Santa Eulàlia (barri de l'Hospitalet): diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Robot posa la plantilla autoritat |
m neteja i estandardització de codi |
||
Línia 4:
En aquest barri hi ha un dels nuclis històrics de l'Hospitalet: l'antiga església de [[Santa Eulàlia de Provençana]], consagrada inicialment l'any 1101. Al seu voltant se situen els orígens de la ciutat, perquè la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana és l'origen del municipi que avui coneixem com [[l'Hospitalet de Llobregat]]. Tanmateix, sense que se'n coneguin les causes, no es va consolidar un poblament agrupat al seu voltant. Aquesta església es conserva: és d'estil [[romànic]] i al timpà hi ha una data, 1201. L'advocació del temple és la que donà nom al barri. Fou restaurada en el {{segle|XVIII|s}}; aquesta església és a l'extrem occidental del barri.
El carrer de Santa Eulàlia, que és la prolongació de la carretera de la Bordeta de Barcelona, l'avinguda del Carrilet, nascuda gràcies al soterrament de les vies dels Ferrocarrils de la Generalitat, i el carrer de l'Aprestadora, que travessa, al sud del barri, una antiga zona industrial transformada en l'actualitat, essencialment, en residencial, responen a antiquíssimes vies de comunicació i ara són els principals eixos viaris i de comunicació del barri.
== Dades bàsiques ==
Línia 12:
Santa Eulàlia compta amb una escultura de l'artista [[Josep Mª Subirachs]], ''Monument a l'Hospitalet de Llobregat'', coneguda popularment com "''la Pinça''", degut a la seva peculiar forma, i que dóna la benvinguda a la ciutat quan s'hi arriba per la carretera de la Bordeta. En realitat és una al·legoria de l'escut de la ciutat, format per les quatre barres catalanes i l'aspa de la [[Creu de Santa Eulàlia]].
A la Plaça dels Avis hi ha ''La Velleta'', un bronze de l'escultor del mateix barri, Hèctor Cesena.
Al davant de l'església de Santa Eulàlia trobem ''Vol de coloms'', de l'escultor resident a Bellvitge, Ferran Soriano.<ref>{{Ref-web|url=http://localmundial.blogspot.com/2016/04/escultures-als-carrers-de-lhospitalet.html|títol=ESCULTURES ALS CARRERS DE L'HOSPITALET|consulta=27-06-2018|llengua=|editor=|data=}}</ref>
Línia 18:
== Història ==
[[Fitxer:Igldseyp.jpg|miniatura|esquerra|Església nova de [[Santa Eulàlia de Provençana]], d'estil [[neoromànic]] i consagrada el [[1957]]<ref name="pcatseul">[http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=617 Església nova de Santa Eulàlia de Provençana] a poblesdecatalunya.cat</ref>]]
L’actual carrer Sta. Eulàlia, és un dels principals protagonistes de la història del barri i la ciutat. És d’època romana i anava des de [[Bàrcino]] ([[Barcelona]]) fins a Cornelianum ([[Cornellà de Llobregat|Cornellà]]) i el [[Delta del Llobregat|Delta]], que era el port principal de la colònia romana, ja que molts vaixells fondejaven en els sorrals del Delta. El podem considerar el ramal costaner de la Via Augusta. Pels voltants de l’ermita hi havia el senyal de la milla 4 d’aquest camí romà. Per això, a la vall del Torrent Gornal se li va dir durant molts segles “Vall de Quart”.<ref>{{Ref-web|url=http://localmundial.blogspot.com/2015/07/una-petita-historia-de-santa-eulalia-de.html|títol=Una petita història de Santa Eulàlia de Provençana|consulta=|llengua=|editor=|data=}}</ref>
Algunes restes arqueològiques semblen indicar l’existència d’una vil·la romana on després es construí l’església. La troballa més important fou la d’una escultura que representa un cap de Medusa, que actualment es troba al [[Museu d'Arqueologia de Catalunya (Barcelona)|Museu Arqueològic de Catalunya]] a [[Barcelona]]. Aquesta figura era un ''[[gorgoneion]]'', un monument funerari.
