Església de Sant Joan de la Creu (València): diferència entre les revisions

El temple de Sant Andreu representa, dins la ciutat, la capacitat de renovació i modernització dels esquemes medievals, capaç d'adaptar-se a nous estils i necessitats litúrgiques. La seua construcció coincideix amb la renovació d'altres temples parroquials de tipologia semblant repartits per tot el país, tipologia aquesta que quedarà fixada sobretot a finals del {{segle|XVI}} fins a la tercera dècada del {{Romanes|XVII}}. Exemple d'esglésies que segueixen aquest model són les de [[Església de l'Assumpció de Vinaròs|Vinaròs]], [[la Jana]], [[Església de Sant Llorenç de Càlig|Càlig]], [[Benlloch]], [[les Useres]], [[Xert]], [[Puçol]], [[Església de Sant Miquel Arcàngel de Benigànim|Benigànim]], [[Pego]] o [[Teulada (Marina Alta)|Teulada]].

Aquesta concòrdia es pactà amb el mestres d'obra Joan Maria Quetze i de Morco,<ref>''La universitat i el seu entorn urbà'', pàg 382, València 2001</ref> italià procedent de [[Carona]], dins del [[ducat de Milà]], lligat a la família Abril. Havia arribat a [[València]] devers [[1570]], any en què va contractar ja algunes obres junt aamb Batiste Abril, com la capçalera del [[Convent de Jesús de València|convent de Jesús]] o el col·legi de la Purificació.<ref>Arxiu de Protocols del Patriarca de València (APPV), notari Hieroni Ferri, signatura 12970, 23 de desembre de 1601</ref> Quetze va tindre gran consideració professional d'expert en la tècnica d'estucs, jaspis i maçoneria, encara que també treballà amb la pedra, com en l'obra de l'escala del [[col·legi del Patriarca]], on també treballà amb els jaspis de l'església. La capitulació de Sant Andreu es féu d'acord amb la traça feta pel mateix Quetze, el síndic de la [[Parròquia eclesiàstica|parròquia]] Josep Pellicer i el notari Dionís Alfonso. Al mateix temps, la construcció seria vigilada per Francesc Anton, important arquitecte i tracista, el qual havia dirigit el segon creuer de l'[[Biblioteca Pública de València|Hospital]], el convent dels Caputxins l'[[Església de la Companyia (València)|església de la Companyia]].<ref>APPV, notari Hieroni Ferri, signatura 12971, any 1602</ref>

La visura final de la capçalera es féu l'any [[1612]], però ja el [[5 de febrer]] del [[1608]] s'havia pactat la continuació de la construcció amb els dos trams contigus al presbiteri, seguint els mateixos esquemes del presbiteri. Això fa pensar en un mateix autor per a la traça, potser Joan Maria, que va seguir treballant-hi, o Francesc Anton, expert que va visurar la finalització de les obres. Aquesta nova fase constructiva, la va dirigir Alonso Orts, mestre d'obra també format al col·legi del Patriarca i que havia contractat el mateix any les obres de l'[[església de Sant Esteve (València)|església de Sant Esteve]], molt semblants a les de Sant Andreu. Col·laboraren amb ell en el treball de picapedrers, Joan Baixet i Joan Do, els quals construirien la portada lateral que recau al carrer de Pròcida. La portada, corresponent al tercer tram de la nau, permetia l'accés al temple, ja que encara no tenia façana i l'església vella es mantenia separada de la nova amb una paret. Respon als models classicistes del moment, una mica estandarditzats, i és molt similar a la portada de Sant Esteve, amb un ordenament dòric de pilastres, arc de mig punt i un segon cos amb un edicle o fornícula [[jònic]] acompanyat de mènsules corbes. La construcció d'aquestos dos trams es va allargar fins al [[5 de juny]] del [[1612]], i poc després es decidia escometre la finalització de l'església amb tres trams més; la capitulació d'aquestos se signava el [[21 d'octubre]] del mateix any.<ref>APPV, notari Francesc Peres, signatura 18123, 13 de novembre de 1612</ref> En aquest document, s'esmenta Joan Baixet com a mestre picapedrer; aquest ja havia treballat al Patriarca i havia donat l'aprovació a Joan Cambra per a la traça de l'església de [[Sant Miquel dels Reis]] el [[1605]]. Col·laborarien amb ell el picapedrer Tomàs Mellado i els dos mestres de maçoneria Alonso Orts i Francesc Català.

