La morisca: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m neteja d'infotaules de composicions musicals i altres canvis menors |
m neteja i estandardització de codi |
||
Línia 72:
Sonen aleshores fora del castell les veus dels plebeus cridats per celebrar la victòria del senyor. Alonso surt joiós a rebre'ls i els obsequia, corrent el vi en abundància. En tant, la morisca, com una bèstia acorralada, ha retrocedit, ocultant-se en un racó. Després Alonso obre les portes que condueixen a l'interior del castell, i convida als seus homes a taula, sortint tots. La morisca es disposa a seguir a Alonso, però ell la deté i l'obliga a retrocedir. A les súpliques d'ella, Alonso li nega el pas, ordenant-li que marxi amb els seus, a qui ha concedit la llibertat.
Queda sola la morisca, desolada i pensativa, lamentant el destí que la condemna a la solitud, i la mala hora en què van arribar la seva gent agarena. Les captives, des del fons de la cova, canten tendres queixes demanant a la seva germana morisca la llibertat. Tres d'elles treuen el cap a la reixa, tendint les mans suplicants a la morisca. Aquesta, emocionada i resolta, obre la reixa.
El crit de llibertat sorgeix com un clam del fons de la caverna. La morisca lluita amb les seves oposades emocions, mentre els captius li besen les mans, contents i agraïts. En sortir un dels últims, Ben Afar s'avança amb aire greu. Mentre els altres captius retrocedeixen, agrupant-se en el fons, Ben Afar manifesta a la seva antiga estimada que ell beneeix al cristià alliberador si la captivitat acaba també per ella, però li maleeix si el castellà pretén quedar-se a la morisca.
Línia 78:
S'obre a la part alta un finestral, treuen el cap uns plebeus i donen la veu d'alarma. Els captius fugen, en veure arribar gent armada, arrossegant Ben Afar amb ells. La morisca, en rebre les pedres que aquests li han llançat a la cara, s'atura vacil·lant i es recolza desolada a la polleguera de la porta, mentre plora. Als crits d'alarma arriben els ballesters amb Alonso, seguit dels seus plebeus. Veu Alonso a la morisca i li pregunta per què no ha marxat amb els captius. «No em van voler», li replica l'esclava. El senyor emocionat, li ofereix asil fins a trencar del dia, però ella ho refusa i comença a caminar. Surt la morisca i tot queda en silenci. Després, el senyor mana a Mencía que il·lumini la llar, mentre se sent un cant de dolor de la morisca, que s'allunya.
== Vegeu també ==
* [[Temporada 1918-1919 del Liceu]]
| |||