Estructuralisme: diferència entre les revisions

L'estructuralisme disposa, a més, d'un corrent important en [[art]] i [[arquitectura]], desenvolupat bàsicament entre els anys [[1950]] i [[1970]] ([[estructuralisme (art)]]), així com una posició teòrica científica ([[estructuralisme científic]]) dins de la [[filosofia analítica]].

 

Saussure proposava l'estudi de l'estructura de la [[idioma|llengua]] en un moment donat, contrastant-lo amb la [[lingüística diacrònica]], que s'encarregaria d'estudiar l'evolució de la llengua al llarg del temps.

 

Pel que fa a la morfosintaxi, l'estructuralisme introdueix la noció de [[sintagma]], oposada a la de paradigma. Un sintagma estudia una paraula i les relacions gramaticals que estableix en la frase ("en horitzontal"), per veure com en canvia el sentit si està en una posició o en una altra, si depèn d'alguna altra paraula o no i si es veu afectada pels mots del voltant. En canvi, el paradigma es fixa en les relacions "en vertical", és a dir, entre una paraula i totes aquelles que podrien ocupar el mateix lloc (per exemple, entre els noms comuns que tenen sentit en un context donat).

 

La [[literatura]] comença a ser interdisciplinària, ja que qualsevol [[estructura]] [[social]] es torna un [[text]] susceptible de ser llegit i interpretat pels estudiosos i, en aquest sentit, es pot considerar que l'estructuralisme va donar pas a la [[semiòtica]] o semiologia. Va tenir molt d'èxit en la narrativa, en què analitzava els elements estructurals que formaven una història fent abstracció de les seves concrecions. És a dir, moltes històries tenen uns tipus de personatges i una manera de desenvolupar l'argument que les fa variants d'una protohistòria, malgrat que l'ambientació, els noms o l'estil siguin diferents. [[Roland Barthes]], [[Northrop Frye]], [[Louis Althusser]] i el primer [[Michel Foucault]] van usar aquest enfocament.<ref>[http://www.ub.edu/histofilosofia/gmayos/macrofilosofia.htm "Coneixement cultural i històric”] de Gonçal Mayos (UB).</ref>

 

En literatura, es crea el concepte d'[[intertextualitat]], pel qual cada obra té elements dels textos anteriors, que formen part de l'estructura cultural, encara que l'autor no hagi llegit aquelles fonts. L'obra concreta es defineix justament per com integra la tradició anterior i com es relaciona amb els altres elements del sistema, així com les innovacions que hi aporta.

 

[[Claude Lévi-Strauss]] va estudiar les relacions de parentiu com un sistema en què els membres podien oposar-se per una sèrie de trets i aportaven significació al conjunt social. També va estudiar com a estructures fixes els [[mite]]s, comprovant que en diferents societats es donaven històries similars i, per tant, havien de jugar una funció semblant. Amb posterioritat, va estendre els seus estudis a la nutrició i altres camps amb la idea que totes les cultures són variacions d'una sèrie fixa de sistemes.

 

L'estructuralisme va suposar una revolució perquè va apropar les ciències socials i humanes a la investigació en identificar les estructures com a objecte d'estudi. Moltes de les seves troballes continuen vigents. Però, des dels anys 60, n'han sorgit reaccions en contra, com la gramàtica generativa en lingüística ([[Noam Chomsky]]) o la desconstrucció (amb [[Jacques Derrida]]). [[Jacques Lacan]] i [[Louis Althusser]] són també deutors del moviment.