Constantí Llombart: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Redundant (https://esadir.cat/entrades/fitxa/id/1572) |
m Bot estandarditza format de referència citada per a posterior revisió tipogràfica. |
||
Línia 7:
Constantí Llombart fon un dels escriptors més representatius en llengua catalana del {{segle|XIX}} en el [[País Valencià]] i impulsor de la [[Renaixença valenciana]]. Va destacar per la seua activitat política republicana, pel seu valencianisme i per la varietat dels seus escrits, de caràcter filològic, com la reedició del ''Diccionari Escrig'' amb un assaig nou d'ortografia, un compendi biobibliogràfic d'autors valencians: ''Los fills de la morta viva''; texts de caràcter polític, traduccions al castellà de [[Jacint Verdaguer]], [[Epigrama|epigrames]] i publicacions periòdiques com ''[[Lo Rat Penat]]'', que destaquen per l'humorisme i la sàtira, a més d'obres de creació com poesia o teatre.
Llombart va ser un personatge molt actiu en la València de finals de {{segle|XIX}}, amb una dimensió social que cap altre escriptor va poder assolir. Políticament, fon [[republicanisme|republicà]] i amic personal de [[Vicent Blasco Ibáñez]], a qui va convéncer perquè escriguera en valencià les primeres novel·les.<ref name=
== Biografia ==
Línia 14:
En referència al conreu literari del valencià, cal dir que, quan Llombart va nàixer, ja havien tingut lloc dos importants fites: per un costat, l'aparició d'''[[El Mole]]'' (1837 i 1840) i poc després la dels periòdics ''[[La Donsayna]]'' (1844), ''[[El Tabalet]]'' i ''[[El Sueco]]'' (1847). L'èxit que estes publicacions tingueren entre el públic valencià de la primera mitat del {{segle|XIX}} explica l'aparició d'una saó d'escriptors que, després de segles de decadència, i amb l'únic model dels col·loquis i dels diaris esmentats, començaren a fer versos en valencià, primer des de la modèstia de l'àmbit local i després amb unes pretensions literàries de major volada. Alguns d'estos escriptors, com el mestre [[Andreu Codonyer i Monzó]], tingueren, segons pareix, un paper important en la decisió de Llombart de fundar, l'any 1874, la publicació ''[[Lo Rat-Penat. Calendari llemosí]]'', que el 1878 donaria pas a la creació de la societat homònima. De fet, i segons apunta Joan Gil i Barberà,<ref>{{Ref-llibre|cognom = Gil i Barberà|nom = Joan|títol=Lo Rat Penat|data = 1996|editorial = Generalitat Valenciana i Consell Valencià de Cultura|lloc = València|isbn =}}</ref> l'amistat amb l'impressor Laborda i amb el mestre Codonyer va ser important perquè Llombart publicara els seus primers treballs literaris en la ''Gaceta Popular'' que dirigia Pelayo del Castillo.
Llombart imanta tota esta plèiade d'escriptors de curta volada en dos projectes comuns: primer, la seua obra, pràcticament enciclopèdica, ''[[Los fills de la Morta-Viva|Los fills de la morta-viva]]'' (1883), on parla de la vida i de l'obra de més d'un centenar d'autors, la majoria contemporanis seus; després, la creació de ''[[Lo Rat Penat: Calendari llemosí]]'', que naix amb la finalitat de donar a la llum les obres dels escriptors més significats del País Valencià, Catalunya i les Illes. La voluntat de Llombart per vehicular vies de comunicació i expansió per als autors en valencià dona com a resultat, uns anys més tard, la creació de [[Lo Rat Penat]], que s'intitularà ''Societat d'amadors de les'' ''glòries de València i son antic reialme''. Mogut per la seua voluntat totalitzadora i pel seu caràcter generós i idealista, Llombart va voler donar cabuda, en esta societat, a tots els autors que conreaven el valencià, fins i tot a aquells que ho feien des de posicions ideològiques de signe contrari a la de l'autor. No podia fer-ho d'una altra manera, perquè ja en aquella època el prestigi de [[Teodor Llorente]] com a patriarca de la Renaixença valenciana era enorme. La decepció que va causar-li a Llombart el fet que la societat Lo Rat Penat fora capitalitzada des de ben prompte pels sectors més conservadors explica que, desenganyat, fundara el 1888 la societat [[L'Oronella]], projecte que no va obtindre l'èxit cobejat.<ref name=
Però la faena de Llombart en defensa del valencià anà més enllà dels fronts a què s'acaben de fer referència. En molts de sentits, pot considerar-se una faena fortament vertebradora i dignificadora, més aïna en un context com el de finals del XIX, moment en què l'escolarització i la legislació en favor del castellà feien pressentir una ràpida desaparició de la llengua. Llombart, en primer lloc, mamprén la publicació d'una [[Biblioteca Valenciana]] que tindria com a finalitat l'edició i publicació dels clàssics valencians més importants de la història. Així, i seguint este projecte, varen vore la llum les obres ''[[Lo procés de les olives]]'', l'[[Alabanza de las lenguas|''Alabanza de'' ''las lenguas'']]'','' de [[Martí de Viciana]] (1877) i les anomenades ''obres festives'' del pare [[Francesc Mulet]], també l'any 1877.
| |||