Revisió del 13:22, 28 des 2020 modifica Paucabot (discussió \| contribucions) Buròcrates, Administradors 968.448 edits →‎Enllaços externs: m Etiqueta: editor de codi 2017 ← Edició anterior		Revisió del 19:35, 14 feb 2021 modifica desfés Bestiasonica (discussió \| contribucions) 244.771 edits m →‎Història Edició següent →
Línia 14: == Història == Els primers cardenals dels quals hom té notícia pertanyen al pontificat d'del [[papa Alexandre I]] ([[105]] ca. -[[115]] ca.), per bé que llurs funcions en aquell temps resten indeterminades. El que està provat és que aleshores l'elecció de [[papa]] era efectuada per tots els clergues de [[Roma]] i no només pels cardenals. No fou fins al papat de [[Papa Nicolau II\|Nicolau II]] (Constitució Apostòlica ''In nomine Domini'' de [[1059]]) que el dret d'elecció fou reservat als cardenals romans i precisament als que eren bisbes. L'any [[1179]] [[Alexandre III (papa)\|Alexandre III]] (Constitució Apostòlica ''Licet de vitanda discordia'') estengué aquest dret a tots els cardenals, fossin d'on fossin, i tant si eren bisbes com no. El papa beat [[Gregori X]] va fixar la majoria de dos terços dels vots dels cardenals perquè un [[papa]] fos elegit (Constitució Apostòlica ''Ubi periculum'' de [[1274]]). Aquestes dues darreres disposicions són tothora vigents, per bé que refoses en la normativa actual. L'any [[1576]] i mitjançant la butlla ''Immensa æternis Dei'', el papa [[Sixt IV]] va establir que per a ser cardenal calia, com a mínim, haver rebut ordes eclesiàstics menors i va decretar la classificació en tres ordres: episcopal, ~~presbiterial~~presbiteral i diaconal, tothora vigents. El prestigi del cardenalat al llarg dels temps i la seva capacitat d'influència en la Cúria Romana van fer d'aquesta dignitat un honor molt cobejat, i determinades famílies el van gairebé patrimonialitzar. També van sovintejar títols de cardenal entre els fadristerns de les grans famílies nobiliàries, com a honor i alhora com a vinculació d'elles amb la [[Santa Seu]]. Igualment la distribució d'aquest honor per part dels papes entre llur parentela el van fer instrument preferent del "[[nepotisme]]". Per tant podem parlar d'autèntiques "dinasties" de cardenals, com ara els [[Orsini]] i els [[Colonna]] de [[Roma]], els Farnese de [[Parma]], els Este de [[Ferrara]], els Medici de [[Florència]], els Ottoboni de [[Venècia]], els Caracciolo de [[Nàpols]], els [[Borja]] de [[Xàtiva]] o els [[Rohan]] d'[[Estrasburg]]. Pel que fa a les activitats ordinàries dels cardenals i també a llur facultat electora, en segles successius ells esdevingueren instruments de la política exterior de la [[Santa Seu]] i també de les principals potències catòliques. Molts papes nomenaren cardenals a personalitats rellevants de determinats països per tal que influïssin favorablement en els afers d'aquests, i alhora els estats forçaven la promoció al cardenalat de personatges propis que poguessin influir en les decisions de la [[Santa Seu]] i en l'elecció dels futurs papes. Exemples de cardenals destacadíssims en la política dels estats catòlics han estat [[Gonzalo Jiménez de Cisneros\|Francisco Jiménez de Cisneros]] (cardenal del títol de ''Santa Balbina'', 1507) o [[Julio Alberoni\|Giulio Alberoni]] (cardenal diaca de ''Sant'Adriano'', 1717, i posteriorment del títol de ''San Lorenzo in Lucina'' i ''protoprete'') a Espanya; [[Cardenal Richelieu\|Armand-Jean du Plessis de Richelieu]] (cardenal prevere sense títol específic, 1622) i [[Cardenal Mazzarino\|Giulio Raimondo Mazzarino]] (aquest sense seu, títol ni diaconia, 1641) a França, i [[Thomas Wolsey]] (cardenal del títol de ''Santa Cecilia'', 1515) a Anglaterra. En dates tan tardanes com el conclave de [[1903]] encara hi havia cardenals que, tot obeint instruccions de les autoritats de llur país d'origen, vetaven obertament l'elecció a [[papa]] d'un cardenal determinat. Línia 24: La condició de cardenal és una categoria simplement d'honor i jerarquia atorgat discrecionalment pel [[papa]], però totalment aliena al [[Ordenació sacerdotal\|Sagrament de l'Orde]]. De fet, antigament sovintejaven cardenals que ni tan sols eren sacerdots: fins i tot hi va haver un papa, [[Pius III]], que va haver de ser ordenat un cop ja havia estat elegit (1503). El darrer d'aquests fou [[Teodolfo Mertel]], cardenal diaca de ''Sant'Eustachio'' i més tard de ''S. Maria in Via Lata'' i de ''San Lorenzo in Damaso'' i protodiaca, que fou nomenat el [[1858]] i que morí el [[1899]] sense haver rebut mai l'ordenació sacerdotal. El nombre de cardenals ha estat molt variable al llarg de la història. El papa [[~~Sixte~~Sixt V]], mitjançant la constitució apostòlica ''Immensi aeterni Dei'' de [[22 de gener]] de [[1588]], havia fixat un màxim de setanta, norma que va ser derogada pel papa beat [[Joan XXIII]] el [[15 d'abril]] de [[1962]] pel ''[[motu proprio]]'' "''Cum gravissima''". Actualment, doncs, no hi ha límit, llevat del nombre de cardenals que poden assistir a un conclave, els quals no poden superar els cent vint. == El cardenalat actual ==

Cardenal: diferència entre les revisions