La petita església, d’estil romànic, dedicada a Sta. Eulàlia fou consagrada el 1101. En la seva portada, però, indica una altra data, la de 1201, probablement la d’una restauració. Era el centre d’una parròquia, anomenada “Provintiana”, que anava des de S. Pere Màrtir fins al mar, i des del Castell del Port, fins al Llobregat. És a dir, una demarcació molt semblant al tradicional terme municipal de l’Hospitalet. És l’origen de la realitat administrativa que anomenem [[L'Hospitalet de Llobregat|l’Hospitalet]]. La denominació “Provintiana” del territori corresponent, més o menys, a l’Hospitalet, és dels voltants de l’any 900. Aleshores, a aquestes divisions territorials se les anomenava parròquies, senyorius, etc. Avui les anomenem municipis.
Línia 32:
A l’espai de l’actual barri de Sta. Eulàlia van aparèixer, a finals del s. XVIII, els “prats d’indianes”, extensions on es blanquejaven al sol peces de tela (les indianes) elaborades en les manufactures tèxtils de Barcelona. Signifiquen la primera manifestació d'allò que transformarà profundament el barri : la industrialització. Tenim notícia que al barri hi havia el Prat de la Manta i el Prat dels Maons.
Darrere dels prats d’indianes van arribar, en les dècades del 1840 i el 1850, les primeres indústries, que feien el mateix que els prats d’indianes però amb mètodes químics i mecànics. Vers el 1853-1854, s’instal·laren dues indústries de blanqueig i aprest de teles : la d’Antonio Pareto (on hi ha la televisió local) i “La Aprestadora Española, S.A.” (on hi ha el conjunt residencial Granvia Center). En aquesta última s’instal·là el primer generador d’energia de vapor de la ciutat.
L'any 1831 s'instal·là un molí fariner en el salt del Canal de la Infanta de la Riera Blanca i del 1856 és la primera notícia de la fàbrica de maons refractaris de Pau Cucurny, que creiem que era una mica més avall, al costat de l'hostal.
Línia 44:
No tots els edificis s’instal·laren al llarg del camí de Cornellà. Alguns ho van fer als costats d’un altre camí que partia de la Riera Blanca i travessava la Marina per sota de l’anterior, i que era conegut en aquells temps com “carretera del mitj”. Fou en aquest camí que s’ubicaren les indústries abans esmentades (Aprestadora i Pareto).
La relació entre el nou barri i Sants era tan intensa i evident que, el 1872, un grapat (majoritari) de veïns de Sta. Eulàlia (i de Collblanc, on passava el mateix) van demanar d'integrar-se en el municipi contigu.
En conclusió, entre el 1840 i el 1860 va néixer Sta. Eulàlia, amb dos eixos transversals que ja en aquells anys foren batejats com carrers Sta. Eulàlia i Aprestadora.
En 1873, les buides naus de La Aprestadora van ser parcialment ocupades per Marquès,Caralt i Cia, conegut popularment com "el cànem", perquè es tractava d'una fàbrica que treballava amb aquesta matèria primera. Aquesta i d'altres noves indústries impulsaren la construcció d'habitatges per als treballadors immigrants del camp, i el desenvolupament urbanístic del nou barri. En 1877 es crearen nous carrers, els que coneixem com Salvadors, Maluquer i Cavall Bernat. El 1886 s’obrí el carrer Comerç i el 1890 el carrer Agricultura (actual Gral. Prim). Foren els primers que van unir els dos eixos transversals del barri. En el mateix 1890 es creà el carrer Muns, que unia Agricultura i Comerç. Des d’aquest nucli el barri es va fer gran, però de mica en mica.
