Antoni Cortina Farinós: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Afegida Categoria:Morts a Madrid usant HotCat |
Cap resum de modificació |
||
Línia 11:
Va ser descobert per Antonio Marzo Pard0, professor d'aquesta escola, a causa de la fama que havia adquirit com a dibuixant amb carbó als carrers i parets de les cases del seu poble, per a disgust dels seus veïns, com recull el diari ''Las Provincias'' de l'època. Va visitar els seus pares i va saber que a Almàssera era ja famós per l'afició al dibuix, que vehiculava tot pintant ninots a les parets emblanquinades de les façanes de les cases i les barrques.
[[Fitxer:Antonio Cortina, en La Ilustración Ibérica.jpg|thumb|Retrat d'Antonio Cortina, publicat en 1891 a ''[[La Ilustración Ibérica]]''.]]
A més d'Antonio Mazo, va rebre també el suport del mateix director de l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, [[Joan Dordà]]. Posteriorment, el 1856, el professor Luis Gonzaga del Valle va sol·licitar i va obtenir per a ell una pensió de 3.000 reals de l'ajuntament de València per als seus estudis superiors, i una altra ajuda de la mateixa Acadèmia. Així doncs, Antonio Cortina va cursar estudis a l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles des d'aquell mateix any de 1856 fins el 1862.
=== Carrera artística ===
En 1858, va presentar a l'Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid un bust en guix, retrat de Juan Plaza; era una incursió en l'escultura i mostrava el seu caràcter de creador polifacètic que l'acompanyarà en la seua carrera: inclús com a dissenyador de [[Falles de València|falles]], on va destacar com un innovador en aquest camp, com la que va instal·lar en 1880 va instal·lar a la [[plaça del Tossal]]. Era una crítica del ''peteneros'' amb un grup de cantadors actuant en un cafè cantant.
[[Archivo:A.C.Desnudo.jpg|thumb|left|240px|''Nu'' (1887), dibuix de Cortina.]]
En la
La seua valoració artística i social -que va quedar especialment palesa després de la seua mort en les publicacions de l'època- va començar ja a reconèixer-se en l'any 1877, quan va ser nomenat soci honorari de l'[[Ateneu Científic, Artístic i Literari de València|Ateneu Científic i Literari de València]], entitat en la qual va arribar a exercir el càrrec de president de la Secció de Belles Arts durant el curs 1878/79. Entre el seu cercle d'amistats es trobaven artistes com [[Ignasi Pinazo i Camarlench|Ignasi Pinazo Camarlench]], [[Francesc Domingo Marqués]], [[Joaquín Agrasot]], [[Emili Sala|Emili Sala Francés]], Mariano García Mas, [[Joan Peyró Urrea]]. [[Joaquim Sorolla]] li va posar el malnom de ''tragallibres'', a causa del seu gran interés per la lectura, en el discurs d'accés de Cortina a la plaça d'acadèmic de nombre de la [[Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando]] de Madrid.
Linha 22 ⟶ 23:
En 1884 va obtenir la segona ''Medalla de Plata'' per un retrat a l'oli per a l'[[Exposició Regional de València]], celebrada als [[Jardins del Real]] de la ciutat de juliol a octubre. En aquest mateix any va ser nomenat secretari de la Junta Facultativa de Professors de l'Escola de Belles Arts, en la qual realitzava tasques de professor sense cap remuneració fins eixe moment. Per aquelles dates li va ser expedit el títol de ''Ajudant de la càtedra de dibuix lineal'' a l'[[Escola de Belles Arts de València]], que havia obtingut per oposició. El 24 de març de 1890, Cortina va presentar la sol·licitud per a concursar a la càtedra com a professor interí de la plaça de segon curs de dibuix lineal (detalls d'arquitectura i adorn) de l'Escola Provincial de Belles Arts de València, plaça que havia quedat vacant després de la mort de l'anterior professor numerari [[Rafael Berenguer i Condé]]. En ella va al·legar al seu favor l'experiència de sis anys com a professor ajudant, així com el seu càrrec a la Junta Facultativa i diverses substitucions realitzades en altres assignatures.
