Occitània sota el règim de Vichy: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m robot estandarditzant mida de les imatges, simplificant i catalanitzant codi |
m neteja i estandardització de codi |
||
Línia 1:
{{Historiaoccitana}}
El [[17 de juny]] del [[1940]] l'exèrcit francès es va rendir als alemanys, qui ocuparien [[França]]. Tanmateix, [[Occitània]] no fou ocupada directament pel [[Tercer Reich]], i [[Bordeus]] fou durant un temps la seu del govern francès fugit de París. Després de l'[[Armistici de Compiègne (1940)|Armistici de Compiègne]], que establí les zones d'ocupació, tota Occitània llevat la costa gascona formà part del territori posat sota el govern titella del mariscal [[Philippe Pétain]], anomenat [[Govern de Vichy]] perquè en va establir la seu a aquesta vila fronterera entre França i Occitània (Vichèi). Va rebre el suport i col·laboració tant del provençal [[Charles Maurras]] com del seu partit, [[Action Française]], i l'alvernès [[Pierre Laval]] (1883-1945) en fou nomenat viceprimer ministre. Els occitanistes procatalans foren acusats de "vermells" (comunistes), i alguns foren empresonats. La més part del felibre oficial hi va col·laborar de bon grat, potser refiat de les paraules del mariscal a favor del "retorn a la regió", i des del 1940 també s'hi adheriren els occitanistes de Tolosa, i aprofitaren l'avinentesa per reclamar descentralització i ensenyament en occità. També van crear les Prefectures Regionals, conjunt de departaments amb àmplies competències en qüestió de proveïments, policia i propaganda, però controlats, això sí, per "addictes" al nou règim.
[[Fitxer:France 40-44.GIF|miniatura|Mapa de la divisió francesa durant l'ocupació]]
Línia 11:
Pel setembre del 1940 Pétain, anomenat pels felibres '''lo marescau''', va fer el famós missatge al '''Comitat Mistralenc de Malhana''', on fa lloança a Mistral i al felibrisme pel seu regionalisme. Això ho aprofita Boussac, nomenat majoral felibre a la mort d'Emili Barthe el 12 de maig del 1940, per assumir també la direcció del SEO i unificar les dues organitzacions. Pel febrer del 1941 hi dedica un número als projectes i iniciatives per unificar felibres i occitanistes. Girard proposà la creació a cada departament de comissions d'acció i propaganda regionalista, i per la tardor es fan seccions de la revista: '''Terra Catalana''', dirigida per [[Alfons Mias]], [[Josep Sebastià Pons]], E. Caseponde i [[Enric Guiter]]; '''Terra Provençala''', per A. Conio, Pèire Roqueta i [[Jòrdi Rèbol]]; '''Terra Gascona''', per Ismael Girard; '''Terra Lemosina''', per [[Joan Mozat]]; Terra Alvernesa, per Boussac, Camprós i Pèire Azema.
El 1942 aconseguiren celebrar, sota patrocini de Girard, el Cinquantè Aniversari de la Declaració Federalista del 1892, però a finals del 1942 el projecte hagué de retallar les mires degut a l'ocupació alemanya de tot el territori occità, la manca de paper i les dificultats econòmiques, tot i que es va poder treure la col·lecció de poesia ''Messatges'', que donaria a conèixer els membres de la futura Generació del 1945 (R. Lafont, B. Manciet, D. Saurat, P. Lagarda), més compromesos i occitanistes. Alhora, el govern de Vichy va instaurar el [[Service de Travail Obligatoire]] (STO), qui enviaria nombrosos occitans a fer treballs forçats a Alemanya, entre ells el futur escriptor [[Joan Bodon]].
Des del 1943 s'incorporaria a la revista el jove [[Robèrt Lafont]] i el grup '''Novèl Lemosin''' de Joan Mozat, Ramon Buche i [[Antòni Dubernard]]. Lafont dirigirà la pàgina '''Occitània''', que pretenia ser un òrgan de la joventut occitanista. Alhora, s'organitzarà clandestinament una Federació de la Joventut Occitana amb diferents nuclis a Clarmont d'Alvèrnia (amb Clarence Lelong), Briva (J. Segonds), Sant-Romieg (Marcèl Bonnet), Roèrgue (Rudelles), Castelnòu-d'Ari (A. Peyre) i el suport individual de [[Pèire Lagarda]] i [[Fèlis Castanh]], que criden a superar el felibrisme i en critiquen la grafia. Així, el febrer del 1943, la publicació '''Oc''' s'independitzarà com a òrgan del SEO, del qual el futur IEO en copiarà la divisa ''La fe sens òbras, mòrta es'', i hi marxaran tots els joves. Boussac, aleshores, dimití del SEO i es quedà sol. L'octubre del 1943 publicarien '''La Relha''', òrgan de les joventuts camperoles, per [[Loïs Soubiès]], enginyer agrícola de Purpan, però sota el guiatge i secció de '''La Terra d'Oc'''.
El 1943 també es formaria la revista francesa [[Cahiers du Sud]], que contribuiria a fer conèixer el fet occità entre l'esquerra francesa (mercè les col·laboracions de [[Simone Weil]], [[Tristan Tzara]], [[Louis Aragon]] i d'altres, refugiats al Sud) amb el treball de [[Renat Nelli]] i [[Joë Bousquet]] ''Le génie d'oc et l'homme mediterranéen'', on apareixen els temes occitans de la postguerra: necessitat de la desprovincialització de la llengua i cultura occitanes, interès pels trobadors i el catarisme, simpatia per la cultura catalana i crítica al passat mistralià.
En acabar la guerra, els col·laboracionistes foren jutjats. Laval fou condemnat a mort i executat; Maurràs també fou condemnat a mort, però fou indultat i tancat a la presó. Molts felibres foren empresonats pels mateix motiu, i a la llarga, el moviment quedà desprestigiat. Tot i així, la persecució al moviment occità no arribà al grau de paroxisme que va prendre contra el moviment bretó, i en menor mesura, contra corsos i alsacians.
| |||