Línia 52:
Encara que el creixement de Sta. Eulàlia, durant la dècada del 1920, fou important, no fou explosiu com el de Collblanc- La Torrassa. Malgrat tot, l’onada immigratòria també s'hi va notar. A més, a diferència de Collblanc- La Torrassa, Sta. Eulàlia sempre conservà el caràcter mixt residencial/industrial. Alguns exemples : “Catalana de Gas y Electricidad” el 1882, “Can Trias”, coneguda como “les sangoneres”, el 1903, “Can Trinxet” el 1905, que no va parar de créixer fins al 1916, o la Fundició Escorsa, de 1917. Can Trinxet i Can Trias, del sector tèxtil, foren les indústries més importants de la ciutat durant la primera meitat del s. XX, i Escorsa fou la metal·lúrgica més gran de l’Hospitalet.<ref>{{Ref-publicació|cognom=BARNÉS i MARTÍN|nom=Judith|article=L'univers Trinxet|publicació=Quaderns d'Estudi|url=https://www.raco.cat/index.php/QuadernsCELH/article/view/263206/364238|data=2012|pàgines=13-37}}</ref>
A més d’aquestes activitats industrials, des de finals del s. XIX es van instal·lar en diversos barris de l’Hospitalet, pero sobretot a la part sud de Sta. Eulàlia, els escombriaires. Aquests homes recollien escombraries de Barcelona i les portaven als seus patis, on les classificaven per vendre-les o per engreixar porcs. En aquella època (1881), també s’hi va instal·lar una indústria química, la matèria primera de la qual eren els cadàvers d’animals (era coneguda com "el Canyet").
La composició de la població de Sta. Eulàlia en les primeres dècades del segle XX era majoritàriament de classe obrera industrial i jornalera agrícola. Les condicions de vida de la classe treballadora en aquella època eren molt dolentes i precàries. El raval industrial i obrer de la Bordeta-Sta. Eulàlia va estar implicat en totes les mobilitzacions populars de la naixent àrea metropolitana de Barcelona; per exemple el motí contra les quintes del 1870, les vagues obreres i camperoles de 1872-73, 1882, 1890-93…
Línia 58:
El 1890, fou un dels llocs on es va celebrar per primera vegada el 1er de maig. Les mobilitzacions obreres tenien a Sta. Eulàlia un aspecte particular : hi havia també atacs contra els “burots”, aquella mena de duana que obligava a pagar per passar certes mercaderies entre Sants (Barcelona, des del 1897) i l’Hospitalet. Aquesta situació fronterera, per cert, afavoria les activitats relacionades amb el contraban.<ref>{{Ref-publicació|cognom=DOMÍNGUEZ LÓPEZ|nom=MANUEL|article=El segle XIX|publicació=Història de l'Hospitalet|url=https://drive.google.com/file/d/0ByCY40IamMfgUGNXcDZwSVR3a00/view|data=1997|pàgines=82-134}}</ref>
Santa Eulàlia passà de 1.000 a 10.000 habitants entre 1900 i 1936, amb una extraordinària acceleració arran del desenvolupament industrial iniciat per la Gran Guerra de 1914-18. El Carrilet, inaugurat en 1912, millorà les comunicacions del barri, que no parava de créixer en direcció a ponent. El carrer Igualtat és de 1907, el de Buenos Aires de 1911, el d’Àngel Guimerà és de 1914, i el 1924 Amadeu Torner demanà d’urbanitzar les seves terres a tocar de l’antiga església. La importància creixent de Santa Eulàlia i Collblanc- La Torrassa va fer que s’allargués el [[Línia 1 del metro de Barcelona|Metro Transversal]] fins al barri l'any 1932. El metro sortia per primera vegada de Barcelona.
La perillositat de l’accés al metro des de la Torrassa impulsà la construcció del Pont d’en Jordà (dit així perquè el republicà Josep Jordà fou el seu principal impulsor) el 1935. També d’aquell any i del mateix autor, l’arquitecte municipal [[Ramon Puig i Gairalt]], és el mercat.
