Patrimoni de la Humanitat a la Xina: diferència entre les revisions

|<big>'''L'Urtiin duu – cants llargs tradicionals dels mongols'''</big>

|-

|-

|''Element compartit amb {{MNG}}

|<big>'''L'ópera Kunqu'''</big>

|-

|-

|{{cita|L'òpera Kun Qu es va desenvolupar sota la dinastia Ming (del segle XIV al XVII) a la ciutat de Kunshan, situada a la regió de Suzhou, al Sud-est de la Xina. Cal buscar les seves arrels en el teatre popular. El repertori de cants es va anar imposant a poc a poc com un art dramàtic principal. El Kun Ku és una de les formes més antigues d'òpera xinesa presents avui dia.

|<big>'''[[Guqin|El guqin i la seva música]]'''</big>

|-

|-

|{{cita|La cítara xinesa, anomenada guqin, existeix des de fa 3.000 anys i ocupa un lloc primordial entre els instruments musicals solistes de la Xina. Aquest instrument secular, que ja apareix atestat en fonts literàries antigues corroborades per descobriments arqueològics, és indissociable de la història dels intel·lectuals xinesos. L'art de tocar el guqin estava reservat originalment a una elit i el practicaven en la intimitat nobles i erudits. Juntament amb la cal·ligrafia, la pintura i una antiga forma d'escacs, formava part de les quatre arts que tota persona culta havia de dominar. Segons la tradició, es necessiten uns vint anys de pràctica per arribar a ser un mestre del guqin.

|<big>'''El muqam uyghur del Xinjiang'''</big>

|-

|-

|{{cita|El muqâm uyghur del Xinjiang és un terme general per designar una varietat de pràctiques de muqâm molt difoses entre les comunitats uyghur, que formen una de les minories ètniques més grans de la República Popular de la Xina. A través de la seva història, la regió del Xinjiang s'ha caracteritzat per un alt nivell d'intercanvis culturals entre l'Est i l'Oest, degut en particular a la seva situació a la Ruta de la Seda.

|<big>'''El disseny i les tècniques tradicionals xineses de construcció de ponts amb arcades de fusta'''</big>

|-

|-

|{{cita|Al llarg de la costa sud-oriental de la Xina es poden trobar ponts amb arcades de fusta a les províncies de Fujian i Zhejiang. En el disseny i la construcció tradicionals d'aquests ponts es recorre a l'ús de fusta i instruments arquitectònics ancestrals, a l'artesania i les tècniques bàsiques del "teixit de bigues" i l'acoblament amb mortalla i espiga, ja fusters experimentats que coneixen els diferents entorns i sistemes estructurals necessaris. El treball de construcció ho efectuen fusters dirigits per un mestre en l'ofici. Aquest art tradicional es transmet oralment o mitjançant demostracions pràctiques, o d'una generació a una altra per mestres que comuniquen els seus coneixements a aprenents o parents en el si d'un clan, d'acord amb normes molt estrictes. Aquests clans tenen un paper irreemplaçable en la construcció, manteniment i conservació dels ponts. Els ponts amb arcades de fusta són vectors d'una artesania tradicional que compleixen la doble funció d'instruments i llocs de comunicació. En efecte, són llocs importants de reunió de les poblacions locals, on aquestes intercanvien informació, es diverteixen, resen, estrenyen relacions i consoliden més la seva identitat cultural. L'espai cultural creat pels ponts xinesos tradicionals amb arcades de fusta propicia la comunicació i l'entesa i respecte mutus entre els éssers humans. La ràpida urbanització, l'escassetat de fusta de construcció i la falta d'espai suficient per construir són tres factors que s'han conjugat per posar en perill la transmissió i supervivència d'aquest art tradicional. (UNESCO/BPI)}}

|<big>'''La festa del Cap d'any dels qiang'''</big>

|-

|-

|{{cita|La festa de Cap d'Any dels qiang, que té lloc el primer dia del desè mes lunar, representa per aquest poble de la província xinesa del Sichuan una ocasió per retre gràcies i homenatge al cel, impetrar prosperitat, reafirmar la seva relació harmoniosa i respectuosa amb la naturalesa i promoure l'harmonia social i familiar. Engalanats amb els seus més bells vestits de festa i sota l'atenta direcció d'un Shibi (sacerdot), els vilatans executen el ritu solemne de sacrificar una cabra a la muntanya. Després del sacrifici, i sempre sota la direcció del Shibi, interpreten músiques amb tambors de pell d'ovella i executen les danses anomenades slang. Els festejos celebrats a continuació comprenen una declamació cantada de relats èpics tradicionals dels qiang a càrrec del Shibi, interpretacions de cants diversos i libacions de vi. Al final del dia, els caps de família presideixen actes de culte domèstics en els quals s'efectuen ofrenes i sacrificis. Aquesta festivitat no només permet que es renovin i difonguin tradicions que són fonts de la història dels qiang i mines d'informació sobre la seva cultura, sinó que a més contribueix a reforçar els comportaments socials, ja que la comunitat expressa el seu respecte i veneració per totes les criatures, la pàtria i els avantpassats. En els últims anys, la participació en aquesta festivitat ha decaigut a causa de l'emigració, del creixent desinterès dels joves pel patrimoni cultural qiang i de la influència de cultures foranes. A més, tenint en compte que molts llogarets qiang van ser destruïdes pel terratrèmol que va assolar la província de Sichuan el 2008, la supervivència de la festivitat de l'Any Nou corre greu perill. (UNESCO/BPI)}}

|<big>'''Tècniques textils tradicionals dels Li: filat, tint, teixit i brodat'''</big>

|-

|-

|{{cita|Les tècniques tèxtils tradicionals de filat, tint, teixit i brodat del grup ètnic li, assentat a la província xinesa de Hainan, són utilitzades per les dones per confeccionar vestits i altres objectes d'ús diari amb cotó, cànem i altres fibres. Aquestes tècniques comprenen, entre altres, la preparació de l'ordit anomenada ikat, el brodat per dues cares i el teixit "jacquard" per una cara, i es transmeten de mares a filles des de la més primerenca edat per ensenyament oral i demostració pràctica. Les dones li dissenyen els motius dels tèxtils recorrent exclusivament a la seva imaginació i els seus coneixements de dels estils de teixit tradicionals. A falta de llengua escrita, aquests motius consignen la història i llegendes dels li, així com diferents aspectes dels seus cultes religiosos, tabús, creences, tradicions i costums. A través dels motius es poden distingir també els cinc dialectes principals parlats a l'illa de Hainan. Per als li, els tèxtils són un element indispensable en tot esdeveniment social i cultural important com festes o rituals religiosos, i sobretot en els casaments, per a les quals les dones dissenyen els seus propis vestits. Les tècniques tèxtils tradicionals dels li són vectors de la cultura d'aquest grup ètnic i, per tant, són part indissociable del seu patrimoni cultural. No obstant això, en els últims decennis el nombre de dones que dominen el teixit i el brodat tradicionals ha disminuït en proporcions alarmants i, per això, aquest art corre el risc de desaparèixer i requereix ser protegit urgentment. (UNESCO/BPI)}}

