Trompe-l'œil: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m neteja i estandardització de codi |
Cap resum de modificació |
||
Línia 8:
Les fonts literàries de [[Plini el Vell]] i [[Vitruvi]], que recullen dades sobre la pintura grega antiga parlen de ''trompe-l'œil'' en ella: [[Parrasi]] es va considerar superior a [[Zeuxis d'Heraclea]] per haver aconseguit enganyar el seu rival amb una cortina pintada, que aquest va intentar descórrer en prendre-la per real, mentre que els raïms pintats per Zeuxis només havien aconseguit enganyar els ocells que intentaven menjar-les. Aquestes són les descripcions més antigues de la [[història de la pintura]] de ''trompe-l'œil''.<ref name="Ebert">[[#Ebert|Ebert-Schifferer 1998]]: p.16</ref> Com relatava [[Plini el Vell]] en els temps romans, els artistes grecs de segles abans ja eren molt destres en el retrat i la natura morta. Va distingir a Peiraikos:{{cita|... el mestratge del qual molt pocs sobrepassen... Va pintar paradetes de sabaters i barberies, ases, plantes i coses semblants i, per aquesta raó, el van anomenar «el pintor dels objectes vulgars»; així i tot, aquestes obres eren en conjunt delicioses, i es venien a preus més alts que les més grans pintures de molts altres artistes.<ref name="Ebert-Schifferer15">[[#Ebert|Ebert-Schifferer 1998]]: p.15</ref>}}
L'estimació popular del [[realisme]] a la natura morta es relaciona amb la llegenda grega antiga de [[Zeuxis d'Heraclea]] i [[Parrasi]], dels quals es diu que van competir per crear els objectes més semblants a la realitat. Aquesta llegenda mostra com en l'antiga [[Grècia]] i [[Roma]] ja s'utilitzava aquesta tècnica en pintura per tal de dotar les superfícies planes de detalls tridimensionals com falses finestres, portes, cortines o columnes, per tal de crear un efecte òptic de profunditat en una habitació. Es realitzaven mitjançant l'aplicació de pigments de guix humit. Aquestes pintures s'han localitzat en troballes arqueològiques com la Vila Livia a Prima Porta, on es mantenen frescos que representen falsos jardins i arbres fruiters, i el mateix cas a la casa del Braçalet d'or a [[Pompeia]]. <ref>Domínguez, A (2018). ''La historia de los trampantojos''. Recuperado el 15 de noviembre de 2020 desde https://www.elledecor.com/es/revista-elle-decor/a23332889/historia-trampantojos/ </ref> Aquesta pràctica artística va ser utilitzada durant segles per dotar de més profunditat als espais interiors en viles, catedrals o palaus. Així, per exemple, es va aconseguir que les cúpules mostressin el cel i que els espais sense finestres oferissin unes vistes a un jardí mitjançant el joc de la perspectiva amb les llums i les ombres.
Aquesta llegenda li va servir també al psicoanalista [[Jacques Lacan]] en un seminari de l'any 1964 per comprendre un aspecte del coneixement humà: mentre que els animals són atrets per les imatges superficials, els humans, per contra, són seduïts pel suggeriment d'allò que es troba ocult. <ref>Lacan, J. (1973). ''The Four Fundamental Concepts of Psychoanalysis''. </ref>
[[Fitxer:Andrea Mantegna's Camera degli Sposi.jpg|miniatura|Andrea Mantegna's Camera degli Sposi]]
Durant el període del [[Renaixement]] els artistes van compartir un gust generalitzat pel dibuix en perspectiva. Destacarien en aquest camp sobretot pintors italians del [[Quattrocento]] com [[Andrea Mantegna]] i [[Melozzo da Forlì|Melozzo da Forli]], que es van iniciar en les pintures de sostres per als que utilitzaven tècniques pictòriques com l'escorç i perspectives per a crear una falsa impressió d'espai obert. Aquesta variant del trompe l'oeil que s'utilitzava en les pintures del sostre va rebre el nom en italià de ''di sotto in sú'', que significa "de baix a dalt", de manera que els objectes representats que se situaven per sobre de l'espectador és com si es localitzessin des de la perspectiva del punt de fuga. Exemple d'això va ser l'artista [[Michelangelo Buonarroti]] i l'obra que va realitzar a la volta de la [[Capella Sixtina]], on els personatges bíblics es troben envoltats de columnes i bigues emprant la tècnica del trompe l'oeil. Altres exemples serien també l'Assumpció de la Mare de Déu d'[[Antonio da Correggio|Antonio da Corregio]] a [[Parma]] I la ''[[Camera degli Sposi]]'' d'[[Andrea Mantegna]],<ref>Rodolfo Signorini, "Opvs hoc Tenve: la 'archetipata' Camera Dipinta detta 'degli Sposi' di Andrea Mantegna: lettura storica iconografica iconologica della 'più bella camera del mondo', Mantova, 1985 {{it}}</ref> . També van aplicar aquesta tècnica en petits detalls de les seves pintures Vittorio Carpaccio i Jacob de Barbari per tal d'explorar el límit entre la imatge i la realitat.
