Ludwig van Beethoven: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m Revertides les edicions de 79.144.210.238. Si penseu que és un error, deixeu un missatge a la meva discussió.
Etiqueta: Reversió
Cap resum de modificació
Línia 42:
La seva producció inclou els gèneres pianístics (32 sonates per a piano), de [[música de cambra|cambra]] (16 quartets de corda, 7 trios, 10 sonates per a violí i piano, 5 sonates per a violoncel i piano), vocal ([[lieder]] i una [[òpera]]: ''[[Fidelio]]''), [[concert]]ant (5 concerts per a piano i orquestra, un per a violí i orquestra) i [[orquestra]]l (9 simfonies, obertures, etc.).
 
La música del quart moviment de la [[Simfonia núm. 9 (Beethoven)|novena simfonia]], està basada en l{{'}}''[[Oda a l'Alegria|Oda a l'alegria]]'' de [[Friedrich von Schiller]] i va ser elegida [[himne europeu|himne de la Unió Europea]].
 
== Biografia ==
=== Infantesa a Bonn ===
Va néixer a [[Bonn]] al si d'una família humil d'origen [[Comtat de Flandes|flamenc]]. El seu mateix nom indica la procedència dels seus avantpassats. La partícula ''van'' no és signe de noblesa i Beethoven''beet'', en alemanyflamenc, vol dir 'remolatxa', element que indica que procedia dels antics camperols del [[ducat de Brabant]].<ref>[http://www.xtec.cat/~sargemi/biocompo/beethove.htm Ludwig van Beethoven] a ''Música i...''</ref>
[[Fitxer:BEETHHS.jpg|miniatura|esquerra|Casa de Beethoven a [[Bonn]]]]
Era el segon fill de [[Johan van Beethoven]], originari de [[Mechelen]] als [[Països Baixos austríacs]] i de [[Maria Magdalena van Beethoven|Magdalena Keverich]]. El seu pare era pianista, violinista i cantant a la capella del príncep-arquebisbe Clemens. La seva mare era filla d'un inspector de les cuines del príncep.
 
L'avi de Beethoven, Ludwig, era un violinista virtuós, que es converteix, de molt jove, en director dels cors de l'església de Sant Pere a [[Lovaina]]. Al voltant de [[1733]], es trasllada a Bonn per ocupar el càrrec de Hofmusicus ('músic de la cort'). El príncep Clemens August aprecia el seu talent i el nomena Kapellmeister ('[[mestre de capella]]<nowiki/>') de la cort; però Louis, d'acord amb la tradició més sòlida burgesa, no es decideix a viure dels minvats ingressos que li proporciona la música. Munta un negoci de vins i es casa amb una alemanya dolça i malenconiosa, Maria-Josepha Poli, que l'estima tant pels seus dots musicals com per la seva bodega ben proveïda. D'aquest matrimoni neix un fill, Johann, que hereta del seu pare la virtut del violí, i de la seva mare el vici de la beguda.
[[Fitxer:Thirteen-year-old Beethoven.jpg|miniatura|esquerra|Retrat de Beethoven als 13 anys]]
 
Línia 57:
El pare de Ludwig ha passat a la història com un ésser maligne, rèprobe i llicenciós, vulgar explotador dels talents del seu fill. Resulta gairebé impossible refutar aquest estereotip, ja que en va donar proves abundants durant la seva vida. El seu pare estava molt impressionat pel fet que Mozart feia concerts a set anys i volia que el seu fill seguís els seus passos. Amb la intenció de fer de Ludwig un nou [[nen prodigi]], va començar a ensenyar-li [[piano]], [[orgue]] i [[clarinet]] a primerenca edat.<ref name="biografía"/> Tanmateix, l'estudi musical va coartar el desenvolupament afectiu del jove, que amb prou feines es relacionava amb altres nens. En meitat de la nit, Ludwig era tret del llit perquè toqués piano als coneguts de Johann, a qui volia impressionar; això causava que estigués cansat a l'escola. Ja era usual que deixés d'assistir a classes i es quedés a casa per practicar música.
 