|<big>'''L'arte xinès del grabat de segells'''</big>

|-

|-

|{{cita|L'art del gravat de segells és un element de gran importància en les belles arts xineses. Al principi, els segells es van utilitzar com a firma i símbol de l'autoritat, però després el seu ús es va difondre entre totes les classes socials i es va propagar a una gran part d'Àsia. De la conservació d'aquest art s'encarrega principalment la Societat de Gravadors de Segells de Xiling -ciutat del centre de la Xina pertanyent a la província de Zhejiang- que va ser fundada fa un segle. També participen en la seva conservació un centenar d'institucions especialitzades. El disseny del segell es traça primer en paper i després es grava en pedra, a l'inrevés, amb un ganivet. A més del domini de la cal·ligrafia tradicional, aquest art requereix un gran virtuosisme artístic per part del gravador, ja que aquest només disposa d'una superfície minúscula en la qual totes les corbes i gruixos de traç compten. Els motius, molt diversos, són fruit de la imaginació i cultura de l'artista. Instrument de cal·ligrafia i pintura, el segell és de per si sol una obra d'art. Expressa les idees de tota una cultura sobre l'home i la natura. Avui dia, els segells se segueixen utilitzant tant en els documents oficials com en la correspondència privada. Malgrat que el coneixement dels caràcters complexos està minvant, l'art del gravat de segells segueix sent practicat per professionals i aficionats. (UNESCO/BPI)}}

|<big>'''El [[Kirigami]]'''</big>

|-

|-

|{{cita|Present en el conjunt de la Xina i en diferents grups ètnics, l'art de la retallada de paper és un art popular de gran importància en la vida quotidiana. Primordialment femení, aquest art es transmet de mares a filles durant un període prolongat que comença en la infància. Està molt estès a les comarques rurals. Els millors artistes es guanyen el respecte i l'admiració de tots. Les tècniques utilitzades són múltiples: el paper es pot retallar o gravar amb un burí, i es pot pintar o no. Cada vegada s'utilitzen més les tecnologies modernes. Molt diversos i sovint dissenyats pels propis artistes, els motius depenen de la regió d'origen (al sud de la Xina, per exemple, predominen els motius fins i delicats) i de la destinació que es doni al producte: decoració interior (finestres, llits, cel ras, etc.), festes (matrimonis, aniversaris i cerimònies) o pregàries (impetració de la pluja, conjuració del diable, etc.). Element important de la vida social en tots els grups ètnics de la Xina, l'art de la retallada de paper és un mitjà d'expressió dels principis morals, filosofies i ideals dels que el practiquen. Avui dia, segueix sent un mitjà d'expressar emocions i està experimentant un nou auge sense precedents. (UNESCO/BPI)}}

|<big>'''El conjunt d'instruments musicals de vent i percussió de [[Xi'an]]'''</big>

|-

|-

|{{cita|El conjunt d'instruments musicals de vent i percussió utilitzats des de fa més d'un mil·lenni a l'antiga capital xinesa de Xi'an (província de Shaanxi) comprèn tambors i instruments de vent i, en algunes ocasions, un cor masculí. El repertori musical guarda essencialment relació amb la vida i les creences religioses locals, i les interpretacions musicals tenen lloc sobretot en actes de tipus religiós com fires i funerals celebrats en els temples. La música és de dues classes: "de cambra" i "de marxa". Aquesta última comprèn la intervenció d'un cor. La marxa musical al compàs de tambors que acompanyava en altres temps els desplaçaments dels emperadors s'ha convertit avui en patrimoni de les poblacions rurals, que l'executen en els camps, a l'aire lliure. Les bandes de tambors tenen entre trenta i cinquanta músics, entre els quals figuren molts pagesos, docents, estudiants i jubilats. La música del conjunt s'ha llegat de generació en generació per mitjà d'un sistema estricte de transmissió de mestres a aprenents. Les partitures estan escrites amb un sistema antic de notació que data de les dinasties Tang i Song (segles VII a XIII). Estan inventariades unes tres mil peces musicals i es conserven uns cent cinquanta volums de partitures manuscrites que encara se segueixen utilitzant. (UNESCO/BPI)}}

|<big>'''El culte a Mazu i els seus rituals'''</big>

|-

|-

|{{cita|Mazu, la deessa més influent del mar, és el personatge central de nombroses creences i costums, en particular tradicions orals, cerimònies religioses i pràctiques folklòriques esteses per totes les regions costaneres de la Xina. Segons la tradició, Mazu va viure al segle X a l'illa de Meizhou dedicada a ajudar els seus habitants i va morir quan intentava socórrer els supervivents d'un naufragi. Els illencs van construir després un temple en el seu honor i van començar a venerar-com deessa. Mazu és objecte de celebracions dues vegades a l'any en el transcurs de cerimònies solemnes que tenen lloc en els temples. Els habitants, pagesos i pescadors de l'illa de Meizhou interrompen temporalment les seves feines per sacrificar animals marins, rendir culte a les estàtues de la deessa i gaudir d'espectacles de dansa i altres representacions artístiques. En els 5.000 temples erigits en honor de Mazu en el món sencer se celebren cerimònies religioses al llarg de tot l'any. També es rendeix culte domèstic a aquesta deessa a les llars. Les celebracions consisteixen en ofrenes de flors, ciris i encens, llançaments de petards i processons nocturnes en què els participants es il·luminen amb "fanals de Mazu". Els devots preguen a la deessa que propiciï la fecunditat de les dones, la pau, la solució de problemes i el Benestar general. Profundament arrelades en la vida dels habitants de les costes de la Xina i dels seus descendents, la creença en Mazu i la celebració del seu culte constitueixen un vincle cultural important que fomenta l'harmonia familiar, la concòrdia social i el sentiment d'identitat social de les comunitats. (UNESCO/BPI)}}

|<big>'''El festival del vaixell del Drac'''</big>

|-

|-

|{{cita|El festival del Vaixell del Drac comença el cinquè dia del cinquè mes lunar i és celebrat per diversos grups ètnics a la Xina i el món sencer, sobretot a les regions del curs mitjà i alt del riu Iang-Tsé. Tot i que les festivitats varien d'un lloc a un altre, posseeixen característiques comunes. La celebració d'una cerimònia commemorativa consistent en l'ofrena de sacrificis a un heroi local va acompanyada de competicions esportives com regates i passejos en vaixells-dracs, o tir al blanc amb branques de salze; de menjars a base de boles d'arròs, ous i vi negre azufrado; i d'espectacles folklòrics en què s'interpreten òperes i cants, així com les danses de l'unicorn. Les personalitats i herois exaltats varien segons les regions: a les províncies de Hubei i Hunan es venera la memòria del romàntic poeta Qu Yuan; al sud de la Xina la de Wu Zixu, un ancià que, segons la llegenda, va morir quan donava mort a un drac a la província de Guizhou; i a la província de Yunnan la comunitat dai exalta la memòria de Yan Hongwo. Durant el festival els participants conjuren els mals banyant-se en aigua aromatitzada amb flors, vestint-se amb seda de cinc colors, penjant rams de abrótano i ácoro a la llinda de les portes de casa seva, i pegant imatges retallades en paper a les finestres. El festival del Vaixell del Drac estreny els llaços familiars i contribueix a l'establiment d'una relació harmoniosa entre la humanitat i la natura. Així mateix, estimula l'expressió de la imaginació i la creativitat, contribuint a revifar el sentiment d'identitat cultural. (UNESCO/BPI)}}