[[Fitxer:Las Meninas, by Diego Velázquez, from Prado in Google Earth.jpg|miniatura|Las Meninas, by Diego Velázquez, from Prado in Google Earth]]
Les [[natura morta|natures mortes]] o bodegons (en [[holandès]]: ''betriegerje'' -petit engany-,<ref>
{{ref-web
L'ús de l'oli, que permet la traducció de les diferents matèries, afavoreix l'ambigüitat i l'il·lusionisme en reforçar l'aspecte viu de les figures i l'escultòric de les grisalles, com succeeix a les obres d'Alincbrot, Campin, [[Vrancke van der Stockt|van der Stock]] i Provost.
L'ús del color en carnacions, cabells, fons i alguns altres objectes com en les escultures policromades, les converteix en «semigrisalles», com va fer Memling en algunes obres primerenques i durant el segle XVI alguns pintors de [[Bruges]], fidels a la tradició, com Pourbus.|<ref>{{ref-web |url=http://www.museodelprado.es/exposiciones/info/en-el-museo/los-tripticos-cerrados-del-museo-del-prado-de-grisalla-a-color/la-exposicion/ |títol=Los trípticos cerrados del Museo del Prado. De grisalla a color|editor=Museu del Prado |llengua=castellà|consulta= 29 de desembre de 2013}}</ref>}}
[[Fitxer:Cornelis Biltius - Quodlibet with violin and documents.jpg|miniatura|Cornelis Biltius - Quodlibet with violin and documents]]
Al segle XVIII es va popularitzar un altre estil de trompe l'oeil, l'anomenat ''quodlibet'', el suport pictòric del qual serien mobles com cadires i taules on es representaven pintures realistes d'elements com tisores, naips, ganivets o cintes, que semblaven haver-se deixat allà casualment. Un exemple d'aquesta il·lusió òptica es pot observar a Derbyshire, en Chatswoth House, on apareixen representats en una porta un violí i un arc aparentment suspesos, una obra del pintor Jan van der Vaardt realitzada al voltant de 1723. Un exemple similar es troba en Painted Hall a Old Royal Naval College, a Greenwich, [[Londres]], que mostra l'estil barroc popular de principis de segle XVIII, realitzat pel pintor Sir James Thornill.<ref>{{Ref-web|url=https://www.greelane.com/es/humanidades/artes-visuales/what-is-trompe-loeil-177829/|títol=Te encantará ser engañado por estos artistas trampantojo|consulta=20 de novembre de 2020|llengua=Castellà|editor=Greelane|data=2019}}</ref>
=== El trompe l'oeil modern ===
L'arribada de tècniques més avançades i la producció en massa va fer que les fórmules dels pintors flamencs caiguessin en desús. No obstant això, el trompe l'oeil va tornar a recuperar-se a causa del canvi en els gustos populars que s'inclinaren cap a estils expressionistes i abstractes. D'aquesta manera, va persistir durant els segles XIX i XX amb artistes americans com Scott Evans, [[William Harnett]] i John Haberle, aquest últim encara va pintar natures en la línia dels pintors holandesos. A [[Espanya]], el pintor català [[Pere Borrell del Caso|Pere Borrell]] va pintar el seu famós Fugint de la crítica, que si bé tenia la intenció d'escapar del públic va acabar sent un dels màxims exponents d'aquesta tècnica i la seva obra una de les més reconegudes.