ContrapèsCom a contrapès al violent caràcter del pare, Maria Magdalena, de naturalesa tendra i afectiva, va ser refugi constant per al petit Ludwig.
[[Fitxer:Maximilian Franz Austria 1756 1801 portrait.jpg|miniatura|esquerra|Ludwig és contractat com a músic a la cort del príncep elector de Colònia Maximilià Francesc]]
El 26 de març de [[1778]], quan tenia 7 anys, Beethoven va realitzar la primera actuació en públic a [[Colònia (Alemanya)|Colònia]]. El seu pare va afirmar que l'edat de Ludwig era de 6 anys, perquè així la seva actuació semblés més prodigiosa. Per això, sempre es va creure que Beethoven era més jove del que era en realitat. Com que el talent musical i pedagògic del seu pare era limitat, Ludwig va començar a rebre classes d'altres professors, com per exemple un flautista anomenat ''Pfeiffer'', que també es dedicava a la beguda. Els seus avenços van ser significatius, sobretot en la interpretació de l'[[orgue]] i la [[composició musical|composició]], guiat per músics experimentats com [[Christian Gottlob Neefe]], organista de la cort. Neefe va ser un professor molt important i influent en la seva instrucció i va saber valorar immediatament el nivell excepcional de Ludwig. A més de transmetre-li coneixements musicals, Neefe va donar a conèixer a Beethoven les obres dels pensadors més importants, tant antics com contemporanis. Neefe s'ocupaocupà gelosament de la formació cultural de Beethoven i l'iniciainicià tant en el coneixement dels clàssics com en el dels poetes moderns; [[Shakespeare]], [[Gotthold Ephraim Lessing|Lessing]], [[Friedrich von Schiller]], [[Friedrich Gottlieb Klopstock|Klopstock]] i [[Goethe]] seran els seus escriptors preferits.<ref name="biografía">{{format ref}} http://www.lvbeethoven.com/Bio/LvBeethoven-Biografia.html</ref>
 
El [[1782]], quan tenia 11 anys, Beethoven va publicar la primera composició titulada ''9 Variacions sobre una Marxa d'ErnsErnst Christoph Dressler''. Un any després, Neefe va escriure a la ''Revista de Música'' sobre el seu alumne: "Si continua d'aquesta manera, serà sens dubte, el nou Mozart". El juny del següent any, Ludwig és contractat com a músic a la cort del príncep elector de Colònia [[Maximilià Francesc d'Àustria]], per recomanació de Neefe, que el protegeix i li assigna un substanciós sou de 170 florins. Aquest lloc li va permetre freqüentar la música dels vells mestres de capella, a més de facilitar-li l'entrada a nous cercles socials, en els quals es trobaven alguns dels que serien els seus amics durant tota la vida, com la família Ries, els von Breuning (a la casa dels quals va conèixer els clàssics i va aprendre a estimar la poesia i la literatura), el violinista Karl Amenda o el doctor Franz Gerhard Wegeler (amb qui anys més tard viatjaria a Viena).
 
Compon llavors els seus primers concerts i quartets, que poden considerar-se valuosos esbossos de la seva obra posterior.
Línia 69:
Beethoven troba una via d'escapatòria de la pressió familiar quan la primavera de [[1787]], amb 17 anys, sota el patrocini del príncep elector i del comte [[Ferdinand Waldstein]], viatja a [[Viena]] per conèixer [[Mozart]]. L'atzar va disposar que la trobada entre aquests dos grans esperits es produís en un mal moment. El jove Mozart acabava de perdre el pare i vivia una dolençosa crisi de malenconia.
 
Al cap de poc, la seva mare va emmalaltir greument i el seu pare li va demanar per carta que tornés a Bonn immediatament. Va morir finalment de tuberculosi el 17 de juliol de 1787. Després d'aquest fet, Beethoven va començar a exercir el paper del seu pare dins de la llar familiar, ja que, després de la mort de la seva mare, el seu pare va entrar en depressió i la seva dependència de l'alcohol es va incrementar i, per això, va ser incapaç de cuidar els seus germans menors. A causa del seu alcoholisme, Johann van Beethoven va ser detingut i empresonat. Després d'això, el jove Ludwig va haver d'assumir la responsabilitat i es va veure obligat a mantenir els seus germans i a si mateix, tocant el violí amb una orquestra i fent classes de piano durant cinc anys, mentre que el seu pare continuava pres. El seu pare va morir finalment el 18 de desembre de [[1792]].
[[Fitxer:Beethoven1788.JPG|miniatura|esquerra|Beethoven el 1788]]
La formació de Beethoven deixava bastant a desitjar en gairebé tots els aspectes que no fossin musicals (i fins i tot en aquest hi havia motius per a la desconfiança). Aquest buit cultural va ser afectuosament omplert per diferents persones, algunes de les quals tindrien gran influència en el músic fins als últims anys de la seva vida. Molt en primer lloc s'han de citar els Breuning. La mare d'aquesta família, una intel·ligent i distingida vídua, contractaria Beethoven com a professor de música dels seus quatre fills, però aviat el jove músic va ser tractat com un íntim, i la senyora Von Breuning va passar a ser una segona mare per a l'artista, alhora que mentora i mestra. A ella, va deure Beethoven els seus coneixements de [[francès]], el perfeccionament del [[llatí]] i l'aprenentatge de no poca [[aritmètica]], així com el primer contacte profund i fructífer amb la millor literatura alemanya.
 
