Johann Joachim Winckelmann: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
correcció (cas-cat) |
m neteja i estandardització de codi |
||
Línia 77:
== Crítiques inicials ==
El paradigma de Winckelmann fou molt ben acollit inicialment pel públic culte de l’època, amb alguna excepció.
=== Crítiques de Heyne i Herder ===
Christian Gottlob Heyne publicà el 1777 que les evidències existents en forma d'obres d'art no corroboraven el declivi en el que - segons Winckelmann- havia entrat l’art clàssic després del segle quart aC, i que de fet aquesta era una assumpció ideològica. Argumentava que l’absència d’una obra d’art clarament assignable als primers períodes d’art grec mantenia la incertesa de si les millors obres de la tradició grega provenien del període clàssic, i de si les obres de períodes posteriors, que constituïen quasi totes les antiguitats existents, podien ser de la mateixa qualitat.
I pel seu cantó [[Johann Gottfried Herder]] va plantejar que les anàlisis històric i estètic que Winckelmann feia no tenien que necessàriament reforçar-se mútuament. La principal preocupació de Herder era la necessitat que els historiadors atribuïssin el seu propi mèrit a altres formes d’art antic que diferissin de l’ideal de l’art grec. L’anàlisi històric requeria un cert relativisme que permetés, per exemple, que l’[[art de l'antic Egipte]] fos jutjat des del punt de vista i context en el que es va originar i no pels cànons de l’[[Art_de_l'antiga_Grècia|antiga cultura grega]]. El punt de vista de Winckelmann -la supremacia de l'art clàssic grec- era estèticament vàlid però no l'apropiat per un estudi històric.
Línia 86:
L'administració napoleònica va formular una nova política oficial que establia que l’art i la cultura de la [[França]] post revolucionària havien de representar la veritable culminació i la continuació de les grans tradicions clàssiques del passat. Els triomfs de l’exercit francès a [[Itàlia]] van permetre a [[Napoleó]] apropiar-se de les més famoses escultures greco-llatines del país, les quals eren vistes com l’encarnació d’aquesta tradició, i portant-les a París com a botí de guerra. El gran abast del saqueig i la seva intenció s'evidencien en una cançó a França que deia “Rome n’est plus dans Rome, Elle est tout à Paris”.<ref>{{Ref-llibre|cognom = Freeman|nom = Charles|títol = The Horses of St. Mark's |url = |edició = |llengua = |data = 2010|editorial = The Overlook Press|lloc = New York|pàgines = 2|isbn = 978-1-59020-267-8}}</ref>
Aquestes circumstàncies exercien una pressió innegable per rebutjar qualsevol teoria que amenacés el valor exemplar de les peces obtingudes i atorgués més valor a obres recentment dutes a Europa Occidental, com els [[marbres d'Elgin|marbres del Partenó]] - obra de l'escultor [[Fídies]]- per part de l’ambaixador britànic a [[Constantinoble]] [[Thomas Bruce]], posteriorment Lord Elgin.
Ennio Quirino Visconti, conservador d’escultura antiga del [[Museu del Louvre]], exposà en el 1797 una teoria alternativa; en ella l’art ja no era captiu d’un cicle d’expansió i declivi, sinó que la tradició clàssica era vista capaç de sostenir-se a si mateixa de forma indefinida, a base de fer una imitació assenyada de les peces provinents del període clàssic inicial i obtenint obres perfeccionades. Aquesta revisió estava totalment en contra de privilegiar les fases inicials de la tradició grega. Argumentava contundentment que la imitació d’una obra anterior podia ser considerada com una millora sempre que es seguís al peu de la lletra la veritable doctrina artística. Les obres produïdes en el període de llibertat de les [[ciutat estat|ciutats estat]] gregues podien ser millorades, encara que els artistes que ho fessin visquessin sota un emperador romà.<ref>{{Ref-llibre|cognom = Potts|nom = Alex|títol = Flesh and the Ideal: Winckelmann and the origins of art history |url = |edició = |llengua = |data = 2000|editorial = Yale University Press|lloc = New Haven|pàgines = 30|isbn = 978-0-300-08736-9}}</ref>
| |||