|
}}
La '''Corona d'Aragó''' (en [[aragonès]]: ''Corona d'Aragón'', en [[llatí]]: ''Corona Aragonum''; coneguda també per [[#Denominacions del conjunt territorial|altres denominacions]]) fou el conjunt de territoris que estigueren sota la jurisdicció del [[rei d'Aragó]]<ref>[http://books.google.cat/books?id=b44fRo7VnkwC&pg=PA161&dq=corona+d'arag%C3%B3+rei+d'arag%C3%B3+comte+de+barcelona&hl=ca&sa=X&ei=mK2mUKOzDauT0QXu34CYBA&ved=0CEIQ6AEwBw#v=onepage&q=corona%20d'arag%C3%B3%20rei%20d'arag%C3%B3%20comte%20de%20barcelona&f=false Història de Catalunya]{{Enllaç no actiu|bot=InternetArchiveBot |data=2021 }}, Ferran Soldevila i Zubiburu., Editorial Alpha, 1963, pp. 160-165</ref> des del [[1162]] fins al [[1715]]. Aquest conjunt territorial estigué format inicialment pel [[Regne d'Aragó]] i el [[comtat de Barcelona]], i malgrat que al llarg dels segles s'hi incorporaren altres territoris, el conjunt patrimonial d'Aragó i Barcelona restà sempre unit. El seu naixement és fruit de la [[unió dinàstica]] sorgida pel compromís de matrimoni entre el comte de Barcelona [[Ramon Berenguer IV]] i la infanta [[Peronella d'Aragó]] el [[1137]], que donaren en herència els seus territoris i títols al seu fill i successor comú, [[Alfons el Cast]], primer rei d'Aragó i comte de Barcelona ([[1162]]<ref name="SOBREQUES-2009/56"/>/[[1164]]).<ref name="UBIETO-197b"/> L'estructuració política del conjunt territorial transcendí la unió dinàstica inicial i s'organitzà com una [[Federació|federació d'estats]] medievals,<ref name="SESMA">[[#SESMA-2000|Sesma 2000]], pàg. 14</ref><ref name="SOBREQUES-2009/321"/> ([[1319]]) respectant les singularitats de cada territori i desenvolupant-hi una estructura política equivalent i similar entre si: [[Corts d'Aragó |Corts]], [[Generalitat]]s i [[Constitucions]],<ref name="SESMA"/> coordinant la política exterior conjunta i convergint la diversitat dels estats en la figura unitària dels sobirans del [[Casal d'Aragó]]<ref name="ferransoldevila">[[Ferran Soldevila]]: [http://books.google.cat/books?id=RuRpE4cN-loC&lpg=PA158&ots=AGDhnFMGfe&dq=sant%20sepulcre%20patriarca%20guillem&hl=ca&pg=PA161#v=onepage&q=&f=false Història de Catalunya, Volum 1, cap. VII] {{Webarchive|url=https://web.archive.org/web/20140221180040/http://books.google.cat/books?id=RuRpE4cN-loC&lpg=PA158&ots=AGDhnFMGfe&dq=sant%20sepulcre%20patriarca%20guillem&hl=ca&pg=PA161#v=onepage&q=&f=false |date=2014-02-21 }}, pàg. 161 {{Citació|El Casal de Barcelona fou designat, àdhuc pels catalans mateixos, amb el nom de Casal d'Aragó}}</ref> del llinatge dels comtes de Barcelona,<ref> [http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/jlv/01593185213472861890035/ima0043.htm Llibre dels feyts de Jaume I]: ''«Car uostre linyatge el Comte de Barçalona per nom, ha feyt aquest nostre linyatge»''</ref><ref>[http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/jlv/02460620111138506322202/bc0156_0001_l.jpg La Crònica de Bernat Desclot] ''«los nobles reys que hac en Aragó qui foren del alt linyatge del comte de Barcelona»''</ref><ref>{{ref-web | url = http://www.lluisvives.com/servlet/SirveObras/jlv/12707299825606051109435/ima0056.htm| títol = Croniques de totes les naçions quis poblaren en Espanya e en apres dels Reys d'Arago... e dels comtes de Barchinona}} ''«E per tal com lo dit regne, en defalliment d'hereu mascle, pervenc a comte de Barcelona»''</ref><ref>El rei [[Pere el Cerimoniós]], l'any 1385, manà posar escuts barrats a les tombes del comte [[Ramon Berenguer II]], del qui diu que ''"per Gràcia de Déu nos descendim de línia recta"'' (agnatícia)''«ex cuius stirpe nos per Dei gratiam sumus recto ordine descendentes»'', i de la comtessa Ermessenda. ACA, C, r. 988, f. 165</ref> la corona i el títol principal dels quals era ser [[rei d'Aragó|reis d'Aragó]].<ref name="Ordinacions">[[Ordinacions fetes per lo Senyor en Pere terç rey dArago]]{{Citació|On con los reys Darago sien estrets de reebre lo dit sant sagrament de unccio en la ciutat de Ceragoça la qual es cap del '''regne Darago lo qual regne es títol e nom nostre principal''': covinent cosa es e rahonable que axi mateix en aquella los reys Darago reeben la corona e les altres insignies reyals axi con veem quels emperadors prenen en Roma la principal corona la qual ciutat es cap de lur imperi|Colección de documentos inéditos del Archivo de la Corona de Aragón, Vol. 5; pàg 271; [[Pròsper de Bofarull i Mascaró]]}}</ref> La mort sense hereu de [[Martí l'Humà]] ([[1410]]) suposà l'extinció del llinatge dels comtes de Barcelona i l'adveniment de la [[Dinastia Trastàmara]] a la Casa reial d'Aragó.