En altre ordre de coses, Cortina va organitzar i va dissenyar cavalcades i carros, principalment per a la [[Fira de Juliol de València]]. En els seus últims anys va realitzar també escultura en fang i altres obres pictòriques com a decorador, aspecte aquest últim en què va ser un autor destacat. Entre aquelles decoracions sobresurten les pintures de la sala principal del Gran Cafè d'Espanya, en les obres dirigides per Carmelo Lacal Sorlí, íntim amic de Cortina, al saló Oriental del Cafè de París, que va passar a convertir-se en el Restaurant Continental situat a la Plaça de la Reina. També ocorreria a altres locals i cases particulars, com la del fotògraf [[Antonio García Peris]], sogre de Sorolla;<ref>[[Luis Morote]] y Greus, ''El Mercantil Valenciano'' 17 de febrer de 1887 i ''Las pinturas del Ateneo no son de Sorolla, sino de Cortina'', article publicat en ''Las Provincias'' el dissabte 29 de novembre de 2003, p. 59[http://e-valencia.org/index.php?name=News&file=article&sid=6547] {{Wayback|url=http://e-valencia.org/index.php?name=News&file=article&sid=6547 |date=20140725110504 }}</ref> aquestes pintures actualment formen part de la col·lecció pictòrica de l'[[Ateneu Mercantil de València]]. Pel que fa a les decoracions religioses, va realitzar les pintures de l'església de la Beneficència, les llunetes de l'església del convent, de religioses del Cister, de la Saïdia i la cúpula de Sant Bartomeu, totes a la ciutat de València, i una Immaculada Concepció per a la de Burjassot, el Salvador de la d'[[Almàssera]] i els frescs de l'ermita de sant Roc d'Oliva.
=== Vida familiar ===
En l'àmbit familiar va contraure matrimoni el 15 de setembre de 1875 a la parroquial de Sant Miquel de la ciutat de València amb Francisca García de Mora i Belenguer, òrfena i filla única des de 1860 del veterinari Francisco García de Mora. Francisca va actuar diverses vegades de model per als quadres de Cortina. Es van instal·lar a la finca propietat de la mare de Francisca, Mariana Belenguer Gil, de professió guantera, carrer Cavallers, núm 62. Del matrimoni van néixer quatre fills, Antonio, Francisco, Julio, que va morir amb tres mesos en 1883, i María Asunción. D'ells, Francisco va seguir els passos de son pare.<ref>[https://web.archive.org/web/20140726095049/http://www.cimbenimaclet.com/expo/cortina/Cortina.htm]</ref>
[[Fitxer:Tomba del pintor Antonio Cortina, cementeri general de València.JPG|thumb|Panteó d'Antonio Cortina en el [[Cementeri de València]], projecte de [[Antonio Martorell Trilles]].|alt=]]
Antonio Cortina va morir a Madrid el 6 de novembre de 1890, on havia acudit per intentar aconseguir la ''Càtedra de dibuix lineal, segon curs'', de l'escola provincial de Belles Arts de València. La seva [[mort sobtada]] va constituir un misteri, el cadàver va ser trobat en unes golfes del [[carrer de la Palma]], núm 55. En els diaris de l'època es deia que li faltaven "el rellotge i el diners ", l'informe forense va certificar la mort per ''congestió cerebral''. Va rebre sepultura a Madrid el 8 de novembre de 1890, després de l'[[autòpsia]]. Els funerals es van realitzar a València el 22 de novembre a la capella de la Beneficència, decorada per a l'ocasió per [[Joaquín Agrasot]], [[Joan Peyró Urrea]], Benavent i García Mas. Aquell mateix dissabte es van exposar a l'exposició permanent del Centre Artístic totes les obres de Cortina que van poder reunir-se, unes quaranta, de temàtiques diversa, com pintura religiosa, de gènere i monumental, dibuixos a llapis, carbó i aiguada, el retrat de la seua sogra, el del Sr. Menaut, un Sant Francesc, una llauradora i altres, per subhastar-los i donar la recaptació a la família. Aquestes obres van ser adquirides, entre d'altres, per José Puig Martí, Carmelo Lacal, Antonio Blasco, Octavio Jarque, Antonio Fierros, Antonio Pinto, Benito Fierros, Aurelio Querol, Joaquín Agrasot, Francisco Brugada, Germán Gómez, etc.
Linha 32 ⟶ 35:
== Obres ==
Els cronistes de la seua època i els seus biògrafs, com [[Vicent Boix]], van destacar d'entre les seues obres ''La tempesta'', ''L'apoteosi de la conquesta de València'', pintat ajudant al mestre [[Salustiano Asenjo]], un quadre de grans dimensions que figura al [[Palau del Marqués de Dos Aigües]]. Una de les seues obres més valorades en la premsa noucentista<ref>[[Luis Morote]], El Mercantil Valenciano, 17 de febrero, 1887</ref> és la figura de la Primavera, que decorava el sostre del menjador de la casa del fotògraf [[Antonio García Peris]], sogre de Sorolla.
=== Galeria ===
| |||