|<big>'''El gran cant del grup ètnic dong'''</big>

|-

|-

|{{cita|Un proverbi del poble dong, assentat al sud de la Xina, a la província de Guizhou, diu que "l'arròs alimenta el cos i les cançons l'ànima". La tradició d'aquest grup ètnic pel que fa a la transmissió de la cultura i els coneixements musicals s'exemplifica en el gran cant dels dong, interpretat en diverses parts i sense acompanyament instrumental ni director. El repertori consta de gèneres diversos com balades, cançons infantils i cants de benvinguda i felicitació, així com de cançons d'imitació en les es posa a prova el virtuosisme dels seus intèrprets per reproduir sons emesos per animals. Ensenyat pels seus mestres a cors de deixebles, el gran cant s'executa solemnement a la torre del tambor -lloc destinat a la celebració de ritus, espectacles i reunions en els llogarets dong- o de forma més espontània en llars familiars i llocs públics. El gran cant és una veritable enciclopèdia dels dong que relata la història d'aquest poble, exalça la seva creença en la unitat de l'home i la natura, preserva els coneixements científics, expressa romàntics sentiments amorosos i promou valors morals com el respecte degut a gent gran i veïns. El gran cant s'interpreta encara avui i els llogarets s'enorgulleixen de comptar amb diversos cors, dividits per edat i de vegades per sexe. Aquesta expressió artística no només és un element de propagació del mode de vida i la saviesa dels dong, sinó que a més segueix sent un símbol essencial de la seva identitat ètnica i esportiu. (UNESCO/BPI)}}

|<big>'''El hua'er'''</big>

|-

|-

|{{cita|A les províncies de Gansu i Qinghai, així com en tot el centre-nord de la Xina, els membres de nou grups ètnics diferents comparteixen la tradició musical anomenada hua'er, que emana d'un vast repertori tradicional de melodies amb noms de grups ètnics, ciutats o flors ( "ling del poble teva" o "ling de la peònia blanca", per exemple). Les lletres de les cançons són improvisades, però s'ajusten a determinades regles: les estrofes són de tres, quatre, cinc o sis versos heptasílabos. Els temes es refereixen als primers amors, la duresa de la feina i el cansament de la vida camperola, les febleses d'homes i dones, i l'alegria de cantar. Com els cantants comenten els canvis que observen al seu voltant, les seves cançons són també un viu testimoni de la recent evolució de la societat xinesa. Encara que alguns cantants de hua'er tot just posseeixen instrucció escolar, els noms dels de més èxit i més respectats s'han fet familiars per a tothom. Donen concerts per tot arreu i creen fins i tot els seus propis instituts musicals per transmetre els seus coneixements als aprenents d'aquest art. Cantat espontàniament per la població de les zones rurals per acompanyar els seus quefers en el camp o els seus desplaçaments, o interpretat més solemnement en algun dels més de cent festivals tradicionals celebrats anualment en aquestes províncies, el hua'er no només constitueix un vector important de l'expressió de sentiments personals en un context social i d'intercanvis culturals entre grups ètnics, sinó que a més és un esplai molt apreciat per les poblacions rurals. (UNESCO/BPI)}}

|<big>'''El khoomei, art mongol del cant'''</big>

|-

|-

|{{cita|L'art mongol anomenat khoomei ( "cant de gola") o cor hooliin és una forma de cantar en què l'intèrpret emet simultàniament dues veus, una aguda (harmòniques) i una altra greu contínua (bordó), produint aquesta última amb la gola. Els cantants de khoomei actuen sols o en grup. Aquesta varietat de cant es practica avui en les comunitats mongoles de diversos països, sobretot a Mongòlia Interior (nord de la Xina), Mongòlia i la República de Tuva (Federació de Rússia). Executat tradicionalment amb motiu de la celebració de cerimònies rituals, aquest cant és una expressió de respecte i lloança de la natura, els avantpassats i els grans herois del poble mongol. Les manifestacions d'aquesta expressió artística es reserven per a esdeveniments especials i activitats col·lectives, per exemple carreres de cavalls, certàmens d'arquers, tornejos de lluita, banquets i ritus sacrificials. El moment i l'ordre d'execució de les cançons solen estar estrictament reglamentats. El khoomei s'ha considerat durant molt temps un element essencial de la cultura mongol i segueix sent un símbol d'identitat nacional o ètnica. Aquest art vocal no només és una finestra d'obertura a la filosofia i els valors estètics del poble mongol, sinó que també té un paper d'emissari cultural en promoure l'entesa i l'amistat entre la Xina, Mongòlia i Rússia. A més, el khoomei ha merescut una atenció universal com a forma d'expressió musical única en el seu gènere. (UNESCO/BPI)}}

|<big>'''El [[Poema èpic de Manas]]'''</big>

|-

|-

|{{cita|La minoria ètnica kirguís, concentrada a la regió de Xinjiang, a l'oest de la Xina, s'enorgulleix de ser descendent de Manas, un heroi la vida i llinatge s'exalten en l'epopeia del seu mateix nom, que constitueix un dels elements més coneguts de la tradició oral d'aquest poble. Interpretada tradicionalment per un manaschi sense acompanyament musical, les representacions d'aquesta epopeia tenen lloc amb motiu de la celebració d'actes socials, festes comunitàries, esposalles, cerimònies fúnebres i concerts. Tot i que les variants regionals són nombroses, totes elles es caracteritzen per estar compostes de poemes succints que han impregnant el llenguatge diari actual de la població, així com de paràboles de gran vivesa i de melodies adaptades a les diferents narracions i personatges. Aquesta llarga epopeia registra els esdeveniments històrics de major importància per al poble kirguís i cristal·litza les seves tradicions i creences. Per als kirguisos que viuen a la Xina i països veïns de l'Àsia Central (Kirguizistan, Kazakhstan i el Tadjikistan), l'epopeia de Manas no només és un símbol essencial de la seva identitat cultural, sinó que a més constitueix la principal forma cultural d'esplai públic, de preservació de la història, de transmissió de coneixements a les generacions joves i de impetració propiciatòria. Aquest poema èpic és una de les "tres epopeies més importants de la Xina" i reuneix les qualitats de ser, alhora, una creació artística excepcional i una enciclopèdia oral del poble kirguís. (UNESCO/BPI)}}

|<big>'''El nanyin'''</big>

|-

|-

|{{cita|El nanyin és un art musical fonamental en la cultura del poble de la regió de minnan, situada al sud la província de Fujian, a la costa sud-est de la Xina, i de les poblacions d'aquesta regió disperses en altres països del món. Les seves melodies lentes, senzilles i elegants s'executen amb instruments especials -la flauta de bambú anomenada dongxiao i el llaüt de pal corb anomenat pipa, que es toca horizontalmente- i amb altres instruments de vent, corda i percussió més corrents. El nanyin té tres components: el primer és exclusivament instrumental; el segon comprèn la veu; i el tercer consisteix en l'execució de balades cantades en dialecte Quanzhou, amb acompanyament d'un conjunt musical, i interpretades per un sol cantant que toca al mateix temps castanyoles, o per un grup de quatre cantants que actuen per torn. El ric repertori de cants i músiques del nanyin ha permès conservar la música folklòrica i les poesies antigues i ha exercit una influència en l'òpera, el teatre de titelles i altres arts escènics tradicionals. Aquest gènere musical està profundament arrelat en la vida social de la regió de minnan. Executat en les cerimònies de tardor i primavera destinades a celebrar al déu de la música, Meng Chang, així com en esposalles, funerals i festes en patis de veïns, mercats i carrers, el nanyin és la música de la mare pàtria per a la població de la regió de minnan que viu a la Xina ia tot el Àsia del Sud-est. (UNESCO/BPI)}}

