'''Guifré I de Barcelona''',<ref>O '''Guifre'''; veg. [[Guifré el Pilós#Nom|la secció ''Nom'']].</ref> dit '''''el Pilós''''', '''''el Pelós''''' o '''''el PelósBel·lós''''' (''ca''. [[840]] - [[897]]), fou [[comte de Barcelona]], [[comte d'Osona]]<ref group="n">Fou comte d'Osona ''[[de iure]]'' des del [[878]], malgrat que ''[[de facto]]'' ho fou a partir del [[886]], quan repoblà el comtat.</ref> i [[comte de Girona]] (878 - 897); [[comte d'Urgell]], [[Comte de Cerdanya|de la Cerdanya]] ([[870]] - [[897]]) i també [[comte de Conflent]] ([[896]] - 897). Fou el dotzè i darrer comte de Barcelona nomenat pels reis [[francs]], i el primer a donar en herència els seus dominis territorials, iniciant així la [[Casal de Barcelona|dinastia comtal de Barcelona]] (''Guiffredus primus comes Barchinone''), tot i mantenir el jurament de fidelitat als reis de França. Com a fundador de la dinastia comtal de Barcelona, ja des de l'[[edat mitjana]] els antics reis d'Aragó i comtes de Barcelona varen glorificar-ne i exaltar-ne la memòria, i el seu llinatge es mantingué per descendència directa de pare a fill durant cinc segles. Va morir a mans musulmanes durant la [[Ràtzia de 897|ràtzia islàmica del 897]] i fou enterrat al [[monestir de Santa Maria de Ripoll]]. Els fets històrics i la llegenda es barregen en la seva biografia, recollida pels monjos del monestir de Santa Maria de Ripoll en la saga catalana ''[[Gesta Comitum Barchinonensium]]''. Al llarg dels segles i seguint les antigues cròniques medievals dels reis catalanoaragonesos, se n'ha glorificat la memòria servant el seu record i considerant-lo el fundador de [[Catalunya]], perquè ja des del [[1380]] fou anomenat «pare de la pàtria».<ref>[[Genealogies dels comtes de Barcelona (manuscrit 246)]], fol. 27v: ''pater patrie vocabatur.''</ref>
