Batalla del Somme: diferència entre les revisions

La '''batalla del Somme''' fou una batalla del [[Front occidental (Primera Guerra Mundial)|front occidental]] de la [[Primera Guerra Mundial]], iniciada l'[[1 de juliol]] de [[1916]] i que s'allargà fins al novembre d'aquell any. Fou una de les batalles més grans de la guerra i una de les que provocà més baixes de tota la història, amb més d'un milió, entre morts, ferits i desapareguts. La batalla és recordada principalment pel seu primer dia, l'[[1 de juliol]], en què els britànics van patir 57.740 baixes, de les quals 19.240 van ser mortals, i la majoria d'aquestes baixes varen ser en les primeres hores de lluita. Les forces aliades intentaren trencar les línies alemanyes al llarg d'un front de 40  km al nord i al sud del riu Somme i amb l'objectiu de desviar part de les forces alemanyes de la [[batalla de Verdun]]. El resultat final fou inconclusiu, ja que les forces aliades obtingueren uns guanys territorials ínfims després de més de quatre mesos de batalla.

L'atac s'inicià a les 7.30 del matí per 13 divisions britàniques: 11 del IV exèrcit sota el comandament de [[Henry Rawlinson]] i dos del III sota el comandament d'[[Edmund Allenby]] al nord del Somme i sis divisions del VI exèrcit francès al sud del riu. S'hi oposaven les tropes del II exèrcit alemany dirigides pel general [[Fritz von Below]]. L'eix principal de l'atac va estar centrat a l'antiga calçada romana que connectava [[Albert (França)|Albert]], darrere de les línies aliades, amb [[Bapaume]], situat a 19  km en direcció nord-est. Deu minuts abans de l'atac es va fer detonar la càrrega explosiva sota el reducte de Hawthorn Ridge, i a les 7.28 ja havien explotat totes llevat d'una. El camp de batalla es va silenciar llavors sobtadament, mentre l'artilleria intentava localitzar la pròxima línia d'objectius. La infanteria anava carregada amb 32 kg d'equip i se l'havia instruït perquè formés en onades uniformes i avancés al pas. Arreu, diverses unitats s'havien endinsat a la terra de ningú amb la intenció de prendre les trinxeres alemanyes tan aviat com cessés la Cortina d'artilleria. Malgrat el bombardeig massiu, molts defensors alemanys havien sobreviscut als refugis més protegits i estaven en perfectes condicions d'infligir un dany considerable a la vulnerable infanteria assaltant.

L'avenç britànic sobre la carretera Albert-Bapaume va ser igualment fallit, malgrat la detonació de dues galeries a [[Ovillers-la-Boisselle]]. Aquí una altra acció amb resultat tràgic va ser la de la Brigada Irlandesa de Tyneside, pertanyent a la 34a Divisió Britànica, que va començar el seu avenç a 1,5  km de les línies alemanyes de forma perfectament visible per a les [[metralladora|metralladores]] dels defensors, i, en conseqüència, va ser destruïda abans fins i tot d'assolir la pròpia primera línia britànica.

Els comandaments britànics també ignoraven les oportunitats que se'ls presentaven al sud de la carretera Albert-Bapaume, on havien aconseguit alguns èxits parcials. Actualment se sap que durant un temps havia quedat obert un forat considerable en les defenses alemanyes desplegades entre Ovillers (situada al costat de la carretera) i [[Longueval]]. El 3 de juliol, una patrulla de reconeixement pertanyent a la 18a divisió britànica fins i tot es va endinsar prop de 3  km en territori ocupat sense trobar una resistència real per part dels alemanys. Tanmateix, l'oportunitat es va perdre per la falta de recursos necessaris per part dels britànics per explotar-la, la qual cosa va permetre als alemanys segellar poc temps després el forat obert.

