Monotelisme: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Plantilles |
Errors de traducció |
||
Línia 8:
L'amenaça dels [[Perses]] a l'[[Imperi Romà d'Orient]], a la qual després es va unir la dels [[àrabs]], va moure, al {{segle|VII|s}}, a un nou intent de guanyar als [[monofisisme|monofisites]] mitjançant un edicte dogmàtic. La situació era realment perillosa, ja que els perses havien conquerit [[Capadòcia]] i [[Egipte]]. En aquestes circumstàncies, el patriarca Sergi de Constantinoble va intentar demanar ajuda a l'emperador [[Heracli]], vencedor dels Perses, elaborant un pla de mediació segons el qual no s'havia de parlar precisament d'una doble naturalesa en [[Crist]], sinó més aviat d'una energia i una voluntat («Monona the lema», d'aquí el nom). Aquesta manera d'expressió no era falsa, si es volia dir amb això només que en Crist no és possible oposició entre la seva voluntat humana i la seva voluntat divina. Però era inexacte, i un monofisisme vetllava, quan es referia a la integritat de la naturalesa humana en Crist, en negar, o fins i tot només fosc, la realitat de la seva voluntat humana. Justament això afectava els monofisites, que no volien acceptar sense reserves la humanitat de Crist, ja que la pensaven dissolta en la Divinitat. Conferències de Sergi amb bisbes monofisites intentaren millorar la situació, especialment amb el bisbe Cir de Fasis de Laci, l'actual [[Sebastòpol]].
El [[631]], Cir va ser promogut a patriarca d'[[Alexandria]]; allà va aconseguir reconciliar una part dels monofisites. Es va confessar «una energia divina i humana». Nous èxits entre els monofisites d'[[Armènia]] i fins i tot d'[[Antioquia de l'Orontes|Antioquia]], el [[633]] van augmentar la confiança que s'estava sobre el camí recte, però un monjo de [[Palestina (regió)|Palestina]], [[Sofroni I de Jerusalem|Sofroni]], es va adonar del perill que portava enfosquir la veritable doctrina i va pregar a Cir, que li havia informat de les conferències i els seus resultats, i després al mateix Sergi, que s'apartessin de l'error. Per la seva banda, va suportar en silenci la contradicció fins que, el [[634]], el patriarca de [[Jerusalem]] va considerar el seu deure primer aclarir la qüestió en un sínode que va convocar i després enviar una carta sinodal a
Aquest era el llenguatge del
Els successors d'Honori - [[Papa Joan IV|Joan IV]], procedent de [[Dalmàcia]] ([[640]] - [[642]]), i el grec [[Teodor I]] ([[642]] - [[649]]) - van veure més agudament. En la mateixa Constantinoble van tenir l'ajuda del savi Màxim que, nascut de noble família, havia deixat el servei de la cort per fer-se monjo. A l'oposició dels Papes contra la «Ekthesis» van haver d'agrair que [[Constantí III Heracli]] ([[641]] - [[668]]), successor d'Heracli, la revoqués, encara que en forma no afortunada, imposant mitjançant la seva «typos» un silenci general. [[Papa Martí I|Martí I]] ([[649]] - [[653]]), italià de naixement, però familiaritzat amb l'ambient de Constantinoble on havia residit com [[apocrisiari]], es va pronunciar en el sínode de Roma (649) per les «dues voluntats i dues maneres d'obrar naturals» en Crist. Era el temps en què, per causa dels àrabs, l'Església d'Orient, en la seva major part, havia sortit ja fora del cercle del poder imperial.
Línia 22:
== El [[Concili de Constantinoble III]] (Sisè [[Concili ecumènic|Ecumènic]]) ==
Va celebrar les seves sessions des del novembre del [[680]]<ref>{{ref-llibre |cognom=Denzinger |nom=Heinrich Joseph Dominicus |títol=Enchiridion symbolorum: definitionus et declarationus de rebus fidei et morum |llengua=llatí | editorial= |data=1963 |pàgines=238 |isbn=}}</ref> fins al setembre del [[681]] i van assistir-hi aproximadament 170 bisbes. El Papa Agató no presencià l'acabament; va morir el gener del 681. El seu successor va ser [[Papa Lleó II|Lleó II]] ([[682]] - [[683]]), novament sicilià. El concili, acord amb l'epístola d'Agató, va condemnar la doctrina monotelista i va declarar que en Crist s'han de reconèixer dues «voluntats naturals i dues naturals maneres d'actuar,
A la confirmació de l'acord del concili per l'emperador Constantí IV i el Papa Lleó II diu la redacció imperial, del [[Idioma grec|grec]], «que no s'ha esforçat a conservar pura aquesta seu amb la doctrina de la tradició apostòlica, sinó que mitjançant profà abandonament ha permès que sigui tacada la fe intacta» i en la redacció [[llatí|llatina]], més breument, «que no ha purificat aquesta seu amb la doctrina de a tradició apostòlica sinó que ha intentat soscavar mitjançant un profà abandonament la fe intacta». Més suau, i amb seguretat justament, la participació de l'acord del concili per Lleó II als bisbes espanyols va expressar «que no va apagar des d'un principi la flama de la doctrina herètica, com convenia a l'autoritat apostòlica, sinó que per negligència la va permetre augmentar».
| |||