|<big>'''L'artesania del brocat yunjin de [[Nanquín]]'''</big>

|-

|-

|{{cita|En l'art tradicional xinès de teixir el brocat Yunjin de Nanjing, dues artesans manipulen les parts superior i inferior d'un gran teler summament complex per fabricar teixits proveïts de materials fins com plomes de paó i fils de seda i or. Utilitzada antany per confeccionar els vestits imperials -en particular, les togues del drac i de la corona-, aquesta tècnica se segueix usant per fabricar vestits sumptuosos i records. Es conserva essencialment a la província de Jiangsu, situada a l'est de la Xina, i comprèn més de cent procediments que van des de la fabricació dels telers al disseny dels motius, passant per la creació de cartrons "jacquard" per programar els patrons del teixit, pel muntatge dels telers i per les múltiples etapes del teixit pròpiament dit. Mentre "separen l'ordit" i "passen la trama" els teixidors canten tonades mnemotècniques per recordar les tècniques que utilitzen, creant així en els telers una atmosfera solidària i artística alhora. Aquests artesans consideren que el seu quefer forma part d'una missió històrica perquè la tècnica del brocat Yunjin, a més d'utilitzar-se per a confeccionar teixits d'ús contemporani, s'usa per reproduir teixits de seda antics destinats a museus i treballs d'investigació. Renombrado per l'esplendor dels seus teixits "similars als núvols", l'art del brocat Yunjin gaudeix d'una estima general a tot el país. (UNESCO/BPI)}}

|<big>'''La [[Cal·ligrafia xinesa]]'''</big>

|-

|-

|{{cita|La cal·ligrafia xinesa ha estat sempre una mica més que un mer instrument de comunicació, ja que posseeix una dimensió artística que valora la seva pràctica, fins i tot en l'era del bolígraf i l'ordinador. De fet, la cal·ligrafia ha deixat de ser l'instrument bàsic d'intel·lectuals i funcionaris per esdevenir un domini exclusiu d'artesans i aficionats apassionats. Independentment que recorrin als seus pinzells per consignar informació o executar bells trets, els cal·lígrafs utilitzen cinc estils d'escriptura diferents: el del "segell", el dels "escribes", el "regular", el "corrent" i el de " herba ". Aquest art es pot practicar en qualsevol suport d'escriptura -fins i tot en parets rocoses de penya-segats i farallones-, però s'utilitza sobretot en cartes, rotllos de paper, obres literàries i ventalls. Actualment, a més de la formació tradicional mestre-aprenent, la cal·ligrafia s'ensenya a l'escola. La pràctica de la cal·ligrafia no només està present en moltes celebracions d'esdeveniments nacionals i cerimònies religioses, sinó que també exerceix una influència patent en l'art, l'arquitectura i el disseny contemporanis. En la seva forma xinesa característica, la cal·ligrafia és un mitjà important per valorar la cultura tradicional i l'ensenyament artístic. Font d'orgull i delit per al poble xinès, l'art cal·ligràfic encarna aspectes importants del patrimoni intel·lectual i artístic del país. (UNESCO/BPI)}}

|<big>'''La dansa dels pagesos del [[Coreans|grup ètnic coreà]] de la Xina'''</big>

|-

|-

|{{cita|Els membres del grup ètnic coreà de la província de Jilin i altres províncies del nord-est de la Xina es reuneixen en els camps i llogarets en el transcurs de festivitats comunitàries per a ofrenar un sacrifici tradicional al Déu de la Terra, rendint així homenatge a la natura i impetrant bona fortuna i collites abundants. Aquest és l'origen de la dansa dels pagesos del grup ètnic coreà de la Xina, una pràctica folklòrica tradicional que la gent gran de la comunitat transmeten a les generacions més joves. Els músics toquen suonas -instruments semblants al oboe-, gongs campaniformes i diversos tipus de tambors, mentre que els ballarins, emmascarats o amb la cara al descobert, executen moviments grotescos al compàs de la música. Aquesta dansa s'inspira en els gestos del treball de la terra, per exemple la "marxa pels cavallons". Després de transcendir els seus orígens pagesos i estendre als coreans de tota classe de mitjans socials, tant rurals com urbans, aquest ball tradicional ha evolucionat considerablement des que es va introduir a la Xina a finals del segle XIX. El conjunt musical s'ha ampliat i ara compta amb diversos instruments de vent, mentre que en l'abillament dels ballarins es pot observar la influència exercida per les indumentàries d'altres grups ètnics de la Xina. Fruit d'una acumulació de saviesa i treball, la dansa dels pagesos segueix sent una expressió important del patrimoni cultural del grup ètnic coreà de la Xina.(UNESCO/BPI)}}

|<big>'''L'ópera tibetana'''</big>

|-

|-

|{{cita|A la Xina, l'òpera tradicional més popular dels grups ètnics és l'òpera tibetana, un art que engloba cançons folklòriques, danses, narracions, salmòdies, acrobàcies i ritus religiosos. Molt apreciat pels habitants de l'altiplà del Qinghai-Tibet, situada a l'oest de la Xina, aquest espectacle comença amb una cerimònia d'invocacions religioses -que comprèn una purificació de l'escena per part de caçadors i una benedicció impartida pels gent gran- i finalitza amb una altra cerimònia de benediccions. El nucli central de l'òpera és una obra teatral declamada per un sol narrador i representada per actors acompanyats de grups de cantaires, ballarins i acròbates. Els actors porten màscares tradicionals de formes i colors variats que contrasten amb la senzillesa de la resta de la seva vestit. Les òperes s'executen en places públiques i temples, i també en teatres actualment. El centre de l'espai escènic està assenyalat per un arbre plantat en terra, embolicat en paper de color i envoltat per aigua purificada i accessoris teatrals. Arrelades en els ensenyaments del budisme, les narracions de l'òpera tibetana relaten la victòria del bé i la condemnació del mal. D'aquí la seva funció social pedagògica per a la comunitat. Aquesta forma variada d'expressió artística no només és representativa de l'art i el patrimoni cultural tibetans, sinó que serveix també de vincle entre els tibetans de les diferents regions del país, promovent la unitat i l'orgull ètnics. (UNESCO/BPI)}}