El comte Ferdinand Waldstein, que l'havia portat a Viena, va ser un dels primers admiradors de l'art de Beethoven i, igual com Stephan von Breuning, fill de la senyora Von Breuning, seria una de les persones més properes al músic durant molts anys. El mateix es pot dir de Franz Anton Ríes i del seu fill Ferdinand: aquell va ser professor de [[violí]] de Beethoven i una de les primeres persones a apreciar el talent creatiu del noi; Ferdinand seria un dels més assidus companys de Beethoven a Viena.
 
=== Segon i definitiu viatge a Viena ===
Línia 90:
 
=== L'èxit a Viena ===
Amb 24 anys, va publicar la primera obra important: tres trios per a piano, violí i violoncel (''Opus 1'') i l'any següent, el [[1795]], va realitzar el primer concert públic a Viena com a compositor professional, on va interpretar les seves pròpies obres. Aquell mateix any, va proposar matrimoni a Magdalena Willman, però aquesta es va negar. Posteriorment, va realitzar una gira per [[Praga]], [[Dresden]], [[Leipzig]], [[Berlín]] i [[Budapest]]. El 1796, va publicar tres sonates per a piano (''Opus 2''). La cort, la noblesa i l'Església vieneses van acollir la música de Beethoven i es van convertir en mecenes i protectores del jove músic. Eren freqüents les disputes enentre aquests estaments i el compositor, a causa del caràcter fort i impulsiu del músic, però aquest fet li va fer guanyar un gran respecte a la ciutat. Entre els seus mecenes, es trobaven personalitats com el príncep Karl von Lichnowsky i el baró Gottfried van Swieten. Per aquella època es va deslligar de [[Haydn]], amb el qual no coincidia musicalment, però a qui, malgrat això, va dedicar els tres trios.
 
El [[1800]], Beethoven va organitzar un nou concert a Viena en el qual va realitzar la presentació de la seva [[Simfonia núm. 1 (Beethoven)|primera simfonia]]. La seva activitat musical anava en augment i també va donar classes de piano entre les joves aristòcrates, amb qui va mantenir romanços esporàdics.
 
Aviat es va tenir a Viena la impressió que Beethoven era una mica més que un pianista professional de primer ordre o un bon -encara que temible- mestre de teoria musical. No obstant això, tampoc no pot afirmar-se que els seus contemporanis veiessin en Beethoven el geni reconegut en l'actualitat. Als vienesos de 1800, la música de Beethoven, amb les seves ocurrències al començament de la primera simfonia, potser els va semblar esnob. Quan Beethoven va assolir el just tribut que mereixia va ser gràcies a una música que difícilment no podia comparar-se amb el que llavors estava de moda, una música que invocava una visió enterament nova, més enllà de l'horitzó de l'època en què estava escrita.
 
