Negació: diferència entre les revisions

La '''negació''' és un mecanisme gramatical i de la [[lògica]] que indica la no realització o existència de l'element que acompanya. A la llengua s'expressa mitjançant partícules específiques o bé es dedueix del context. En lògica, s'usa el signe ¬ davant la proposició que es vulgui negar. Finalment, la negació pot ser un procés psicològic propi de l'inconscient, que no accepta determinades situacions reals o imaginàries, segons [[Sigmund Freud|Freud]].

 

Si bé la negació és un concepte universal,<ref> Oswald Ducrot et Jean-Marie Schaeffer, ''Dictionnaire encyclopédique des sciences du langage'', Seuil, 1995 </ref> cada llengua l'expressa de maneres diferents. El mateix concepte de negació lingüística és polisèmic, ja que inclou:

* l'afirmació que no es dóna X

Segons l'escola d'anàlisi, es considera que la negació té diferent natura. Per als estructuralistes és un pol binari amb l'afirmació, de manera que hi ha oracions enunciatives afirmatives i negatives; oracions exhortatives afirmatives i negatives, etc. Per a d'altres és un accident gramatical a part, com pot ser l'aspecte o el temps als [[verb]]s o el gènere a l'adjectiu.

 

La negació es pot formar lèxicament o mitjançant procediments analítics,<ref> Monneret et Rioul, ''Questions de syntaxe française'', PUF, 1999 </ref> gramaticals. La negació lèxica pot raure en l'addició d'afixos ("desfer" nega a "fer") o en l'ús de l'[[antonímia]] ("mort" nega semànticament a "viu"), mentre que els procediments gramaticals inclouen l'aparició d'elements de negació (com l'adverbi "no") o l'ús d'estructures suplementàries (com el cas de "sense sal"), on és el significat dels mots el que nega l'afirmació.

 

La negació, paradoxalment, pot tenir un significat no negatiu, com en el cas de fórmules de cortesia ("no tindràs pas un altre llapis?") o la [[ironia]]. Alguns idiomes fan funcionar la doble negació com una afirmació, com passa a les proposicions lògiques, mentre que d'altres es recolzen en la duplicació de partícules, com en [[català]] "''Ningú no ho diria''". Quan apareix una partícula de negació que no nega semànticament, s'anomena negació expletiva.

 

La negació lògica neix de la lingüística, és un universal semàntic (un concepte compartit per tots els idiomes perquè pertany al llenguatge mental comú).<ref> Anna Wierzbicka, ''Semantics: Primes and Universals'', Oxford University Press, 1996</ref> El signe ¬ indica negació lògica i vol dir que no és veritat la proposició següent (esquematitzada amb lletres majúscules: P, Q, R...). Si apareixen dos signes ¬¬, s'anul·len, com si fossin els signes negatius en matemàtiques.

 

Es fa servir per fer [[raonament]]s. Si apareix a la conclusiió la negació de la premissa, el raonament deixa de ser vàlid, segons la [[prova per contradicció]] de la lògica clàssica. A la programació informàtica, la negació lògica serveix per invertir l'ordre donada (en una polaritat binària).

 

La negació pot indicar o no polaritat. Si oposa dos termes, com en l'antonímia complementària, existeix polaritat (si no és "mascle" és "femella"). Però també pot existir absència de polaritat (si no és "negre" pot ser "gris", "blanc", "verd...").<ref> Edward Sapir, ''Linguistique'', Gallimard Folio, 1991 </ref> En aquest cas es parla de gradació, escalaritat o negació parcial.

 

A vegades la polaritat té un sentit afegit, una [[connotació]] moral o social. El contrari de "net", "brut", indica molt més que absència de netedat o presència de taques, té una càrrega pejorativa.

 

La negació pot aplicar-se sobre una proposició (sempre en lògica) o sobre altres elements (en lingüística). Això va suposar un problema per al [[generativisme]], ja que la frase no es podia transformar mecànicament des de l'afirmació sense tenir en compte el context. El mateix [[Noam Chomsky]] reconeix aquest fet amb l'exemple: "El Joan no estima la Maria". La frase aïllada és una transformació clara de "En Joan estima la Maria" + negació, és a dir "¬ El Joan estima la Maria". Però si la frase continua, el sentit pot veure's transformat: "El Joan no estima la Maria, prefereix l'Anna" no indica el mateix que "El Joan no estima la Maria, l'adora" o que "El Joan no estima la Maria, és en Pere qui la vol".<ref> G.Siouffi et D.van Raemdonck, ''100 fiches pour comprendre la linguistique'', Bréal 1999</ref> En aquests casos es veu que l'abast de la negació canvia, focalitzant l'atenció en l'objecte, el verb o el subjecte respectivament.

 

La negació parteix de l'afirmació, per tant implica una inferència o [[hipòtesi]] sobre l'existència d'allò designat per la proposició, tant en lògica com en lingüística (com estudia la teoria dels [[actes de parla]]): a la frase "El rei de França no és calb", s'infereix l'existència d'un rei de França; encara que aquest ésser no existeixi, és necessari per comprendre l'oració.