|<big>'''L'ópera yueju'''</big>

|-

|-

|{{cita|En l'òpera tradicional xinesa yueju conflueixen el llegat tradicional de l'òpera en mandarí i l'ús del dialecte cantonès. Arrelada a les províncies de parla cantonesa de Guangdong i Guangxi, situades al sud-est de la Xina, l'òpera yueju es caracteritza pel seu conjunt d'instruments de corda i percussió, així com pel refinament de la indumentària i el maquillatge dels seus actors. Les seves representacions comprenen acrobàcies i combats amb armes reals inspirats en les arts marcials shaolin. L'important paper de wen-wu-sheng exigeix un gran domini del cant i de les tècniques de combat alhora. L'òpera yueju compta amb un ric repertori d'arguments, que van des de la epopeia històrica fins a una temàtica més realista basada en fets de la vida diària. Aquesta classe d'òpera és objecte de recreacions importants i en algunes comunitats rurals s'associa a elements rituals, religiosos i sacrificials, formant una amalgama espiritual d'art i tradicions que rep el nom de shengongxi. L'òpera yueju és molt apreciada pel públic a tota la Xina i constitueix un vincle cultural entre els parlants del cantonès, dins i fora del país. L'èxit que aquesta expressió artística collita a tot el món constitueix per a ells un motiu d'orgull i la consideren un mitjà important per donar a conèixer la seva cultura als estrangers. Avui en dia, aquesta tradició operística es transmet als nous artistes en escoles d'art dramàtic i mitjançant programes d'aprenentatge. (UNESCO/BPI)}}

|<big>'''La [[Sericicultura|sericultura]] i l'artesanía xinesa de la seda'''</big>

|-

|-

|{{cita|La sericicultura i l'artesania de la seda practicades en les províncies de Zhejiang i Jiangsu, prop de Xangai, i a la província de Sichuan, a Chengdu, tenen una llarga història. La fabricació de la seda, tasca assumida tradicionalment per les dones en l'economia de les regions rurals, comprèn el cultiu de moreres, la cria de cucs de seda, el debanat i filat de la seda, el disseny de les teles i la seva confecció. Les tècniques de la sericicultura, transmeses de pares a fills i de mestres a aprenents, s'han propagat també sovint en el si de grups locals. El cicle vital del cuc de seda es considerava una representació de la vida, mort i renaixement de l'ésser humà. En els estanys disseminats pels llogarets les dejeccions dels cucs de seda es fan servir per alimentar els peixos, mentre que el llim serveix d'abonament per a les moreres i les fulles d'aquestes serveixen al seu torn per alimentar els cucs. Quan s'acosta el començament de l'any lunar, els criadors de cucs conviden els artesans a casa per reviure la llegenda de la Deessa dels Cucs de Seda, conjurar els mals i impetrar una collita pletòrica de capolls de seda. Tots els anys, a l'abril, durant el Festival de la "Flor del Cuc de Seda", les sericultoras s'adornen amb flors multicolors de seda i paper i fan ofrenes per impetrar una bona collita. La seda és present també d'una manera més material en la vida de les poblacions rurals de la Xina, ja que en la seva vida diària utilitzen articles confeccionats amb ella: vestits, edredons, paraigües, ventalls i flors. (UNESCO/BPI)}}

|<big>'''[[Celadont de Longquan]]'''</big>

|-

|-

|{{cita|La ciutat de Longquan, situada a la província costanera de Zhejian, és famosa per la seva ceràmica celadont i la tècnica de cocció tradicional que confereix a aquesta el seu vidriat característic. Aquest vidriat, que es compon d'argila daurada violàcia i d'una barreja de feldespat calcinat, calcària, quars i cendres vegetals, es prepara amb procediments que solen transmetre de generació en generació per mestres artesans o de pares a fills. El vidriat s'aplica a recipients de ceràmica de gres cuits i després es recuece d'acord amb un cicle de sis operacions de cocció i refredament en què la precisió de les temperatures és primordial, ja que qualsevol insuficiència o excés en la cocció impedeix obtenir el efecte desitjat. Els artistes experts en l'art de la ceràmica celadón controlen minuciosament cada etapa de la seva fabricació utilitzant un termòmetre i observant el color de la flama, que pot arribar a temperatures de fins a 1.310º C. El producte final és de dues classes: el celadón "germà major "d'acabat fosc i amb un efecte d’esquerdament; i el "germà menor" d'acabat gruixut i color gris lavanda i verd pruna. El color jade subjacent en la ceràmica celadón fabricada per empreses familiars de Longquan fa que els objectes realitzats amb aquesta tècnica siguin apreciats com a obres artístiques de qualitat excepcional que poden servir també per a usos domèstics. La ceràmica celadont és un símbol del patrimoni cultural dels artesans de Longquan i un motiu d'orgull per a aquests, la seva ciutat i tota la nació. (UNESCO/BPI)}}

|<big>'''La técnica [[Xilografia|xilográfica]] xinesa'''</big>

|-

|-

|{{cita|La tècnica xilogràfica tradicionalment utilitzada a la Xina exigeix la col·laboració de mitja dotzena d'artesans que coneguin a la perfecció l'art de la impremta, posseeixin una gran destresa manual i estiguin imbuïts d'un sòlid esperit de treball en equip. Els blocs d'impremta es fabriquen amb fusta de gra fi (perera o ginjoler), es tallen en planxes de dos centímetres de gruix i es poleixen amb paper de vidre, abans de ser gravats. S'executa un esbós de les imatges que es desitja imprimir en un paper summament fi i s'examina minuciosament per detectar les seves possibles errors, abans de transferir el dibuix a les planxes. Els dissenys efectuats amb tinta serveixen de guia a l'artesà que grava les imatges o esbossos a la fusta, confeccionant en relleu els caràcters que més tard van a aplicar la tinta al paper. En una primera etapa es proven les planxes amb tinta vermella i blava successivament i s'efectuen correccions en el gravat. Finalment, quan la planxa està llista per al seu ús, es recobreix de tinta i s'aplica manualment sobre el paper per imprimir la imatge definitiva. Aquesta tècnica xilogràfica es pot usar per a imprimir llibres en diferents estils tradicionals, crear llibres moderns amb enquadernació clàssica o reproduir llibres xinesos antics. Una sèrie de tallers d'impremta segueixen perpetuant avui aquesta tècnica manual d'impressió gràcies als coneixements teòrics i pràctics d'artesans especialitzats. (UNESCO/BPI)}}

|<big>'''La tradició épica del [[El rei Gesar|rei Gesar]]'''</big>

|-

|-

|{{cita|Les comunitats ètniques tibetanes, els teus i mongoles assentades a l'oest i nord de la Xina comparteixen en comú la llegenda del Rei Gesar, un heroi de l'antiguitat enviat al cel per vèncer els monstres, enderrocar als poderosos i ajudar els humils, a l' mateix temps que unificava a tribus molt heterogènies. Els cantaires i narradors que preserven la tradició èpica del Gesar relaten, alternant la prosa i el vers, els diferents episodis -anomenats "perles enfilades" - d'aquesta vasta narració oral amb nombroses variants regionals. Els mestres tibetans porten miralls de bronze i recorren a expressions facials, efectes sonors i gestos per ressaltar el seu cant, mentre que els intèrprets mongols acompanyen les seves narracions cantades i orals amb música de violí, esquitxant de cançons melòdiques improvisades. Les interpretacions de l'epopeia, que sovint van unides a la celebració de ritus consistents en ofrenes i exercicis de meditació, estan arrelades a la vida religiosa i diària de les comunitats. Per exemple, quan un nen neix es canten els passatges que relaten el descens del Rei Gesar a la terra. Els centenars de mites, contes populars, balades i proverbis transmesos en el context d'aquesta tradició no només constitueixen una forma important d'esplai de les comunitats rurals, sinó que a més eduquen als auditoris inculcant costums i nocions d'història, religió, moral i ciència. Font d'inspiració constant per a la pintura thangka, l'òpera tibetana i altres expressions artístiques, l'epopeia de Gesar imbueix als seus oients, tant joves com adults, un sentiment d'identitat cultural i continuïtat històrica. (UNESCO/BPI)}}

