Esfíngids: diferència entre les revisions

Altres espècies tenen l'espiritrompa atrofiada i resulta infuncional o parcialment funcional. En el primer cas els adults viuen uns pocs dies, el temps just per trobar parella i fer la posta; és el cas del [[borinot ocel·lat]] (''Smerinthus ocellata'') o del [[borinot del til·ler]] (''Mimas tiliae''), entre d'altres. El segon cas, més particular i concret, afecta unes poques espècies com el [[borinot de la mort]] (''Acherontia atropos''), que té una trompa curta i robusta que l'obliga a alimentar-se de mel (s'infiltra als ruscs d'abelles) i saba dels arbres.

 

Les [[eruga|erugues]] dels esfíngids són relativament grans i gruixudes. Tenen un apèndix similar a una banya a la zona caudal que fa que siguin fàcils d'identificar, encara que en alguns casos estigui molt reduïda. Són insaciables devoradors de fulles i si es presenten en grans nombres la defoliació pot ser molt important, ara bé, aquest fet no és habitual, ja que les femelles solen pondre els ous individualment i en plantes diferents.