Ploma d'aigua: diferència entre les revisions

Durant les èpoques medieval i moderna cada ciutat, o comarca, adoptà una mesura de ploma diferent. Encara que, segons ens diu Ròmul Gavarró en el pròleg de la traducció del llibre de Frontí, algunes d’aquestes plomes podrien derivar de la ploma romana. La varietat de les diferents plomes catalanes ha induït molts cops a la confusió en fer les equivalències al sistema mètric actual i encara més si tenim en compte que moltes vegades en la documentació antiga no se'ns especifica de quina ploma s’està parlant.<ref>Lloveras 1989, p. 71</ref>

 

- '''PLOMA ROMANA (QUINÀRIA):''' 40.600 l/dia <ref name="Frontí"/>

 

- '''PLOMA DE PARÍS:''' 2.378 l/dia <ref>Lloveras 1989, p. 76</ref>

 

Per tal de mesurar les plomes, o [[aforament|aforar]] cabals d’aigua petits, s’idearen uns aparells que s’anomenen plomers.<ref>Guillén 1914, p. 286</ref> Aquests tenen la forma de petites galledes amb nansa i habitualment són fets de llauna. A la seva base tenen diversos forats calibrats seguint el patró de ploma que s’hagi establert. Aquests forats s’anomenen daus o galets. A la part alta tenen un altre forat que actua com a sobreeixidor.

Per a aforar un cabal d’aigua es tapen tots els forats de la base fins que el plomer s’omple. Llavors es van destapant forats fins que s’equilibra l’entrada d’aigua amb la sortida mantenint sempre el nivell de l’aigua just per sota del sobreeixidor, sense que el plomer vessi però que tampoc es buidi.<ref>Mirabet 1941, p. 47</ref>

En el funcionament dels plomers hi actua no solament el calibre dels diversos daus o galets (forats) de la base sinó que també hi actua l’alçada de l’aigua. El calibre dels forats o galets ens deixa passar una quantitat d’aigua però l’alçada ens dóna una pressió. Per tant amb el mateix calibre tindrem més o menys cabal segons l’alçada de l’aigua dins del plomer. Així, per exemple, en el cas de la ploma de Mataró l’alçada de l’aigua dins del plomer estava establerta en tres quarts de [[pam]].<ref name="Lloveras"/> És a dir que des del centre del dau o galet fins al sobreeixidor del plomer hi havia d’haver una alçada de 0,75 pams.

 

Els daus, o també anomenats galets, són unes peces cilíndriques de bronze que obstrueixen parcialment el pas de l’aigua en el repartidor o en el plomer i només en deixen córrer una part a través d’un orifici, també cilíndric.

Les galgues, utilitzades en la distribució de l’aigua, són unes peces cilíndriques, d’un diàmetre determinat per les autoritats municipals, que serveixen per a calibrar o regular els orificis que han de tenir els daus o galets dels plomers i dels repartidors.

Tant els galets com les galgues eren verificades per les autoritats de la ciutat, on eren emeses, i marcades amb el seu segell per tal de donar-los oficialitat, ja que eren mesures emeses sota la seva responsabilitat. El funcionari encarregat dels pesos i mesures de les ciutats era anomenat [[mostassà]] o [[mostassaf]] i era el dipositari dels patrons de totes les mesures.<ref name="Lloveras01"/>

 

Els repartidors són uns aparells que serveixen per a dividir raigs d’aigua. El raig d’aigua que es vol dividir s’hi introdueix per la part superior i surt pels diversos forats calibrats que té en una de les seves cares. El calibre de cada forat es fa amb els daus que aforen una quantitat de plomes determinada. La seva aparença i funcionament és molt similar a la dels plomers però, mentre que els plomers són mòbils i transportables, els repartidors estan instal·lats permanentment, de manera fixa, en els pilars repartidors o torres d’aigua. Els petits, més habituals, són fets de llauna o planxa de plom mentre que els més grans poden ser fets d’obra.

 

</gallery></center>

 

- Col·lecció Gavarró de Vilanova del Camí