=== La sordesa ===
En una carta dirigida al seu metge Wegeler, Beethoven accepta que porta una vida d'ermità,; durant gairebé dos anys ha tractat d'evitar tota companyia, senzillament perquè li feiafa vergonya dir-li a la gent que és sord. Que si està a certa distància dels instrumentistes o dels cantants, no pot sentir les notes més agudes; que, en les converses, és sorprenent que encara hi hagi gent que no hagi notat el seu problema; habitualment, simula ser absent i ells atribueixen a això els seus silencis.
[[Fitxer:Wegeler Franz Gerhard.jpg|miniatura|esquerra|Franz Gerhard Wegeler (1765-1848), doctor i amic des de la infantesa de Beethoven]]
[[Fitxer:Beethoven Heiligenstaedter Testament.jpg|miniatura|Fragment manuscrit del ''testament de Heiligenstadt'']]
[[Fitxer:Andrei Razumovski.jpg|miniatura|esquerra|El comte Razumovski]]
L'estiu de [[1802]], Beethoven es va instal·lar en una localitat propera a Viena, anomenada ''[[Heiligenstadt]]''. Allà, en una atmosfera de pau, es va produir una profunda transformació en l'ànim del músic, sostinguda per intensos períodes de meditació. Va contemplar el discurs de la vida, va fer balanç del realitzat, va entreveure els anys venidors i va pressentir la possibilitat de la mort. El fruit d'aquestes reflexions va ser l'anomenat ''[[testament de Heiligenstadt]]'', en què expressa la seva desesperació i disgust davant de la injustícia que un músic pogués tornar-se sord, una cosa que no podia concebre ni suportar. Fins i tot va arribar a plantejar-se el suïcidi, però la música i la seva forta convicció que podia fer una gran aportació al gènere van fer que continués endavant. En l'esmentat testament, va escriure que sabia que encara tenia molta música per descobrir, explorar i concretar. Resulta significatiu que, després del testament de Heiligenstadt, la primera obra de l'any [[1803]] fos l'[[simfonia núm. 3 (Beethoven)|''Heroica'']].
[[Fitxer:TheateranDerWienJakobAlt.jpg|miniatura|El [[Theater an der Wien]] tal com el va trobar Beethoven]]
En aquell mateix any, l'empresari i llibretista Emmanuel Schikaneder va contractar Beethoven com un dels compositors fixos del seu nou teatre, l'[[An der Wien]]. La posterior adquisició de l'esmentat teatre pel baró Van Braun va posar fi a les relacions de Beethoven amb el gènere líric, que, malgrat la seva brevetat, havien generat una obra mestra: ''[[Fidelio]]'', l'única òpera del mestre.<ref>{{Ref-llibre|títol=Guía universal de la ópera|url=https://www.worldcat.org/oclc/230207277|editorial=Robinbook|data=2007|lloc=Barcelona|isbn=978-84-96924-03-1|cognom=Alier Aixalà, Roger, 1941-}}</ref>
Línia 118:
El [[1814]] va acabar la [[simfonia núm. 7 (Beethoven)|setena]] i [[simfonia núm. 8 (Beethoven)|vuitena]] simfonies i va reformar l'òpera ''[[Fidelio]]'', que va ser un gran èxit, tant d'afluència de públic com econòmic, igual com la resta de concerts que va realitzar en aquella època. Aquell mateix any va tenir lloc el [[congrés de Viena]], que va reunir a la ciutat a nombrosos mandataris que decidien el futur d'Europa després de la derrota de [[Napoleó]]. Aquest va ser un dels moments de glòria de Beethoven, ja que va ser convidat en moltes ocasions a participar en els múltiples concerts que es van donar en les celebracions i va ser rebut amb admiració i reconeixement.
[[Fitxer:Beethoven Mähler 1815.jpg|miniatura|upright|esquerra|Beethoven el 1815. Retrat de J. Willibrord Mähler]]
Després de la mort del seu germà Kasper Karl el 15 de novembre de [[1815]], va prendre la decisió d'acollir el seu nebot Karl, de 9 anys, en contra de la voluntat de la seva cunyada. En els anys compresos entre 1815 i 1820, va dedicar gran part de les seves energies i el seu temps a la batalla legal per guanyar la custòdia del seu nebot Karl. Aquest esforç li va suposar deixar pràcticament de compondre, tot i que va aconseguir els seus dos "èxits" més grans en aquesta època. En vèncer en els tribunals amb el cas de la custòdia, es va dedicar a la formació musical de Karl amb falses esperances, ja que el noi no tenia dots musicals. Un dels professors amb qui va comptar el seu nebot va ser [[Carl Czerny]], que posteriorment va ser professor de [[Franz Liszt]] i abans havia estat alumne del mateix Beethoven. La preocupació pels diners, que va acompanyar Beethoven des dels dies de la infantesa pel fet d'haver de proveir la seva família, el va ocupar en aquest període com mai. Els editors no confiaven en ell, car no complia les seves promeses d'exclusivitat i demanava constantment més diners per les seves obres. Segons el seu biògraf Emil Ludwig, d'aquest període no hi ha ni una sola carta en la qual no es tracti, almenys tangencialment, de problemes de diners.
 
Després de 1815, Bonaparte va ser definitivament derrotat i el canceller austríac [[Klemens von Metternich]] va instaurar un règim policíac per impedir rebrots revolucionaris. Beethoven va ser una veu crítica del règim. En aquesta època, el seu nom era molt respectat en l'imperi i a Europa occidental, sobretot a [[Anglaterra]], en part gràcies a l'èxit de La victòria de Wellington. Però l'ascens de [[Gioachino Rossini]] i l'òpera italiana, que Beethoven considerava poc seriosa, el va col·locar en segon pla.
 