|<big>'''Les arts regong'''</big>

|-

|-

|{{cita|En els monestirs i llogarets de la conca del riu Longwu, situada a la província de Qinghai, a l'oest de la Xina, monjos budistes i artistes folklòrics de les ètnies tibetana i la teva mantenen la tradició de les arts plàstiques conegudes pel nom genèric de regong: pintures thangka i frescos murals, patchworks Bárbola i escultures. La influència d'aquestes expressions artístiques s'estén a les províncies veïnes i arriba fins als països d'Àsia del Sud-est. El thangka, art de pintar rotllos religiosos en honor de Buda, consisteix a aplicar amb un raspall especial colors naturals a teixits amb motius traçats al carbonet. Per a la confecció dels patchworks Bárbola, destinats a ser utilitzats com vels o ornaments de columnes, s'utilitzen formes de plantes i animals retallades en seda per crear en el teixit un efecte de relleu suau. Les escultures regong, executades en fusta, argila, pedra o maó es destinen a l'ornamentació de bigues, panells murals, taules per servir el te i armaris de temples i cases particulars. Les tècniques de fabricació es transmeten de pares a fills, o d'aprenents a mestres, i s'ajusten a les instruccions dels antics llibres de pintura budistes relatives al dibuix de les línies i figures, l'harmonia dels colors i el disseny dels motius. Característiques de la religió budista tibetana i exponents de particularitats regionals úniques en el seu gènere, les arts regong encarnen la història espiritual i la cultura tradicional de la regió i, encara avui, segueixen formant part de la vida artística de la seva població. (UNESCO/BPI)}}

|<big>'''Les tècniques artesanes tradicionals de fabricació del paper xuan'''</big>

|-

|-

|{{cita|L'extraordinària qualitat de l'aigua i la suavitat del clima del districte de Jing, situat a la província d'Anhui, a l'est de la Xina, són dos factors primordials de l'art de fabricació del paper xuan, encara florent en aquesta regió. Fabricat a mà amb palla d'arròs i la dura escorça del tara wing-celtis, o sàndal blau, el paper xuan és reputat per la suavitat i resistència de la seva superfície, per la seva capacitat per absorbir l'aigua, humitejar la tinta i ser doblat repetides vegades sense patir estrips. S'utilitza molt en cal·ligrafia, pintura i impremta. El procediment de fabricació tradicional, transmès oralment de generació en generació, es continua observant avui dia. És exclusivament manual, dura més de dos anys i comprèn més de cent etapes d'elaboració, entre les quals figuren el remull, el rentat, la fermentació, el blanqueig, l'obtenció de la polpa, l'assecat al sol i el tall. La fabricació d'aquest "paper ancestral" o "paper rei" té una gran importància econòmica per al districte de Jing, ja que la seva indústria dóna feina directament o indirectament a un de cada nou dels seus habitants. A més, a les escoles locals s'ensenya el procediment de la seva confecció artesanal. Un veritable domini de la totalitat d'aquest procediment complex només s'aconsegueix després de llargs anys d'afany a la feina. El paper xuan s'ha convertit en el símbol d'aquesta regió, on unes vint empreses artesanals continuen mantenint viva la seva fabricació ancestral. (UNESCO/BPI)}}

|<big>'''[[Arquitectura de la Xina|Els oficis artesanals xinesos vinculats a l'arquitectura tradicional amb armadures de fusta]]'''</big>

|-

|-

|{{cita|Símbols característics de la cultura arquitectònica xinesa, les construccions amb armadures de fusta poden trobar-se en tot el país. Les seves columnes, bigues, travessers, llindes i suports estan units entre si per acoblaments d'espiga que formen un conjunt flexible i resistent als moviments sísmics. Aquestes carcasses, que són d'una solidesa sorprenent, es poden instal·lar ràpidament en el lloc escollit per a les edificacions acoblant els seus components fabricats per endavant. A més de la fusteria de les carcasses, l'artesania tradicional vinculada a l'arquitectura comprèn, entre d'altres, oficis com l'ebenisteria decorativa, la fabricació de teules, la pedra picada i la pintura decorativa, les tècniques es transmeten de mestres a aprenents per via oral i mitjançant la pràctica. En cada fase del procés de construcció s'utilitzen pràctiques i mètodes sistemàtics i únics en el seu gènere. Exercits encara avui per construir estructures de fusta d'estil tradicional i restaurar edificis antics amb estructures de fusta, els oficis artesanals xinesos vinculats a l'arquitectura tradicional amb armadures de fusta no només encarnen tot un llegat de saviesa i destresa artesanal, sinó que a més reflecteixen la concepció ancestral de la naturalesa i de les relacions interpersonals en la societat xinesa tradicional. Aquest estil arquitectònic s'ha convertit en un component visual essencial de la identitat xinesa i en un important element representatiu de l'arquitectura asiàtica, tant per als fusters i artesans que ho preserven com per a tots aquells que, al llarg de generacions, han viscut en edificis i espais concebuts en funció dels seus criteris. (UNESCO/BPI)}}

|<big>'''La impremta xinesa de caràcters amovibles de fusta'''</big>

|-

|-

|{{cita|Al districte de Rui'an, situat a la província de Zhejiang, es conserva una de les més antigues tècniques tipogràfiques del món -la impressió amb caràcters amovibles de fusta- que s'usa per imprimir compilacions de genealogies de clans. Els homes aprenen a traçar i gravar en fusta els caràcters de la llengua xinesa per a col·locar-los després en una planxa tipogràfica i imprimir-los. Aquest quefer exigeix abundants coneixements d'història i un gran domini de la gramàtica del xinès antic. Després de la impressió, les dones retallen el paper i procedeixen a la seva enquadernació fins que les genealogies queden acabades. Els caràcters amovibles es poden tornar a utilitzar, després d'haver-los desmuntat de la planxa d'impressió tipogràfica. Al llarg de tot l'any, els tipògrafs transporten els jocs de caràcters de fusta i la resta del material d'impremta a les sales de culte dels avantpassats de les comunitats locals. Allà procedeixen a la compilació i impressió manuals de la genealogia del clan corresponent. La finalització de la genealogia dóna lloc a la celebració d'una cerimònia i els impressors la dipositen en una caixa tancada amb clau per preservar-la. Les tècniques d'impressió amb caràcters amovibles de fusta es transmeten memorística i oralment en el si de les famílies. No obstant això, la formació intensiva requerida, els baixos ingressos generats, la vulgarització de les tècniques d'impressió digital i la menor afició a l'elaboració de genealogies són factors que han provocat una ràpida disminució del nombre d'impressors artesanals. Actualment, només queden onze persones de més de 50 anys capaços de dominar el conjunt de les tècniques d'impressió. Si aquest art tradicional no salvaguarda, està condemnat a desaparèixer en breu. (UNESCO/BPI)}}

