Conca de l'Ebre: diferència entre les revisions

Fins fa 37  milions d'anys, la [[conca sedimentària de l'Ebre]] era un mar interior envoltat per les serralades pirinenques, ibèriques i costaneres. D'aquestes serralades la més jove és la pirinenca, que ha sofert major compressió tectònica i té per tant major altitud i relleu. Les altres no obstant això són més arrodonides a causa de l'erosió.

La presència d'un mar interior està registrada per fòssils marins en zones com Ricla, a la [[província de Saragossa]], i Yebra de Basa, a la [[província d'Osca]] o pels dipòsits salins que es troben en zones com a Remolinos a la riba de l'[[Ebre]]. Fa 37  milions d'anys, aquest mar va quedar desconnectat de l'oceà a causa d'aixecaments tectònics a la zona actual de la Rioja en algun moment entre el [[Neogen]] i el [[Pliocè]] i va donar lloc a una enorme conca lacustre evaporítica [[endorreic|endorreica]], sense sortida fluvial. Els llacs residuals d'aquest període són per exemple les llacunes [[endorreic|endorreiques]] que encara persisteixen a Gallocanta, Sariñena o les del Baix Aragó. Fins fa 6  milions d'anys, estava molt estesa una flora d'[[aiguamoll]]s [[Halofília|halofil]]s i [[freatofita|freatofits]], caracteritzada per herbes halofiles, com la [[puccinella]] en les planes i plantes de majors, herbes vivaces anuals o vegetació perenne, matolls, rarament arbustos i arbres: tarayares, fruticedes, juniperacees... D'aquesta flora dominant, queden enclavaments salins que són autèntics paisatges del [[Miocè]]. Els terrenys de sòl salí o salitre eren molt extensos cobrint bona part de la superfície i creant espais aïllats protectors. A les zones entollades a l'hivern, i amb crosta salina a l'estiu es trobaven [[Briòfits en sentit ampli|bryophytaes]], [[chenopodiaceae]]s, [[plumbaginaceae]]s, [[ruppiaceae]]s, [[carex]], [[lythraceae]]s, [[asteraceae]]s... Dominaven els almarjos, plantes de tiges carnoses i articulades els sucs cel·lulars dels quals presenten altes concentracions de sal. Petits vegetals com els coralets, també estaven presents, i quan disminuïa la concentració salina apareixien les jonqueres, les insulses, les farigoles, les escorçoneres, els saladines, els pelargonis o les semprevives que excreten sal i la dipositen en l'exterior de les seves tiges i fulles. En les elevacions menys salines hi havia jonqueres i albardines, i poblacions d'estepes i artemises. Comptant a més amb d'una gran fauna d'invertebrats, entre els quals destacaven toxines, mol·luscs, els crustacis: gambetes, [[tortuguetes]], [[anostracis]], [[cladòcers]], etc. que formaven la base alimentària de poblacions nidificants d'aus com anàtids, flamencs i grues.

Es tracta d'una [[conca d'avantpaís]] atípica perquè a l'etapa marina de subsidencia, deguda a l'apilament dels Pirineus, va seguir un període de desconnexió de l'oceà a causa de la clausura de la connexió amb l'Atlàntic a la zona de Guipúscoa, a causa del seu aixecament tectònic. Aquest període de sedimentació continental es va caracteritzar per la deposició d'evaporites (p.e., guixos) en llacs centrals que denoten el caràcter endorreic que va tenir llavors la conca. Aquesta situació anòmala de la conca va durar fins a un moment encara indeterminat (entre 13 i 4  milions d'anys enrere) que els llacs, que havien aconseguit una altitud diversos centenars de metres sobre el nivell del mar a causa de l'acumulació dels sediments, van trobar una sortida a les seves aigües a través de la serralada costanera i el gran llac va començar a desguassar al mar Mediterrani. S'observa així com el pas dels mil·lennis i l'erosió ha dissenyat l'actual conca de l'Ebre, en el [[Pliocè]] la [[Freatofita|vegetació aiguamoll salina]] va començar a retrocedir quedant espècies [[relicte]]s actualment amenaçades per l'agricultura.

Aquestes [[conca sedimentària|conques sedimentàries]] es formen en escales de temps d'entre milions i centenars de milions d'anys. A causa del pes de l'orogènesi sobre la [[litosfera]] terrestre, la regió de l'avantpaís s'enfonsa [[isostàsia|isostàticament]] i genera l'espai necessari (conca) per atrapar els sediments aportats principalment per [[riu]]s des del [[orogènesi]]. Les roques originàries del Carbonífer, daten aproximadament d'uns 300  milions anys.

Les roques sedimentàries, es disposen en forma de capes anomenades [[estrat]]s. Els estrats poden presentar-se horitzontals o plegats. En la majoria de la vall són horitzontals, això ens indica que no han sofert canvis en els últims 20  milions d'anys. En el cas que estiguessin plegats ja es podria parlar de tectònica. Són roques sedimentàries, perquè es veuen els estrats. Hi ha unes que ressalten més (gres) i altres menys (lutites i pissarres). Les que més ressalten és perquè són més dures. Les altres han sofert un metamorfisme de baix grau, hi ha argiles que segueixen sent-ho i unes altres que s'han convertit en pissarra.

La zona va estar intermitentment negada pel mar, en el carbonífer va haver-hi una vall ampla erosionada per un riu. Les roques originàries del Carbonífer, daten aproximadament d'uns 300  milions anys.

Va ser en el Juràsic, en aquest mar succint, on es van formar les calcàries, roques sedimentàries de precipitació química. Es denominen calcàries massives perquè no es veuen els estrats, ja que aquests tenen uns 30 metres d'espessor. Es van formar en la plataforma continental entre els 0 i els 200 metres de profunditat. Quan es van dipositar en el mar de la conca de l'Ebre, eren toves, semblants als fangs. En el Cretàcic altres roques es van dipositar damunt, es van litificar mitjançant un procés físic, el de compactació. Per tant, hi ha calcàries del Juràsic i del Cretàcic, formades fa 180  milions d'anys.