Falsos cronicons: diferència entre les revisions

Aquests deixebles desconeguts fins llavors es formaren per processos de [[duplicació de personalitat hagiogràfica|desdoblament]] de sants existents, alterant dades de la seva vida, com ara el lloc de martiri, assignant-los llocs hispànics. Això provocà l'entusiasme de les esglésies i fidels, que en molts pobles i ciutats trobaren que podien enorgullir-se de comptar amb un sant antiquíssim, màrtir dels primers temps de la fe. De la mateixa manera, es vinculava la fundació de ciutats o de famílies nobles a personatges històrics de l'[[Imperi Romà]] o de l'Alta Edat mitjana.

 

 

Les principals crítiques contra aquestes obres, que en qüestionaven la credibilitat, ja es donaren en vida de Román de la Higuera, quan [[Juan Bautista Pérez]], bisbe de Sogorb, en diu que són falsos en 1595, provocant la resposta de Gregorio de Argáiz que en 1667-1675 publica un llarg estudi demostrant l'autenticitat dels cronicons. L'historiador [[Juan de Mariana]], tot i que escèptic, no els va refutar del tot. Crítics foren Gaspar Ibáñez, marquès de Mondéjar, Diego Dormer i, sobretot, [[Nicolás Antonio Nicolás]] en la seva ''Censura de historias fabulosas'' (1652) analitza detalladament l'obra de Román de la Higuera i en descobreix les contradiccions i falsedats; l'obra, però, resta inèdita fins que [[Gregori Maians i Siscar]] la publica en [[1742]]. En qüestionar fets com la predicació de Sant Jaume, Maians fou perseguit per la [[Inquisició]] i no pogué continuar-la, ja que volia acabar de donar el cop de gràcia a les falsificacions. Posteriorment, autors com [[Enrique Flórez]] en l'''España sagrada'' acabaren de demostrar les contradiccions dels cronicons.