Per tant, en deu dies de lluita, en un front de 20  km, el VI exèrcit francès havia progressat uns 10  km; havia ocupat la plana de Flaucourt i havia capturat 12.000 prisoners, 85 canons, 26 ''[[minenwerfer]]s'', 100 metralladores i material divers, amb pèrdues mínimes. Per als britànics, en canvi, les dues primeres setmanes de lluita, la batalla es va reduir a una sèrie de petites accions sense relació entre si mentre se'n preparava una altra de major envergadura. Entre el 3 i el 13 de juny, només el IV exèrcit de Rawlinson va dur a terme 46 d'aquestes accions, que li van reportar 25.000 baixes, sense que es produís el més mínim avenç. Aquests resultats mostraven amb claredat una diferència important entre l'estratègia posada en pràctica pels britànics i la dels seus col·legues francesos, i va ser causa de considerables friccions entre ambdós aliats. Mentre que Haig pretenia mantenir una pressió constant sobre l'enemic, Joffre i Foch apostaven per reservar les seves forces mentre es preparaven per a un cop major.

Existeix un gran contrast entre la preparació i execució d'aquest atac i el de l'1 de juliol. L'ofensiva de Bazentin va ser iniciada per quatre divisions que van avançar al llarg d'un front de 4,5  km a partir de les 3.25 de la matinada, després que l'artilleria aliada obrís foc per sorpresa sobre les línies alemanyes i mantingués el bombardeig durant 5 minuts. La marxa va ser encapçalada per la 21a divisió, que es va dirigir en línia recta cap a Bazentin le Petit a través de la terra de ningú, però sempre mantenint-se sota la protecció de l'artilleria amiga. Aquesta, mentrestant, bombardejava de forma constant el terreny situat just al davant de la infanteria, formant una cortina de fum i fang que va eliminar l'escassa visibilitat mocturna i a l'alba, i va impedir que els alemanys poguessin localitzar les tropes contràries.

Flers-Courcelette és especialment recordada avui en dia per ser el primer combat en què va participar la nova arma secreta britànica, el [[carro de combat]], en la seva primera versió operativa, el [[Tanc Mark|Mark I]]. Els primers tancs eren vehicles extremadament lents (3,2  km/h) i armats amb dos canons menors (versió «mascle») o quatre metralladores (versió «femella»). Més que capacitat ofensiva, el que s'havia demanat durant la seva construcció era protecció contra les metralladores i mobilitat en un terreny ple de trinxeres, filferro de punxes i cràters d'impacte; capacitat, en definitiva, per a encapçalar l'assalt a les línies enemigues mentre la infanteria es protegia al darrere. Tanmateix, els tancs van ser especialment poc fiables, ja que eren molt vulnerables a l'artilleria pesant, patien constants fallades mecàniques i quedaven atrapats en els obstacles més grans. De fet, només 21 dels 49 tancs disponibles el 15 de setembre de 1916 van arribar a entrar en combat, i la decisió d'usar-los va valer a Haig nombroses crítiques, a qui es va acusar de mostrar l'arma secreta massa aviat com per elevar el seu rendiment fins a límits més acceptables. De fet no seria fins a la [[batalla de Cambrai (1917)|batalla de Cambrai]] quan s'utilitzarien els tancs de forma massiva en una operació veritablement combinada.

Malgrat això, l'impacte inicial, tant psicològic com real, sobre les files alemanyes va ser notori. La nouvinguda 41a divisió, recolzada per tancs, va capturar la població de [[Flers]], mentre que la divisió neozelandesa del XV cos britànic feia el mateix amb les línies alemanyes situades al costat de la ciutat. Al flanc esquerre, la 2a divisió canadenca va prendre [[Courcelette]] després d'una dura batalla en què també van participar tancs. Els carros de combat van possibilitar així mateix la captura definitiva del bosc de Bazentin, encara que fos de forma indirecta: els vehicles no van poder penetrar entre la densa massa d'arbres, però en complir els seus objectius en els laterals del bosc, van forçar els alemanys a retirar-se'n per por de quedar envoltats. Després de diversos mesos, els soldats aliats aconseguien en uns quants dies la captura de més de 4  km de la tercera línia alemanya, si bé és cert que no es van aconseguir tots els objectius planejats. ''El Quadrilàter'', una posició fortificada a l'est de Ginchy, va ser capturat el [[18 de setembre]] i el 25 d'aquell mes van caure les poblacions de [[Gueudecourt]], [[Lesboeufs]] i [[Morval]], aquesta vegada sense la participació dels carros de combat.