|<big>'''El meshrep'''</big>

|-

|-

|{{cita|El meshrep, reunió festiva local, és el vector més important de les tradicions culturals del poble uigur, concentrat principalment a la Regió Autònoma Uigur de Xinjiang (Xina). Un meshrep complet comprèn un ric conjunt d'espectacles artístics i costums tradicionals: músiques, danses, representacions teatrals, acrobàcies, arts folklòriques, narracions literàries orals, hàbits alimentaris i jocs. La forma artística més consumada en un meshrep és el muqâm, que integra el cant, la dansa i l'esplai. El meshrep exerceix també una funció de "tribunal", en què l'amfitrió actua de mediador en conflictes i de garant de la preservació de les normes morals, i també exerceix el paper de "aula" on les persones poden instruir-se en els seus costums tradicionals. Els dipositaris i transmissors de la tradició del meshrep no només són els amfitrions d'aquest tipus de reunions festives, coneixedors dels seus usos i connotacions culturals, sinó també els artistes virtuosos participants i tot el públic uigur present. No obstant això, hi ha nombrosos factors que fan perillar la seva viabilitat, per exemple les mutacions socials resultants de la urbanització i la industrialització, les influències exercides per altres cultures nacionals i estrangeres, i l'emigració dels joves uigurs a les ciutats a la recerca de treball. La freqüència de les reunions i la quantitat de participants disminueixen progressivament, i el nombre de transmissors d'aquesta tradició que coneixen les regles consuetudinàries i la riquesa del seu contingut ha disminuït tremendament, passant de diversos centenars a unes poques desenes. (UNESCO/BPI)}}

|<big>'''La tècnica de fabricació de compartiments estancs dels juncs xinesos'''</big>

|-

|-

|{{cita|Practicada a la província de Fujian, al sud de la Xina, la tècnica de fabricació de compartiments estancs dels joncs xinesos permet construir embarcacions dotades d'estanquitat per a la navegació en alta mar. Si en el transcurs de la travessa un o més d'aquests compartiments pateixen danys accidentalment, l'aigua del mar no pot irrompre en els altres i el jonc pot seguir surant. Els joncs xinesos es fabriquen sobretot amb fusta de càmfora, pi i avet, i les seves diferents parts s'acoblen amb eines de fusteria tradicionals. Es construeixen amb dues tècniques bàsiques: l'acoblament de planxes proveïdes de ranures i el calafatejat de les encaixos amb estopa, calç i oli de tung. Un mestre artesà dirigeix la construcció i supervisa a un gran nombre de fusters que treballen en estreta coordinació. Mentre es construeix el navili en la drassana i abans de la seva avarada, les comunitats locals celebren cerimònies solemnes de impetració de la pau i la seguretat. L'experiència i els mètodes de treball relacionats amb la tècnica de fabricació dels compartiments estancs es transmeten de mestres a aprenents, oralment. No obstant això, com la demanda de joncs ha disminuït enormement, a causa que els vaixells de fusta estan sent reemplaçats pels de casc metàl·lic, ja només queden tres mestres fusters que posseeixen un perfecte domini d'aquesta tècnica. A això cal afegir que els costos de construcció dels vaixells de fusta han augmentat com a conseqüència d'una penúria de matèries primeres. Per tot això, la transmissió d'aquesta tècnica tradicional està experimentant una regressió i els seus dipositaris es veuen obligats a buscar llocs de treball alternatius. (UNESCO/BPI)}}

|<big>'''L'acupuntura i la moxibustió de la medicina tradicional xinesa'''</big>

|-

|-

|{{cita|L'acupuntura i la moxibustió són modalitats de la medicina tradicional de la Xina que no només estan àmpliament esteses en aquest país, sinó també a l'Àsia Sud-oriental, Europa i Amèrica. Les teories relatives a l'acupuntura i la moxibustió sostenen que el cos humà és un petit univers unit per canals que, mitjançant una estimulació física de l'acupuntor, poden estimular les funcions d'autoregulació de l'organisme i sanar als pacients. Aquesta estimulació s'efectua cremant abrótano (moxa) o inserint agulles en determinats punts d'aquests canals per restablir l'equilibri del cos i tractar i prevenir les malalties. En l'acupuntura, les agulles es seleccionen en funció de les condicions del pacient i es fan servir per punxar els punts escollits i estimular-los. La moxibustió sol comprendre dues modalitats: una directa, en la qual s'apliquen cons de abrótano sobre els punts seleccionats; i una altra indirecta, en la qual es manté un bastonet de abrótano a una determinada distància de la superfície del cos per escalfar la zona escollida. Els cons i bastonets es fabriquen amb fulles seques de abrótano. L'aprenentatge de l'acupuntura i la moxibustió s'efectuaven mitjançant instrucció verbal i demostracions, i es transmetien de mestres a deixebles o entre els membres d'un clan. Actualment, les tècniques d'acupuntura i moxibustió es transmeten per mitjà de l'ensenyament formal impartida en centres universitaris. (UNESCO/BPI)}}

|<big>'''L'ópera de Pekín'''</big>

|-

|-

|{{cita|L'òpera de Pequín és un art escènic que integra el cant, la recitació, l'actuació teatral i les arts marcials. Encara que es representa a tota la Xina, els centres operístics principals són Beijing, Tianjin i Xangai. Els cants i recitacions d'aquesta òpera s'interpreten principalment en el dialecte de Beijing, i la composició dels seus llibrets s'ajusta a regles molt estrictes que valoren sobretot la rima i el ritme. Els seus temes, que estan centrats en la història, la política, la societat i la vida quotidiana, pretenen ser instructius i divertits alhora. La música compleix un paper primordial donant ritme a l'espectacle, creant una atmosfera especial, configurant els caràcters dels personatges i servint de guia a la trama teatral. En la música "civil" predominen els instruments de corda i vent com el delicat Jinghu, de sonoritat aguda, i la flauta dizi. En canvi, la música "marcial" s'executa amb instruments de percussió com el Bangu i el daluo. En les representacions, caracteritzades pel seu estil simbòlic i ritual, l'actuació dels actors i actrius s'ajusta a una coreografia que regeix els moviments dels seus ulls, torsos, mans i peus. Tradicionalment, els decorats i accessoris escènics es redueixen al mínim. La indumentària dels actors és summament vistosa i el seu maquillatge facial, exagerat, recorre a símbols, colors i motius concisos per posar de manifest la personalitat i identitat social dels personatges que representen. La tradició operística de Pequín es transmet essencialment mitjançant l'ensenyament impartit per mestres a alumnes, gràcies a la qual aquests van adquirint competències bàsiques per conducte de mètodes d'instrucció oral, observació i imitació. L'òpera de Pequín està considerada com una expressió de l'ideal estètic de l'art operístic en la societat xinesa tradicional i continua sent, avui dia, un element del patrimoni cultural universalment apreciat a tot el país. (UNESCO/BPI)}}

