Pere Blai: diferència entre les revisions

Una de les causes pot haver estat una estructura eclesiàstica amb interessos focalitzats en l'art i en l'arquitectura del classicisme i que dins dels seus dominis territorials estimula i corrobora els intents d'experimentació de formes altres que les medievals, vinculades a una nova cultura. Dins aquesta estructura hi ha personatges [[humanisme|humanistes]] com els arquebisbes [[Antoni Agustí]] i el seu successor [[Joan Terès]], o canonges de la [[catedral de Tarragona]] de les famílies Gili o Robuster, ardiaques com Miquel Carnicer o Rafael Llorenç, i sobretot, [[Jaume Amigó]], rector de l'església de [[Tivissa]] i responsable de la traça i la direcció de moltes d'aquestes obres.<ref name=":0">{{Ref-llibre|cognom = Mària i Serrano|nom = Magdalena|títol = Renaixement i arquitectura religiosa, Catalunya 1563-1621|edició = 2001|data = |editorial = Edicions UPC|lloc = Barcelona|pàgines = 131-208|isbn = 84-8301-527-7}}</ref>

El disseny de [[Sant Andreu de la Selva del Camp]] es limita fonamentalment a les traces de Pere Blai i de Jaume Amigó però no queda clar quin dels dos, o si els dos alhora, decideix l'estructuració formal de la nova església parroquial.<ref name=":0"/> En principi, la resolució d'aquest temple excepcional esdevingué un exemple paradigmàtic de composició global i d'aplicació de nous repertoris. I aquest esforç d'anar enllaçant les diferents parts amb una sola gramàtica el diferencia de la resta d'esglésies catalanes de final del cinc-cents: en elles, el constructor aplica “epidèrmicament” els ordres clàssics sobre murs interiors i portades, sense que l'estructura gòtica es modifiqui de manera substancial. Però, tot i aquesta utilització excepcional del llenguatge clàssic, si es compara aquesta obra amb la producció arquitectònica italiana, automàticament se la qualifica de secundària. La planta de Sant Andreu es pot incloure dins del tipus de planta que van anar aplicant moltes esglésies tardogòtiques, amb nau única, però també incorpora elements diferenciadors respecte de la resta de plantes de nau única de segles anteriors i del mateix {{segle|XVI}}. Alguns d'aquests canvis es troben en l'àmbit de la capçalera, amb l'absis rectangular i les sagristies als costats, i en la peculiar separació entre la nau i el presbiteri, amb un gran arc de triomf que actua de filtre entre les dues parts.<ref name=":0"/>

La proporció de la planta rectangular de l'església és semblant a la que, entre 1601-1602, Blai adoptarà per l'interior del temple de [[Santa Maria d'Igualada]]. Cal tenir en compte que el mestre Blai aplicà unes proporcions determinades que fan palès el coneixement que devia tenir dels tractats italians com el de Vitruvi, Alberti, Luca Paccioli o Palladio. La planta de Sant Andreu continua inclosa dins del tipus d'església d'una sola nau, però ha entrat en un procés de transformació en el qual l'autor –o els autors- ha utilitzat alguns mecanismes diferents a partir d'unes referències determinades o a partir de la seva pròpia inventiva. En la resolució dels alçats laterals, Blai adoptà el recurs de superposar, a les capelles allotjades entre els contraforts, tribunes superiors obertes a la nau amb el mateix criteri que les capelles laterals, és a dir, mitjançant arcs de mig punt; també feu ús d'ordres clàssics com el dòric, segurament extrets majoritàriament del tractat de Vignola, però amb alguns errors proporcionals respecte al conjunt de l'edifici que encara fan presents alguns hàbits de treball medievals.<ref name=":0"/> Com a un últim apunt, alguns estudiosos com J. F. Ràfols i [[Joaquim Garriga i Riera]] creuen que els alçats laterals de Sant Andreu tenen molts punts en comú amb els de l'església florentina de San Salvatore al Monte. El 1594, es veurà interrompuda la construcció de la parroquial de la Selva del Camp i no serà represa fins al 1616.

L'obra de l'església d'[[Ulldemolins]] té moltes similituds amb l'església de Sant Andreu pel que fa a la planta, l'aplicació dels ordres clàssics i la unió de les diferents parts sense discordances gramaticals entre el que entenem per “nou llenguatge” (renaixentista) i la tradició gòtica.<ref name=":0"/> Les similituds entre les dues esglésies no només són formals i geomètriques sinó que l'impuls també va provenir del mateix arquebisbat i els tracistes tornaren a ser Pere Blai i Jaume Amigó. No obstant, el cost de Sant Jaume va ser inferior i es va acabar en menys anys. Cal destacar la façana, atribuïda sobretot a Jaume Amigó, pels elements plenament renaixentistes que adopta, com les volutes còncaves que uneixen els dos cossos, les pilastres dobles rematades per un frontó i l'òcul que il·lumina l'interior, esquema que és adoptat per les esglésies contrareformistes de Roma, sobretot per la de Il Gesú de Vignola (1568).

[[Antoni Agustí]] encarregà obres a diferents artistes destacables, entre ells Pere Blai. Molt probablement, li confià les obres del nou Palau Episcopal, però l'encàrrec més important fou la capella del Santíssim de la catedral de Tarragona, lloc on Agustí serà enterrat. Fou una obra traçada per Jaume Amigó a finals de 1580, en la construcció de la qual intervingué Pere Blai. Aquesta capella va ser totalment resolta amb elements clàssics, en la qual, per primera vegada a Catalunya, es bastí sobre la coberta una cúpula amb tambor.<ref name=":0"/> Joan Terés, arquebisbe successor d'Agustí, li encarregà el 1592 les capelles bessones de Sant Joan i Sant Fructuós a la mateixa catedral, dins de les quals es trobava el que seria després el seu mausoleu. En aquest cas, com en l'anterior, existeix igualment afinitat entre client i mestre d'obres, cosa que es fa palesa amb el llegat que Joan Terés deixà en el seu testament a Pere Blai: 100 lliures en agraïment als bons serveis prestats. Un fet que posa de manifest la positiva valoració que l'il·lustre personatge fa de l'arquitecte i de la seva obra.<ref name=":0"/>

El 1597, Pere Blai, va haver de viatjar a Madrid per ensenyar la traça del Palau de la Generalitat de Barcelona perquè fos aprovada i supervisada pel rei Felip II. Gràcies a aquest viatge i al fet que es quedà en la capital durant uns set mesos, va conèixer a l'arquitecte reial Francisco de Mora i va poder visitar les darreres obres que s'estaven realitzant en aquell moment a Madrid i als seus voltants. Algunes d'aquestes obres foren el monestir de San Lorenzo de El Escorial, del qual Blai, segurament influït per Francisco de Mora i per Felip II, copià la solució de les voltes planes de pedra del sotacor de l'església i les aplicà al vestíbul del Palau de la Generalitat. Aquest canvi de sistema de cobertura es produí arran d'aquest viatge, ja que abans de 1597 la coberta escollida per aquesta estança es tractava de voltes d'aresta realitzades amb obra i guix.<ref name=":0"/> Per a la construcció de l'església nova parroquial de Cornudella de Montsant segurament també va fer ús dels seus nous coneixements arquitectònics que adquirí al contemplar les obres de l'escola herreriana. Una altra de les construccions que Blai visità amb tota seguretat als voltants de Madrid fou l'església de San Bernabé de El Escorial, obra de l'arquitecte [[Francisco de Mora]], amb el qual segurament va tenir una bona relació d'amistat cordial.