A la [[pintura contemporània]] del segle XX, en el terreny de les avantguardes artístiques, els [[Surrealisme|surrealistes]] com [[Salvador Dalí i Domènech|Dalí]] i [[René Magritte]] foren mestres de l'engany visual i utilizaren el trompe l'oeil amb freqüència. De l'últim destaca una sèrie d'obres de caràcter il·lusionista, com ''The Human Condition'' (1933) i ''The Listening Room'' (1933). En el terreny de l'estil [[Cubisme|cubista]], pintors com [[Pablo Picasso]] van utilitzar l'engany visual en diversos dels seus [[Collage|collages]] en la seva recerca de reproduir les textures de trossos de materials com el paper o la fusta per tal de donar la sensació d'estar adherits a la tela.<ref>{{Ref-web|url=https://es.gallerix.ru/pedia/painting--trompe-loeil/|títol=Trompe l'oeil en bellas artes|consulta=21 e3 novembre de 2020|llengua=Castellà|editor=Neil Collins|data=}}</ref>
=== Altres usos ===
La tècnica del trompe l'oeil també ha estat utilitzada en altres arts com en el disseny d'escenografies teatrals, amb la finalitat de crear la il·lusió d'un escenari més profund. Un exemple d'això és el Teatre Olímpic a Vicenza, on es representen els set carrers de l'arquitecte [[Vincenzo Scamozzi|Vicenzo Scamozzi]], que donen la sensació de retrocedir en la distància. També ha estat una tècnica utilitzada en l'àmbit del cinema, com es mostra en l'escena de Donald O'Connor en la pel·lícula [[Cantant sota la pluja|Singin in the Rain]] (1954), on l'actor es dirigeix cap al que sembla un passadís, però quan s'acosta s'observa que en realitat es tracta d'un gran mural pintat utilitzant la tècnica trompe l'oeil.
== Art 3D al carrer ==
En l'actualitat, el trompe l'oeil continua sent un recurs molt recurrent i atractiu per remodelar l'estètica urbana. Les obres que fan ús d'aquesta tècnica tenen un gran impacte visual mitjançant la simulació d'edificis on realment no n'hi ha, la recreació de forats que permeten veure l'interior imaginari de l'edifici o a la mateixa carretera, amb escenaris que atorguen profunditat. L'objectiu d'aquestes intervencions urbanes hereves del trompe l'oeil és jugar amb la imaginació i la percepció d'aquelles persones que circulen pel carrer. Els efectes especials de les imatges representades s'aconsegueixen mitjançant tècniques de graffitis tridimensionals amb la combinació de textures, reflexos, tons, ombres i transparències. Així, aquesta forma de visualització conforma un escenari nou on l'espectador es transporta cap a uns espais recreats i entorns ficticis.<ref>{{Ref-web|url=https://intriper.com/estos-pintorescos-murales-en-3d-se-inspiran-en-experiencias-irreales-y-sorprenden-a-los-turistas-por-la-calle/|títol=Estos pintorescos murales 3D se inspiran en experiencias irreales y sorprenden a los turistas por la calle|consulta=20 de novembre de 2020|llengua=Castellà|editor=Agustina Fontirroig|data=2019}}</ref>
[[Fitxer:The Crevasse.jpg|miniatura|3D Street Art project by Edgar Müller]]
L'artista més conegut internacionalment dins de la pintura 3D és l'artista alemany Edgar Mueller, capaç de convertir el paviment del carrer en unes profundes vistes a unes coves o uns penya-segats. Gràcies al seu talent per dibuixar en ambients urbans obres de gran impacte ha aconseguit el [[Rècord Guiness]] a l'obra més gran realitzada sobre paviment. De la mateixa manera, l'artista neerlandès Janis Deman crea les seves obres mitjançant aquesta mateixa tècnica en grans espais visibles per a gran part de la població. En una de les seves últimes obres, realitzada al lateral d'un edifici, simula una gran prestatgeria amb llibres, per la qual va sol·licitar a un gran nombre de persones que li lliuressin el seu llibre preferit per tal de plasmar-ho en el mural.
Un altre cas conegut és el de l'artista Richard Haas, a qui el maneig del trompe l'oeil li va servir per dissenyar un mural de sis pisos de longitud per a l'hotel Fontainebleau de Miami, on va incorporar il·lusions òptiques com un cel, una cascada i va transformar una paret en blanc en un arc de triomf, entre d'altres. Va estar exposada al públic des de 1986 fins a 2002, quan el mur va ser demolit, el que mostra que moltes vegades aquestes obres tenen un caràcter transitori.