El [[1816]], va realitzar el primer esbós de la [[Simfonia núm. 9 (Beethoven)|novena simfonia]] i, dos anys més tard, el seu antic alumne i benefactor l'arxiduc Rudolf va ser nomenat cardenal, motiu pel qual Beethoven va començar a compondre la [[Missa Solemnis (Beethoven)|''Missa'' ''Solemnis'']], encara que no va estar acabada abans de la cerimònia d'entronització. El [[1822]], Beethoven es va veure amb Rossini a Viena, ciutat en la qual aquest estava obtenint grans èxits. A causa de les dificultats amb l'idioma i la sordesa de Beethoven l'encontrela trobada va ser breu.
 
=== Darrers anys a Viena ===
Beethoven va passar els últims anys de la seva vida gairebé totalment aïllat per la sordesa, relacionant-se només amb alguns dels seus amics amb els "quaderns de conversa", que li van servir com a mitjà de comunicació. El seu últim gran èxit va ser la ''novena simfonia'', acabada el [[1823]]. En els tres anys finals, es va dedicar a compondre quartets de corda i la ''[[Missa Solemnis (Beethoven)|Missa Solemnis]]''. El 13 d'abril d'aquell any va conèixer [[Franz Liszt]], que llavors tenia 11 anys, durant un concert del compositor hongarès i el va felicitar per la seva interpretació. Anys més tard, Liszt va transcriure totes les simfonies de Beethoven per a piano i va ser un destacat intèrpret de la seva obra. L'estrena de la ''novena simfonia'' va tenir lloc el 7 de maig de [[1824]] i va ser un rotund èxit malgrat les dificultats tècniques que la simfonia comportava.
 
La salut del mestre va decaure inexorablement durant la seva estada a casa del seu germà a [[Gneixendorf]], malgrat les cures de la seva família. Tenia edemes als peus i es queixava contínuament de set, dolors de ventre i pèrdua de gana. En aquella època va començar la composició de la ''desena simfonia''.
 
L'1 de desembre de [[1826]], Beethoven i Karl van tornar a Viena. La pressa de la decisió va determinar que no disposessin d'un transport adequat i només van poder aconseguir un vell carro descobert. El viatge resultà catastròfic per a una persona en l'estat en el qual es trobava: Beethoven portava roba d'estiu i es va veure obligat a passar la nit en una taverna del llogaret amb una habitació que no tenia calefacció ni persianes que el protegissin del fred. Cap a la mitjanit, pateixva patir un calfred febril i començacomençà una tos seca acompanyada de set intensa i forts dolors als costats. El mestre beubevia grans quantitats d'aigua gelada que només agreugenagreujaven la seva condició. Tanmateix, aconsegueixva aconseguir recuperar-se de la crisi gràcies a l'atenció del doctor Wawruch i va aconseguirpoder arribar a la capital. El 20 de desembre se li van extreure fluids abdominals. Karl va romandre durant tot el mes al seu costat. El jove s'havia reconciliat totalment amb el seu oncle.
 
Malgrat les cures del metge i l'afecte dels amics, la malparada salut del músic, que havia patit problemes hepàtics durant tota la seva vida, va empitjorar. Aquells últims dies el va acompanyar [[Franz Schubert]], que en realitat no es va atrevir a visitar el mestre, però un amic d'ambdós li va mostrar al moribund les partitures dels seus [[lieder]], que Beethoven va tenir l'oportunitat d'admirar i se li atribueix la frase: "és veritat que en aquest Schubert es troba una espurna divina", recordant el comentari que sobre ell féu [[Mozart]].
Línia 140:
Tres dies després de la seva mort, el 29 de març, va tenir lloc el funeral. Es va celebrar a l'església de la Santa Trinitat, a prop del domicili de Beethoven, i s'hi va interpretar el [[Rèquiem (Mozart)|''Rèquiem'']] de [[Wolfgang Amadeus Mozart]]. Hi van assistir més de 20.000 persones, entre les quals es trobava [[Franz Schubert|Schubert]], gran admirador seu. L'actor Heinrich Anschütz va llegir l'oració fúnebre, que va ser escrita pel poeta Franz Grillparzer, a les portes del cementiri de Währing, ara Schubert Park.
 
Al seu escriptori de treball, es va trobar el testament de Heiligenstadt, redactat el 1802, en què explica als seus germans el perquè de la seva profunda amargor. També es va trobar l'esmentada esquinçadora carta d'amor dirigida a la seva [[Carta a l'Estimada immortal|"estimada immortal]]" que anomena "el meu àngel, el meu tot, el meu mateix jo".
 
== Obra ==