|<big>'''El teatre de sombres xinès'''</big>

|-

|-

|{{cita|El teatre d'ombres xinès és un gènere teatral que s'interpreta amb siluetes de personatges pintorescos, confeccionades amb cuir o paper, i que va a acompanyat de música i cançons. Manipulats amb varetes per titellaires, els personatges creen la il·lusió d'imatges mòbils projectades en una pantalla formada per un teixit translúcid i il·luminada per darrere. Molts artistes veterans d'aquest teatre d'ombres poden representar desenes de peces tradicionals, que es transmeten oralment o que es poden trobar en forma escrita. Els artistes dominen tot un seguit de tècniques específiques: cant improvisat i en falset, maneig simultani de diverses titelles i capacitat per tocar diversos instruments musicals. Així mateix, molts d'ells fabriquen titelles que poden tenir entre 00:24 articulacions mòbils. El teatre d'ombres l'executen tant grans companyies de set a nou titellaires com companyies més petites de dos a cinc artistes, i les seves representacions tenen lloc fonamentalment amb motiu de gaubances, celebracions de rituals religiosos, casaments, funerals i altres ocasions assenyalades. Alguns titellaires són professionals i altres són aficionats que donen representacions en els períodes d'escassa activitat en les feines agrícoles. Les competències que comporta aquest art es transmeten en el si de les famílies i les companyies teatrals, així com de mestres a alumnes. El teatre d'ombres xinès transmet també informació sobre la història cultural, les creences socials, les tradicions orals i els costums. Divulga coneixements, promou valors culturals i proporciona diversió a les comunitats, i més concretament als joves. (UNESCO/BPI)}}

|<big>'''El Yimakan, art narratiu dels hezhen'''</big>

|-

|-

|{{cita|L'art narratiu Yimakan és un element essencial de la cosmogonia i la memòria històrica de la minoria ètnica hezhen, que viu al nord-est de la Xina. Les narracions del Yimakan, recitades en vers i prosa en la llengua d'aquesta ètnia, versen sobre un gran nombre d'episodis, independents entre si, en els quals es descriuen aliances i batalles tribals, incloses les victòries dels herois hezhen contra monstres i invasors. Aquest patrimoni oral posa en relleu la defensa de la identitat i integritat territorial d'aquesta ètnia i permet també conservar coneixements tradicionals sobre els rituals xamànics, la pesca i la caça. Els narradors improvisen històries sense acompanyament d'instruments musicals i alternen els passatges parlats amb els cantats, utilitzant melodies diferents per representar els diferents personatges i temes. En general, l'art narratiu es transmet de mestres a aprenents dins dels clans i grups familiars, però avui dia s'accepta cada vegada més la iniciació a aquest art de persones que no formen part d'ells. Com els hezhen no tenen un sistema d'escriptura, el Yimakan té un paper fonamental en la conservació seva llengua materna, religió, creences, folklore i costums. No obstant això, la modernització accelerada de la societat i l'estandardització de l'educació fan que la llengua dels hezhen corri perill. Avui en dia, només la parlen les persones més ancianes d'aquesta ètnia. Aquesta pèrdua ha arribat a representar un obstacle important per a la promoció i perdurabilitat de la tradició del Yimakan. Solament cinc narradors experimentats són actualment capaços d'interpretar els episodis, i aquesta situació es veu agreujada per la mort d'alguns narradors veterans i per l'emigració a la ciutat de les generacions més joves a la recerca de treball. (UNESCO/BPI)}}

|<big>'''El zhusuan xinès: coneixements i pràctica del càlcul matemàtic amb àbac'''</big>

|-

|-

|{{cita|El zhusuan xinès és un antic mètode tradicional per efectuar càlculs matemàtics amb un àbac. Els seus usuaris poden efectuar addicions, sostraccions, multiplicacions simples i exponencials, divisions, càlculs d'arrels i equacions més complexes, desplaçant els comptes de l'àbac al llarg de les varetes en què estan enfilades i atenent-se a fórmules prèviament establertes. El zhusuan xinès ha tingut un paper essencial en la progressió dels estudis matemàtics, desenvolupant la pràctica de la algorísmia i estimulant la intel·ligència. Les fórmules orals del zhusuan s'expressen amb rimes fàcils d'aprendre que indiquen les regles de càlcul específiques i resumeixen les operacions aritmètiques. Els principiants poden efectuar càlculs ràpids amb l'àbac una vegada que han adquirit alguns rudiments sobre el seu ús, i els usuaris veterans desenvolupen la seva agilitat mental gràcies a la utilització contínua d'aquest instrument. L'ús del zhusuan està àmpliament estès en la vida diària de la Xina i constitueix un símbol important de la cultura tradicional que infon un fort sentiment d'identitat. La utilització del zhusuan s'ha transmès de generació en generació mitjançant mètodes tradicionals d'ensenyament oral i autoaprenentatge. S'estima que l'aprenentatge del càlcul mental amb un àbac millora les capacitats mentals, la concentració i la memòria dels nens. Avui en dia, el zhusuan contribueix al progrés de les tècniques de càlcul, els esquemes cognitius, la psicologia pedagògica i el desenvolupament intel·lectual. També exerceix una influència considerable en diversos àmbits relacionats amb la creativitat cultural, com els costums populars, l'idioma, la literatura, l'escultura i l'arquitectura. (UNESCO/BPI)}}

|<big>'''Els Vint-i Quatre Períodes Solars - Coneixements sobre el temps adquirits a la Xina mitjançant l'observació del moviment anual del sol i pràctiques culturals connexes'''</big>

|-

|-

|{{cita|Els xinesos de l'Antiguitat van dividir el moviment circular anual del Sol a 24 segments, assignant a cada un d'aquests "períodes solars" un nom específic. Aquest element del patrimoni cultural immaterial, denominat "Els i-quatre Períodes Solars", té el seu origen en la conca del Riu Groc. Els criteris per a determinar aquests períodes es van elaborar mitjançant l'observació dels canvis d'estació, dels astres i d'altres fenòmens naturals en aquesta regió de la Xina. Després, el seu ús es va anar estenent gradualment al conjunt del país. El cicle dels diferents períodes comença amb l'anomenat "Inici de la Primavera" i finalitza amb l'anomenat "Gran Fred". Aquest element del patrimoni cultural s'ha vingut transmetent de generació en generació i s'utilitza tradicionalment com a marc cronològic pel qual es regeixen la producció i els quefers de la vida quotidiana. A més, segueix revestint una importància especial per als pagesos, als quals serveix de guia per a les feines agrícoles. Integrats en el calendari gregorià, "Els i-quatre Períodes Solars" no només es fan servir de manera generalitzada a les comunitats, sinó que a més són compartits per molts grups ètnics del país. En efecte, algunes cerimònies rituals i festivitats celebrades a la Xina guarden una estreta relació amb aquests períodes, per exemple la Festa del "Rocío Fred" del poble zhuang o el Ritual del "Inici de la Primavera" celebrat a Jiuhua. També es poden trobar referències als períodes solars en cançons infantils, balades i refranys. Totes aquestes funcions diferents han enfortit la viabilitat de "Els Vint-i-Períodes Solars" com a element del patrimoni cultural immaterial i sustenten la seva contribució a la forja de la identitat cultural de les comunitats. Els coneixements sobre aquest element es transmeten mitjançant l'educació formal i informal. (UNESCO/BPI)<ref>{{ref-web|títol=Los Veinticuatro Periodos Solares – Conocimientos sobre el tiempo adquiridos en China mediante la observación del movimiento anual del sol y prácticas culturales conexas|url=http://www.unesco.org/culture/ich/es/RL/los-veinticuatro-periodos-solares-conocimientos-sobre-el-tiempo-adquiridos-en-china-mediante-la-observacion-del-movimiento-anual-del-sol-y-practicas-culturales-conexas-00647|editor=UNESCO Culture Sector |consulta= 6 de desembre de 2016|llengua=castellà}}</ref>}}