Infinitiu: diferència entre les revisions

A les llengües flexives, les formes no finites del verb (també anomenades verboides) són les que no estan determinades per algunes de les categories morfològiques característiques dels verbs que poden formar una oració principal, com són principalment les de persona, nombre, manera, temps i aspecte.<ref>{{Ref-publicació|cognom=BAUER|nom=LAURIE|article=Martin Haspelmath, Understanding morphology. London: Arnold New York: Oxford University Press, 2002. Pp. xiii+290.|publicació=Journal of Linguistics|url=http://dx.doi.org/10.1017/s0022226703242067|volum=39|exemplar=2|data=2003-07|pàgines=424–427|doi=10.1017/s0022226703242067|issn=0022-2267}}</ref> L'infinitiu és la forma finita que presenta més trets comparables als d'un substantiu, mentre que altres formes finites s'assemblen més a un adjectiu (els participis) o a un adverbi. Per tant, la descripció precisa dels trets sintàctics i morfològics d'un infinitiu varia de llengua a llengua. En català, per exemple, l'infinitiu manca de morfemes de persona, temps, manera, persona o nombre. En portuguès i en gallec, per contra, es pot conjugar amb persona i nombre. Com a substantiu verbal que és, l'infinitiu és una forma apta per a expressar la idea d'una acció com a noció general, sense especificar les circumstàncies de la seua realització particular (com, quan, quina o qui), la qual cosa explica que es trobe en moltes tradicions lexicogràfiques (per exemple en castellà, francès o italià) com a entrada (lema) en el diccionari agrupant totes les seues formes conjugades (altres llengües fan servir altres formes: per exemple, en grec antic se sol usar la primera persona singuler del present d'indicatiu). Per aquesta raó també s'acostuma a trobar a les frases on es diu alguna cosa general sobre aquesta acció. Sintàcticament, l'infinitiu presenta trets característics del verb (admet complements com un verb en forma personal) i d'un substantiu (pot aparèixer a les posicions característiques d'un substantiu, principalment com a subjecte, objecte directe i atribut). En idiomes amb article acostuma admetre'n la determinació. Normalment un infinitiu no pot ser el nucli d'una oració principal.

 

 

L'infinitiu és utilitzat de forma freqüent en locucions verbals.

 

'''En llengua francesa:'''

 

'''En llengua castellana:'''

 

'''En llengua romanesa:'''

 

'''En llengua romanx:'''

 

'''En llengua occitana:'''

 

Quan en els diferents idiomes s'usa l'infinitiu sol ser com a part d'una [[oració subordinada]] o com a abstracció, donat el seu caràcter nominal. Una excepció és el '''[[portuguès]]''', que admet flexió d'aquesta forma com a verb ple.<ref>{{Ref-llibre|cognom=Carla Oliveira|nom=Luísa Coelho|títol=Gramática Aplicada; Português para Estrangeiros|url=|edició=|llengua=portuguès|data=|editorial=Leya Educação|lloc=|pàgines=|isbn=}}</ref> Així doncs, en portuguès es diferencia:

El personal, en canvi, sí permet donar un nom al verb i aquesta forma de flexió es presenta per a la segona persona del singular i a les primera i tercera persona del plural. El seu ús, no obstant, deriva en l'infinitiu i el subjuntiu català en tant que, en portuguès, es pot substituir el ''Present del Subjuntiu'' per l'infinitiu personal.

 

 

...i encara,

 

 

Alhora, en portuguès, com en català, s'admet una irregularitat en l'infinitiu personal (verbs en -AR, -ER, -IR). Si en català l'excepció la presenta el verb dur, en portuguès l'excepció la presenta el verb "pôr" (posar), hereu del verb "poner" en castellà.

D'altra banda, en llengua '''italiana''', l'infinitiu presenta una forma passada (infinito passato) que es forma mitjançant un auxiliar i un participi passat. Tanmateix, com la resta de llengües llatines, l'italià presenta les mateixes derivacions en forma personal:

 

 

A grans trets es pot trobar el mateix infinitiu passat italià en castellà, català o portuguès, tot i que no teoritzats. Sent així, es poden distingir dues formes d'infinitiu en la llengua castellana: una de simple i una altra de composta.

 

 

...amb les seves equivalències,