Apabhramsha: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m Minúscules
m Plantilles
Línia 1:
'''Apabhraṃśa''' són els dialectes que es desvien de la normativa de la [[gramàtica]] [[sànscrit]]a. El terme és utilitzat pels gramàtics sànscrits des de [[Patanjali]], ''{{lang|sa|[[wikt:अपभ्रंश#Sanskrit|apabhraṃśa]]}}'' vol dir literalment en [[sànscrit]] «corrupte» o «llengua no-gramatical». El terme s'utilitza per designar els dialectes que formen la transició entre les llengües de l'alta edat mitjana i les llengües modernes, en un període comprès entre els segles VI i XIII, malgrat que alguns estudiosos fan un ús més estricte per referir-se al període de transició,<ref>Shapiro, Michael C. ''Hindi.'' ''Facts about the world's languages: An encyclopedia of the world's major languages, past and present'' Ed. Jane Garry, and Carl Rubino: New England Publishing Associates, 2001 {{en}}</ref> incloent-hi el període més recent de les [[llengües indoàries mitges|llengües indoàries mitjanes]].
 
La paraula ''pràcrit'' (que inclou [[pali|pāli]]) és utilitzada per indicar els dialectes populars de l'Índia parlats fins als segles IV a VIII, però alguns estudiosos utilitzen el terme pràcrit durant tot el període [[llengües indoàries mitges|indoari mitjà]]. Les llengües indoàries mitges es van transformar gradualment en apabhraṃśas que es van utilitzar fins al {{segle |XV}}. Els apabhraṃśas van evolucionar en llengües modernes que actualment són parlades per milions de persones. Les llengües com l'[[hindi]] (337 milions de parlants), el [[bengalí]] (232 milions de parlants), el [[marathi]] (90 milions), l'[[urdú]] (160 milions de parlants), el [[gujarati]] (46 milions) o el sinhala (15 milions de parlants), són llengües representatives del grans estats moderns, a diferència del [[sànscrit]] (>50 mil parlants) que ha caigut en desús avui en dia. Els límits d'aquests períodes són una mica confusos, és a dir, no estrictament cronològics. Sovint es considera que les llengües modernes del nord de l'Índia van començar a desenvolupar una identitat pròpia al voltant del segle XI, mentre els apabhraṃśas encara estaven en ús, i van esdevenir completament diferents cap a finals del segle XII.
 
Una part important de la literatura apabhraṃśa s'ha trobat a les biblioteques jainistes. Mentre que [[Amir Khusro]] i [[Kabir]] escrivien en una llengua similar a l'hindi modern, molts poetes, especialment en regions que encara estaven governades per reis hindús, seguien escrivint en apabhramsha. Alguns autors en apabhraṃśa són: [[Sarahapad]] de Kamarupa, [[Devasena]] de [[Dhar]] (s.IX), [[Pushpadanta]] de Manyakheta (s.IX), [[Dhanapal]], [[Muni Ramsimha]], [[Hemachandra]] de Patan o [[Raighu]] de [[Gwalior]] (s.XV). Un exemple primerenc de l'ús de l'apabhraṃśa el trobem en el ''Vikramorvashiyam'' de [[Kālidāsa]], en el que Pururava pregunta als animals del bosc sobre la seva estimada desapareguda.