▲El mateix succeeix amb moltes obres del [[Barroc]]. ''[[Las Meninas]]'' de [[Diego Velázquez]] es va exhibir durant molts anys al [[Museu del Prado]] de manera que es feia a l'espectador «entrar en el quadre», amb ajut d'un mirall i de la il·luminació real de la sala a través d'un finestral disposat de manera idèntica als de l'Alcázar, representats al costat dret del quadre.{{cita|Dues portes comuniquen aquest pas amb la instal·lació de ''Las Meninas'' (sala XV). El llenç, sense parió ni semblant, està aïllat amb llum anàloga a la pròpia, i un mirall col·locat perquè, vist des del punt en el qual coincideixen el seu marc i el del quadre, proporcioni un efecte de perspectiva sorprenent.|<ref>{{ref llibre|nom=Francisco Javier |cognom=Sánchez Cantón|títol=Guía completa del Museo del Prado|lloc= Madrid|editorial= Peninsular|any= 1958|pàgines= pg. 46|llengua=castellà}}</ref>}}
Una altra variant de les pintures 3D al carrer són els artistes urbans especialitzats en realitzar dibuixos [[Anamorfosi|anamòrfics]] sobre els paviments de les ciutats. Es traten de dibuixos deformats que són només visibles si són contemplats des d'una perspectiva concreta i d'una manera no convencional. L'artista britànic [[Julian Beever]] és el més reconegut en la utilització de la tècnica de l'anamorfosi, mitjançant la qual ha creat dibuixos 3D amb guix al carrer fent ús de la perspectiva per tal de generar representacions distorsionades de la realitat. Relacionada amb aquesta es troba la tècnica impulsada pel suís Felice Varini, qui en superfícies d'edificis o carrers plasma figures geomètriques amb fragments parcials de corbes o elements independents entre ells, però que mirats des d'una perspectiva concreta adquireixen continuïtat i crea la il·lusió òptica de ser figures completes dins de el pla.<ref>{{Ref-web|url=https://www.balclis.com/es/trampantojos-un-engano-al-ojo-o-un-placer-para-la-vista/|títol=Trampantojos: ¿un engaño al ojo? o ¿un placer para la vista?|consulta=19 de noviembre de 2020|llengua=Castellà|editor=Balclis|data=2018}}</ref>
▲A la [[pintura contemporània]], els [[surrealisme|surrealistes]], especialment [[Dalí]] i [[Magritte]], i els [[hiperrealisme|hiperrealistes]] utilitzen el ''trompe l'oeil''amb freqüència. Referint-se concretament al sostre d'algunes sales del [[Museu Dalí]] de [[Figueres]], diu Josep M. Català:{{cita|... aquesta forma contemporània de tractar les relacions entre la realitat i la ficció que té en el gènere del fals documental un dels seus màxims exponents. Així com un fals documental no pot confondre's amb una simple operació de desinformació, tampoc els dispositius òptics de Dalí poden confondre's amb els simples ''trompe-l'œil''. Uns s'aprofiten de la simplicitat, mentre que els altres, quan són correctament interpretats, proposen una mirada complexa que parla precisament de les construccions espacials que poden fonamentar la il·lusió.|<ref>{{cita llibre|url=http://books.google.cat/books?id=OEk7tG-B_3kC&pg=PA65&dq=dal%C3%AD+trampantojo&hl=ca&sa=X&ei=uWpRUcS8HO2w7AbK_YCIAg&ved=0CDoQ6AEwAQ#v=onepage&q=dal%C3%AD%20trampantojo&f=false |títol=La imagen compleja: la fenomenología de las imágenes en la era de la cultura visual|editorial=Universitat Autònoma de Barcelona|any=2005|isbn= 8449023971|pàgina= p. 65|nom=Josep M.|cognom=Català}}</ref>}}
== Referències ==
Linha 34 ⟶ 59:
* [http://murals.trompe-l-oeil.info murals.trompe-l-oeil.info Galeria de 10.000 fotografies i 1.200 murals de França i la resta d'Europa referents al ''trompe-l'oeil''. ]
* [http://www.no1no1street.co.uk/ “Una mona a la llar de foc” de Andrew Regan exemple d'un ''trompe-l'oeil'']
*[https://www.hisour.com/es/trompe-loeil-27476/ Trompe-l'oeil]
{{Autoritat}}
| |||