Pere Blai: diferència entre les revisions

El disseny de [[Sant Andreu de la Selva del Camp]] es limita fonamentalment a les traces de Pere Blai i de Jaume Amigó però no queda clar quin dels dos, o si els dos alhora, decideix l'estructuració formal de la nova església parroquial.<ref name=":0" /> En principi, la resolució d'aquest temple excepcional esdevingué un exemple paradigmàtic de composició global i d'aplicació de nous repertoris. I aquest esforç d'anar enllaçant les diferents parts amb una sola gramàtica el diferencia de la resta d'esglésies catalanes de final del cinc-cents: en elles, el constructor aplica “epidèrmicament” els ordres clàssics sobre murs interiors i portades, sense que l'estructura gòtica es modifiqui de manera substancial. Però, tot i aquesta utilització excepcional del llenguatge clàssic, si es compara aquesta obra amb la producció arquitectònica italiana, automàticament se la qualifica de secundària. La planta de Sant Andreu es pot incloure dins del tipus de planta que van anar aplicant moltes esglésies tardogòtiques, amb nau única, però també incorpora elements diferenciadors respecte de la resta de plantes de nau única de segles anteriors i del mateix {{segle|XVI}}. Alguns d'aquests canvis es troben en l'àmbit de la capçalera, amb l'absis rectangular i les sagristies als costats, i en la peculiar separació entre la nau i el presbiteri, amb un gran arc de triomf que actua de filtre entre les dues parts.<ref name=":0" />

La proporció de la planta rectangular de l'església és semblant a la que, entre 1601-1602, Blai adoptarà per l'interior del temple de [[Santa Maria d'Igualada]]. Cal tenir en compte que el mestre Blai aplicà unes proporcions determinades que fan palès el coneixement que devia tenir dels tractats italians com el de Vitruvi, Alberti, Luca Paccioli o Palladio. La planta de Sant Andreu continua inclosa dins del tipus d'església d'una sola nau, però ha entrat en un procés de transformació en el qual l'autor –o els autors- ha utilitzat alguns mecanismes diferents a partir d'unes referències determinades o a partir de la seva pròpia inventiva. En la resolució dels alçats laterals, Blai adoptà el recurs de superposar, a les capelles allotjades entre els contraforts, tribunes superiors obertes a la nau amb el mateix criteri que les capelles laterals, és a dir, mitjançant arcs de mig punt; també feu ús d'ordres clàssics com el dòric, segurament extrets majoritàriament del tractat de Vignola, però amb alguns errors proporcionals respecte al conjunt de l'edifici que encara fan presents alguns hàbits de treball medievals.<ref name=":0" /> Com a un últim apunt, alguns estudiosos com J. F. Ràfols i [[Joaquim Garriga i Riera]] creuen que els alçats laterals de Sant Andreu tenen molts punts en comú amb els de l'església florentina de San Salvatore al Monte. El 1594, es veurà interrompuda la construcció de la parroquial de la Selva del Camp i no serà represa fins al 1616.

L'obra de l'església d'[[Ulldemolins]] té moltes similituds amb l'església de Sant Andreu pel que fa a la planta, l'aplicació dels ordres clàssics i la unió de les diferents parts sense discordances gramaticals entre el que entenem per “nou llenguatge” (renaixentista) i la tradició gòtica.<ref name=":0" /> Les similituds entre les dues esglésies no només són formals i geomètriques sinó que l'impuls també va provenir del mateix arquebisbat i els tracistes tornaren a ser Pere Blai i Jaume Amigó. No obstant, el cost de Sant Jaume va ser inferior i es va acabar en menys anys. Cal destacar la façana, atribuïda sobretot a Jaume Amigó, pels elements plenament renaixentistes que adopta, com les volutes còncaves que uneixen els dos cossos, les pilastres dobles rematades per un frontó i l'òcul que il·lumina l'interior, esquema que és adoptat per les esglésies contrareformistes de Roma, sobretot per la de Il Gesú de Vignola (1568).

[[Antoni Agustí]] encarregà obres a diferents artistes destacables, entre ells Pere Blai. Molt probablement, li confià les obres del nou Palau Episcopal, però l'encàrrec més important fou la capella del Santíssim de la catedral de Tarragona, lloc on Agustí serà enterrat. Fou una obra traçada per Jaume Amigó a finals de 1580, en la construcció de la qual intervingué Pere Blai. Aquesta capella va ser totalment resolta amb elements clàssics, en la qual, per primera vegada a Catalunya, es bastí sobre la coberta una cúpula amb tambor.<ref name=":0" /> Joan Terés, arquebisbe successor d'Agustí, li encarregà el 1592 les capelles bessones de Sant Joan i Sant Fructuós a la mateixa catedral, dins de les quals es trobava el que seria després el seu mausoleu. En aquest cas, com en l'anterior, existeix igualment afinitat entre client i mestre d'obres, cosa que es fa palesa amb el llegat que Joan Terés deixà en el seu testament a Pere Blai: 100 lliures en agraïment als bons serveis prestats. Un fet que posa de manifest la positiva valoració que l'il·lustre personatge fa de l'arquitecte i de la seva obra.<ref name=":0" />

