Hermenegild: diferència entre les revisions

'''Ermenegild''' o '''Hermenegild''' ([[564]]-[[585]]) fou rei rebel dels visigots a [[Sevilla]] del [[579]] al [[583]] dirigint el sector catòlic visigot contra els arrians agrupats entorn del seu pare el rei [[Leovigild]]. Va ser venerat com a [[màrtir]] i proclamat [[sant]] per l'Església.

 

Fill del rei visigot [[Leovigild]]. El [[579]] Ermenegild es va casar amb la princesa franca [[Ingundis]], filla del rei Sigibert I i de Brunequilda, que al seu torn era filla de [[Atanagild]] i de [[Gosuinda]] (segona dona de Leovigild), néta per tant de l'actual dona del rei. La princesa va passar, a la seva vinguda al regne, per la província de Septimània, i es va detenir a Agde on era Bisbe Fronimi (''Fronimius''), un gal de [[Bourges]] que havia emigrat a la regió en temps de [[Liuva I]], havent estat consagrat després bisbe de la ciutat. Fronimius va alliçonar a la princesa perquè no es deixés convertir a l'arrianisme, i Leovigild en va tenir notícies. Posteriorment Ingundis es va negar reiteradament a convertir-se en arriana, però malgrat tot el rei va confiar a Ermenegild el govern regi de la província [[Bètica]], amb residència a ''Hispalis'' ([[Sevilla]]), mentre [[Recared]] va rebre pel que sembla el govern de la zona fronterera amb els sueus i després amb els francs.

 

Es creu que Ermenegild no va tardar a ser arrossegat al catolicisme per la seva dona i per [[Leandre de Sevilla]], germà d'[[Isidor de Sevilla]], que segurament seria ja el bisbe de la ciutat el [[579]]. La seva conversió religiosa implicava (per la seva condició de presumpte hereu) una rebel·lia política (últims mesos del 579). Joan de Biclar culpa la reina Gosuinda (que era arriana) d'instigar la rebel·lió del seu fillastre, aparentment per assegurar el tron per als seus descendents.<ref>Gosuinda va tenir dues filles: Galsuinda, que va morir sense descendents del seu enllaç amb Khilperic de Soissons, i Brunequilda, que va tenir tres fills: Khildebert, rei de Austràsia; Clodosinda, casada amb el rei Autari de Longobardia; i Ingundis</ref>)De tota manera, el casament d'Ingundis amb l'hereu ja li assegurava el tron i no s'arriba a comprendre el motiu que va poder induir la reina a instigar el seu fill, sobretot tenint en compte les males relacions que sostenia amb Ingundis, la qual no havia aconseguit convèncer, ni tan sols sotmetent-la a forts vexacions, que es convertís a l'arrianisme.

 

Se suposa que Ermenegild es va convertir al catolicisme immediatament després d'arribar a Sevilla, el mateix any [[579]], adoptant amb tal motiu el nom de ''Iohannes'' (Joan). Aquesta conversió tan immediata no és ni de bon tros segura: s'atribueix a Leandre de Sevilla, probablement bisbe de la ciutat, però no se sap si Leandre era a Sevilla el 579.<ref> Leandre estava a Constantinoble el [[579]] en el moment en què el futur papa Gregori va arribar a la ciutat com a legat papal de Pelagi. El seu retorn a Hispània va haver de produir-se per tant en el mateix 579, però és més probable que fora després d'aquesta data, segurament en el 581 o fins i tot posteriorment. Segons Isidor de Sevilla, va ser el seu germà Leandre qui va convertir al príncep, però Leandre s'entrevistà amb Gregori a Constantinoble, i després Gregori va assegurar que s'havia assabentat de la conversió ja essent papa, per uns viatgers hispans que van arribar a Roma. Com Gregori no va tornar a Roma fins al [[585]] la conversió va haver d'efectuar-se entre el 579 i el 585.</ref> Si realment va ser Leandre qui le va convertir (mèrit que Isidor podria haver atribuït al seu germà portat d'un afany de protagonisme, quan ja el regne era catòlic) la data més probable és el [[582]] i no abans del [[581]].

 

Els intents d'evitar la lluita per part de Leovigild van ser inútils (580). Van passar diversos mesos sense hostilitats enmig d'intents de pacte, que sols van servir per endarrerir l'expedició contra els vascons. El bisbe d'Agde, Fronimius, potser acusat de ser el responsable de tot, va rebre informacions que es planejava el seu assassinat (informacions probablement falses, difoses per espantar al Bisbe) i va abandonar la seva seu, passant a territori franc.

 

Leovigild va prendre algunes fortaleses o ciutats dels voltants de Sevilla i va estrènyer el setge de Sevilla. El riu Guadalquivir va ser bloquejat per impedir subministraments a la ciutat (hivern del 582 al [[583]]).

 

En situació tan desesperada Hermenegild va demanar l'ajuda dels seus aliats romans d'Orient, que fins aleshores sembla que havien romàs inactius; l'acord amb els romans d'Orient no implicava la cessió de territoris i com els grecs disposaven de poques forces, sol es va ajustar un pacte d'intervenció en els combats en moments decisius deixant la qüestió territorial per més endavant; ara els romans d'Orient havien d'actuar però probablement no tenien moltes esperances de victòria del rebel i van acceptar un suborn de Leovigild, de manera que van abandonar a Ermenegild en iniciar-se la batalla.

 

El fill rebel va ser enviat desterrat a [[València]] ([[584]]), i després a [[Tarragona]] ([[585]]). Exhortat pel seu pare a abandonar el catolicisme, Ermenegild sembla que s'hi va negar. El rei va haver d'ordenar al got Sisbert que l'assassinés, el que aquest va complir. Sisbert vivia a l'inici del regnat de Recared i és molt improbable que Leovigild l'hagués deixat amb vida d'haver assassinat Ermenegild sense mitjançar una ordre reial.

 

Encara que seria la conversió al catolicisme el que va implicar la rebel·lió d'Ermenegild contra el seu pare, les conversions de gots no eren excepcionals (se'n coneixen diversos casos, i segurament havien augmentat els últims anys, sent de destacar el cas del bisbe got de Mèrida, Massona) i de cap manera pot considerar-se la seva rebel·lió com un aixecament catòlic. De fet les fonts catòliques peninsulars (Joan de Biclar i Sant Isidor) ni tan sols esmenten el fet que el príncep fora un convers catòlic (San Isidor tampoc esmenta la seva mort), però això va haver de ser a causa d'un silenci tàcit imposat pel seu pare i respectat per Recared (o establert pel mateix Recared després de la seva conversió, per ometre que no va estar al costat del seu germà catòlic sinó del seu pare arrià, o que el poder catòlic procedia indirectament d'una rebel·lió contra el rei legítim), car Gregori de Tours atribueix a la rebel·lió un clar sentit catòlic.