Les primeres entitats del barri que coneixem foren fundades en març de 1898. Potser formaven part d’un mateix projecte societari. Es tractava de ''La Benéfica'', de caràcter mutualista i recreatiu, i la ''Sociedad de ahorros cooperativos'', una cooperativa de consum. El que no diuen els documents oficials és que també solien ser entitats amb un fort contingut polític i sindical. No existia res semblant a la Seguretat Social ni a l’Estat del Benestar, per tant, les classes populars s’autoorganitzaven i creaven tota mena d’entitats que anaven de l’oci fins a l’assistència mèdica, passant pel cooperativisme de producció i consum, el sindicalisme i l’acció política.
Cada entitat o grup d’entitats tenia un biaix ideològic determinat. El [[Partit Republicà Radical]], va tenir molta penetració en la ''Sociedad Unión La Hortensia'', creada el 1904, amb seu al Gran Café-Bar Carbó, conegut popularment com a “Can Martiró”. El republicanisme catalanista tenia més predicament en la cooperativa ''El Respeto Mutuo'', fundada el 1910. Això no vol dir que totes les persones associades tinguessin les mateixes idees o militància, només que tenien aquestes tendències.
El catalanisme conservador sí que tenia clarament una entitat, ''El Foment Autonomista Eulalienc'', fundat en 1907, amb la seu a “Can Tòfol”, i que es va acabar adherint a la Lliga Regionalista de Catalunya. L’anarquisme recobrà la seva importància en la década de 1920, encara que no va poder crear una entitat fins 1931, amb l’''Ateneo Pro Cultura Paz y Amor'', que portà a terme una intensa tasca cultural i educativa.
En aquestes dècades la Unió Hortensia i el Foment Eulalienc rivalitzaven en oferir uns envelats i activitats més lluïdes en les festes majors, carnestoltes, etc. Els primers atreien més aviat les classes treballadores, i els segons els més rics del barri, escombriaires, botiguers, etc.
Línia 90:
Amb l'entrada dels Nacionals, la repressió va caure sobre la població del barri, majoritàriament obrera i de tendència republicana i anarquista. Una dotzena d’homes del barri foren assassinats per motius polítics només el 1939. El tribunal militar repressor fou traslladat a Santa Eulàlia des del Centre, per ser més a prop del seu teatre d’operacions principal.
La vida quotidiana es va reprendre lentament, amb les limitacions pròpies de la misèria dominant i els estrictes límits culturals, socials i polítics imposats pel nou Règim polític i l’Església. De la vida associativa passada, només es va permetre que es mantingués l’antic ''Foment'', ara amb el nom de ''Casino de Santa Eulalia''. El ''Casino'' era l’associació de l’elit social del barri, afí al franquisme, de la qual van sortir alguns regidors. Va tenir algunes seccions esportives i va organitzar algunes festes majors del barri. A partir de la segona meitat dels anys 40 van revifar algunes entitats esportives. Al Cine Victoria es va sumar, entre 1950 i 1970, el Constelación, que, a més de pel·lícules, oferia espectacles de varietats (en aquella època, se'n deia "varietés") ; pel seu escenari van passar primeres figures de la cançó espanyola, còmics, companyies teatrals de tota mena...
La presència de l’Església al barri es va veure reforçada amb la creació de la parròquia de Sant Isidre Llaurador el 1946. En aquest temple, construït entre 1947 i 1951, l’arquitecte municipal Manuel Puig i Janer va tenir la pretensió d'imitar, ni més ni menys, que... Brunelleschi ! Tot seguit s’iniciaren les obres de les dependències annexes dels diferents grups socials i litúrgics que s’havien creat. El rector durant els seus primers 30 anys, Joan Bonet, va dirigir una expansió espectacular, creant un esbart, un agrupament escolta i diverses escoles, com ara el Casal dels Àngels el 1958.
| |||