És a partir de 1596 que el seu treball se centrarà més a Barcelona, arran de l'encàrrec de l'ampliació del [[Palau de la Generalitat de Catalunya]]. L'11 d'octubre del 1596, els diputats i oïdors de la Diputació del General van decidir d'emprendre una vasta ampliació de l'edifici de la institució comprès entre el carrer de Sant Honorat i el carrer del Bisbe, tant cap al costat nord, en la direcció de l'actual carrer de Sant Sever, com a l'extrem oposat, cap a migdia, en la part encarada a l'antic conjunt de l'església i cementiri de Sant Jaume. La primera ampliació va ser construïda en quatre etapes i va ser confiada als mestres Pere Ferrer, pare i fill, i el nét Pere Pau Ferrer. Pel que fa a l'altra part, els diputats van confiar l'obra a Pere Blai.<ref name=":1" />

El 1597, Pere Blai, va haver de viatjar a Madrid per ensenyar la traça del Palau de la Generalitat de Barcelona perquè fos aprovada i supervisada pel rei Felip II. Gràcies a aquest viatge i al fet que es quedà en la capital durant uns set mesos, va conèixer a l'arquitecte reial Francisco de Mora i va poder visitar les darreres obres que s'estaven realitzant en aquell moment a Madrid i als seus voltants. Algunes d'aquestes obres foren el monestir de San Lorenzo de El Escorial, del qual Blai, segurament influït per Francisco de Mora i per Felip II, copià la solució de les voltes planes de pedra del sotacor de l'església i les aplicà al vestíbul del Palau de la Generalitat. Aquest canvi de sistema de cobertura es produí arran d'aquest viatge, ja que abans de 1597 la coberta escollida per aquesta estança es tractava de voltes d'aresta realitzades amb obra i guix.<ref name=":0" /> Per a la construcció de l'església nova parroquial de Cornudella de Montsant segurament també va fer ús dels seus nous coneixements arquitectònics que adquirí al contemplar les obres de l'escola herreriana. Una altra de les construccions que Blai visità amb tota seguretat als voltants de Madrid fou l'església de San Bernabé de El Escorial, obra de l'arquitecte [[Francisco de Mora]], amb el qual segurament va tenir una bona relació d'amistat cordial.

Un mateix frontis continu organitza els tres plans exteriors de l'obra nova davant Sant Jaume fins al seu enllaç amb la fàbrica quatrecentista. Les cantonades presenten un cos estret i lleument sobresortit dels tres plans generals, a la manera de torres angulars, uns ressalts que modulen el disseny de tot l'exterior des del basament fins al remat final. L'eix vertical de la façana, diluït en aquest potent nucli plàstic central, podríem considerar que es reprèn en la solemne emergència de la cúpula; en tot cas, la represa és lleu i relativa, ja que la cúpula s'emplaça en un pla molt reculat respecte del de la façana i això només la fa visible des de lluny i amb angles d'observació especials.<ref name=":1" />

El segon cos, separat per una faixa plana d'imposta que ressegueix horitzontalment tota la façana, subratlla el ressalt de les torres angulars mitjançant una parella de pilastres corínties gegants, dreçades sobre la faixa del basament. Aquestes pilastres, també visualitzades a les façanes laterals dels carrers del Bisbe i de Sant Honorat, tenen una funció compositiva essencial: són els únics elements verticals que enllacen el basament de l'edifici amb l'entaulament general que el culmina. El parament s'ha compassat en les façanes de tots tres carrers amb dos nivells de finestres, de ritme parell i canònicament alineades en eixos horitzontals i verticals. Les del primer nivell són grans finestrals de motlluratge vignolesc rematats amb frontons alternativament rectes i circulars; els frontons, que no foren previstos en el text del projecte del 1597, semblen incorporats per Blai com a “obres de millora” a partir del 1607. Les del segon nivell, quadrades i amb un marc idèntic que les del cos de basament, recolzen els brancals sobre una faixa contínua en ressalt que ratlla horitzontalment totes tres façanes, i passa darrere les pilastres angulars.<ref name=":1" />

Per tant, no era visible amb una imatge sencera i allunyada en vista frontal, com avui. Així doncs, la percepció de la façana de l'obra nova de Pere Blai des de les condicions d'observació actuals pot suscitar-nos la impressió que el disseny de l'arquitecte resulta massa tímid i pla.<ref name=":1" /> En tot cas, és un magnífic exemple de l'arquitectura renaixentista pura i racional de Catalunya.