Ja en el {{segle|XVIII}}, cap al [[1703]], es va construir la nova sagristia, a l'extrem esquerre del presbiteri, junt al costat del transsagrari, i amb una portada geometritzant. Entre el [[1737]] i [[1741]], es construí la nova '''capella de la Comunió''', anomenada ''dels Pescadors'', annexa a l'església i connectada amb aquesta per un complex [[arc esbiaixat]], mostra de la mestria del seu constructor anònim. La capella té estructura de creu grega, coberta per una cúpula sobre un elevat tambor vuitavat que dóna diafanitat a l'interior; aquest no massa recarregat (amb fullaraca a les pilastres, a l'intradós dels arcs i als extrems de les llunetes). L'absis és poligonal i ordenat amb pilastres angulades; el seu quart d'esfera està decorat amb pintures murals de qualitat que fingeixen una finestra ovalada que obri l'espai tancat de l'absis.

La decoració interior de l'església, que es podria adscriure a l'estil [[rococó]], n'és el tret més distintiu, feta entre [[1750]] i [[1765]]. D'aquesta, [[Elies Tormo]] digué: ''"«como un caso único d'una modalidad artística del arte rococó en Valencia: una creación de carácter personal, sin repetición conocida, allí, ni fuera de allí. El total interno de San Andrés es una joya de arte decorativo, y es una gloria (sin duplicado ni repetición) en la Historia del Arte"''».<ref>TORMO, E., ''Monumentos de la ciudada de Valencia en peligro de pérdida'', pàg 20</ref> Aquest interior es deu al talent d'[[Hipòlit Rovira]], fet per la mediació del seu protector, el marqués de Dos Aigües; i executada a partir de la segona meitat del {{segle|XVIII}} pel deixeble de Rovira, Lluís Domingo (de la mateixa manera que la portada del proper [[Palaupalau del Marqués de Dosaigües|palau del marqués de Dosaigües]], també dissenyada per Rovira, fou executada per [[Ignasi Vergara]]). Domingo tenia l'ofici de pintor, escultor, constructor de retaules i [[adornista]], i féufeu ús de totes aquestes arts en els seus treballs; se'l pot considerar com a representant del clímax barroc de la [[València]] d'aleshores.

L'any [[1902]], l'església s'abandona i la parròquia es trasllada al [[Carrer de Colom (València)|carrer de Colom]]. La [[Guerra Civil Espanyola|Guerra civilCivil]] li afectà especialment el patrimoni moble, com els retaules, incloent-ne el major, obra de Tomàs Sanchis, o el destacat púlpit. Ja en la postguerra, es va procedir a la seua demolició, però la denúncia pública, en unes circumstàncies gens fàcils, de l'historiador valencià Elias Tormo va evitar que això passés, hi va escriure: ''"«Según parece no hay otra causa que origine la idea del derribo, que la idea de negociar los solares, y conseguir así innobles o impropios recursos para construir templos en los ensaches de extrarradio"''».<ref>TORMO, E., ''Monumentos de la ciudada de Valencia en peligro de pérdida'', pàg 19</ref> Finalment, l'església fou declarada Monument Nacional l'any [[1942]]. Deu anys més tard, l'edifici es va convertir en el convent [[carmelita]] de Sant Joan de la Creu. L'any [[2009]], l'església fou restaurada completament, però no la capella de la comunió, per allotjar una exposició de la ''Llum de les Imatges''.<ref>{{ref-web|url=http://www.laluzdelasimagenes.com/Valencia2009|títol=LA LUZ DE LAS IMÁGENES<!--Títol generat per bot-->}}</ref>