Quarta dimensió: diferència entre les revisions

L'interès per les dimensions més altes va arribar al seu culmen entre el 1870 i el 1920. En aquestes anys es convertí en tema freqüent en la literatura fantàstica, l'art i àdhuc en algunes teories científiques. La quarta dimensió, entesa com a dimensió espacial addicional (no com dimensió temporal, com a la [[Teoria de la relativitat]]) aparegué a les obres literàries d'[[Oscar Wilde]], [[Fiódor Dostoievski]], [[Marcel Proust]], [[H.G. Wells]] i [[Joseph Conrad]], inspirà algunes obres musicals d'[[Aleksandr Skriabin]], [[Edgar Varèse]] i [[George Antheil]] i algunes obres pictòriques de [[Pablo Picasso]] i [[Marcel Duchamp]], influint en el desenvolupament del [[cubisme]]. Fins i tot personatges tan diversos com el psicòleg [[William James]], l'escriptora [[Gertrude Stein]] o el socialista revolucionari [[Vladímir Lenin]] s'interessaren pel tema.

 

 

Els treballs matemàtics sobre geometries multidimensionals i geometries no euclidianes havien estat considerats pels físics com simples abstraccions matemàtiques fins que [[Henri Poincaré]] provà que el grup de [[transformació de Lorentz|transformacions de Lorentz]] que deixaven invariants les equacions de l'electromagnetisme podien ser interpretades com a "rotacions" en un espai de quatre dimensions. Més endavant, els treballs d'[[Einstein]] i la interpretació geomètrica d'aquests per part de [[Hermann Minkowski]] dugueren a l'acceptació de la quarta dimensió com una descripció necessària per explicar els fets observats relacionats amb l'electromagnetisme. Tanmateix, aquí la «quarta dimensió» no era un lloc separat de l'espai tridimensional (com a diverses de les obres de ficció de l'època) ni tampoc una dimensió espacial anàloga a les altres tres dimensions espacials, sinó una dimensió temporal que només es pot recórrer cap al futur. A la teoria general de la relativitat el camp gravitatori és explicat com un efecte geomètric de la curvatura d'un [[espaitemps]] de quatre dimensions.