Institut d'Estudis Occitans: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
<ref name=gec/>
eliminant informació sense referenciar
Etiqueta: editor de codi 2017
Línia 2:
L''''Institut d'Estudis Occitans''' (IEO) és un organisme cultural i científic, no oficial,<ref name=gec>{{GEC}}</ref> fundat el [[1945]] per [[Robèrt Lafont]], [[Juli Cubainas]], [[Pèire Lagarda]], [[Leon Còrdas]], [[Max Roqueta]], [[Fèlix Castanh]], [[Renat Nelli]] i altres, que té per finalitat la promoció de la cultura occitana global, de la normalització lingüística de la llengua occitana i la seva oficialitat.<ref>{{GEC|0033723|Institut d’Estudis Occitans}}</ref> Va ser reconegut d'utilitat pública el [[1949]] i acceptada pel Ministeri de Joventut i Educació Popular l'any [[1986]].<ref>"L'IEO e l'occitanisme dempuèi 1945", ''Estudis Occitans'' 18, 2nd semèstre de 1995</ref> Té la seu central a [[Tolosa de Llenguadoc]]. El president actual de l'IEO és [[Pèire Brechet]].
 
L'IEO Nacional té sota la seva jurisdicció els IEO regionals d'[[Aquitània]], [[Migdia-Pirineus]], [[Llenguadoc]], [[Provença]], [[Llemosí (regió)|Llemosí]] i [[Alvèrnia]]. S'administra amb les subvencions de les diferents institucions, des d'ajuntaments, entitats o organitzacions, però també amb el material venut i amb les quotes dels socis.{{CC}}
 
== Origen ==
Fou fundat amb uns plantejaments més dinàmics que no la [[Societat d'Estudis Occitans]], fundada el 1920, i n'assumí el relleu ''de facto''. Privilegià el camp científic en els seus inicis, especialment el lingüístic, la seva aportació ha estat, fins a l'esclat de les recents lluites polítiques occitanes, netament reivindicativa, i alhora ha maldat per imposar la unificació lingüística dels parlars occitans consumada per [[Loís Alibèrt]].<ref name=gec/> El seu lema és ''La fe sens òbras mòrta es''.
 
L'IEO sS'organitza en seccions<ref name=gec/> regionals, seccions departamentals i cercles locals arreu del territori occità i de les valls occitanes d'[[Itàlia]]. També té seccions a fora del territori occità, com a [[París]] o a [[Poitiers]]. Després, està organitzat en diversos sectors: l'edició (IDECO), l'animació, la música i les seccions plàstiques. Actualment l'IEO té trenta seccions departamentals, quatre seccions regionals i l'IEO National, la federació nacional. Les diferents seccions locals estan vinculades i reben subvencions pels ajuntaments de cada localitat i les associacions i entitats culturals o polítiques de l'entorn.{{CC}}
== Organització ==
L'IEO s'organitza en seccions<ref name=gec/> regionals, seccions departamentals i cercles locals arreu del territori occità i de les valls occitanes d'[[Itàlia]]. També té seccions a fora del territori occità, com a [[París]] o a [[Poitiers]]. Després, està organitzat en diversos sectors: l'edició (IDECO), l'animació, la música i les seccions plàstiques. Actualment l'IEO té trenta seccions departamentals, quatre seccions regionals i l'IEO National, la federació nacional. Les diferents seccions locals estan vinculades i reben subvencions pels ajuntaments de cada localitat i les associacions i entitats culturals o polítiques de l'entorn.
 
L'IEO va patir algunes crisis al llarg de la seva història.<ref name=gec/> La més aguda es va passar a la fi dels anys 1970 i a l'inici dels anys 1980, quan es van afrontar dues tendències: una qualificada de "populista" que havia pres el poder, i una qualificada d'"universitària" menada per [[Robèrt Lafont]]. El [[1981]], la tendència "universitària", amb Robèrt Lafont, va ser obligada d'abandonar l'IEO. Això va fer desaparèixer gairebé completament les activitats de recerca científica a l'IEO, que van migrar cap a organismes distints com ara les universitats i l'[[Associació Internacional d'Estudis Occitans]] i, especialment en [[lingüística]], cap al [[Gidilòc]] i el [[Consell de la Llengua Occitana]]. Nogensmenys, l'IEO ha conservat fins avui un paper essencial en el domini de l'animació cultural i en l'acolliment per defecte d'un gran nombre dels militants de la cultura occitana.{{CC}}
===Presidents {{CN|data=juny de 2017}} ===
* [[1945]] - [[1952]]: [[Joan Cassou]]
* [[1952]] - [[1957]]: [[Max Roqueta]]
* [[1957]] - [[1959]]: [[Pèire Azéma]]
* [[1959]] - [[1962]]: [[Robèrt Lafont]]
* [[1962]] - [[1980]]: [[Pèire Bèc]]
* [[1980]] - [[1981]]: [[Patric Choffrut]]
* [[1981]] - [[1986]]: [[Alan Giacomo]]
* [[1986]] - [[1997]]: [[Robèrt Martí]]
* [[1997]] - [[2001]]: [[Felip Carbona]]
* [[2001]] - [[2010]]: [[Dàvid Grosclaude]]
* [[2010]] - : [[Pèire Brechet]]
 
== Activitats {{CN|data=juny de 2017}} ==
Una de les subvencions que reben és pel Festenal, una de les activitats que realitza al llarg dels anys l'IEO. El Festenal és una celebració que es fa cada any a l'octubre sobre què és Occitània. El lema és "Occitània, les Orients d'Occitanie" i es realitzen les següents activitats: poesia, cinema, teatre, arts plàstiques, música tradicional, contemporània, clàssica i cançó. També fan moltes altres activitats anuals com els cursos d'[[occità]] per adults, les estades intensives de llengua i pràctica oral, 8 caps de setmana a l'any; també es fan traduccions per les administracions o els persones que ho vulguin, les pràctiques de cant polifònic occità i mediterrani, la difusió de llibres i la programació de concerts, obres de teatre, xerrades, exposicions i activitats afins.
 
== Controvèrsies ==
L'IEO va patir algunes crisis al llarg de la seva història.<ref name=gec/> La més aguda es va passar a la fi dels anys 1970 i a l'inici dels anys 1980, quan es van afrontar dues tendències: una qualificada de "populista" que havia pres el poder, i una qualificada d'"universitària" menada per [[Robèrt Lafont]]. El [[1981]], la tendència "universitària", amb Robèrt Lafont, va ser obligada d'abandonar l'IEO. Això va fer desaparèixer gairebé completament les activitats de recerca científica a l'IEO, que van migrar cap a organismes distints com ara les universitats i l'[[Associació Internacional d'Estudis Occitans]] i, especialment en [[lingüística]], cap al [[Gidilòc]] i el [[Consell de la Llengua Occitana]]. Nogensmenys, l'IEO ha conservat fins avui un paper essencial en el domini de l'animació cultural i en l'acolliment per defecte d'un gran nombre dels militants de la cultura occitana.
 
== Referències ==