== Denominació impròpia de l'estat català medieval ==
Restablir i dreçar l'objectivitat històrica de Catalunya i Aragó i al mateix temps denunciar la falsia de l'ús actual de la denominació de «Corona d'Aragó». Tal locució ha estat afavorida per la mateixa inèrcia de la historiografia d'acceptar una expressió impròpia però massa estesa.
Com s'havia d'anomenar el conjunt d'estats sorgits de la unió dinàstica? S'havia de fer amb el nom de cap dels dos? Amb noms juxtaposats? No s'ha fet de cap de les dues, ans s'ha pres com a solució bàrbara <Corona d'Aragó>. '''Bàrbara perquè no es pot anomenar corona un país o països''', atès que corona es refereix per definició al poder que els regeix.
També injusta perquè aquell poder que de dret era català i fou creat per Catalunya; i falsa perquè mai els altres estats que eren governats per aquell poder i aplegat dessota seu ni eren Aragó ni se'n digueren mai, ni la corona que els regia era aragonesa, sinó que era catalana, com a poder general, i aragonesa, barcelonesa, valenciana, mallorquina, sarda o siciliana, segons on exercia el poder.
El regne d'Aragó va esser exclusivament el compost per les terres aragoneses actuals, sense que inclogués cap altre terra i, així doncs, el nom de «Corona d'Aragó» es va fer servir maliciosament a fi de poder estendre el mot Aragó damunt uns països que no n'eren pas d'aragonesos, sinó que eren catalans o italians, i d'aquesta manera crear la ficció d'un regne aragonès que no havia existit mai.
Altrament dit, la «Corona d'Aragó» ha estat l'expedient per fer passar a la història pràctica i escrita una cosa que no existia i, al mateix temps, per fer desaparèixer de la història Catalunya i la nació catalana. Així, quan el rei Ferran II i Isabel s'uneixen, qualque cronista parlen de la unió dels dos regnes, el de Castella i el d'Aragó, la qual cosa és una aberració, perquè si bé Castella era un regne, no n'era pas Aragó en el seny de regne únic, incloent els altres on governava la monarquia catalana.
Perquè el que hi havia aquí era una única monarquia, una única instància de poder, és a dir, una reialesa catalana. Quan la historiografia castellana al·ludeix a la torta teoria «dels cinc regnes», en què s'esmenten els suposats regnes medievals hispànics cristians: Castella, Lleó, Portugal, Navarra i Aragó, s'esmenta Aragó com a regne unitari inclusiu dels altres veritablement existents de Mallorca, València o Catalunya (que n'era el creador de la nació i de l'Estat que era la seu del poder i el centre del govern), a més a més de l'esment d'un regne que ja no existia, com era Lleó.
És Catalunya qui va crear una potència i una talassocràcia però ja d'ençà de Ferran el Catòlic que el nom de Catalunya va esser silenciat, és el nom de Catalunya el que correspon a aquella nació i d'aquella construcció mal anomenada <Corona d'Aragó>, tot contraposant aquesta afirmació a la de Jaume Vicens Vives, quan defensava la pseudotradicional locució.
Amb el nom de Catalunya -''gloriosa dicta sunt de te'' segons el rei Martí l'Humà a les Corts de Perpinyà de 1406-i també amb la denominació de nació catalana- que a voltes n'era el sinònim del de Catalunya- és així, doncs, com cal designar l'antic Estat compost, anomenat a tort Corona d'Aragó.
Així l'escriptor valencià Josep Guia, qui amb el seu senzill «és molt senzill, digueu-li Catalunya», va dir quin és el nom genuí de la pàtria. I cal afegir-hi, el nom de tota la Confederació. No es tracta pas d'un afer resolt entre els historiadors moderns, sobretot entre els estrangers: L. Klüpfel, Karl Schward, H. Finke, J. Vinke, J. Lee Schneidman, T.N. Bisson, J.W. Hillgart.
No és una qüestió depassada i teòrica sinó ben actual perquè encara es basteixen les construccions polítiques d'avui: sobre l'equívoc de Corona d'Aragó es basa l'opressió històrica de Catalunya i s'han pogut «justificar» tot un seguit de vulneracions. I és justament per aquesta realitat catalana que la historiografia espanyola i l'aragonesa, s'han dedicat a bastir una teoria aragonesista del tot il·lusòria, amb què atribueixen a Aragó, per mitjà d'omissions i interpretacions equívoques, la seva única realitat com a entitat històrica.
L'elit catalana hispanitzada no n'ha fet cap defensa, de la realitat històrica consolidada, en són un exemple els mapes oficials en què es veu tot el territori dels estats confederats sota una corona de títol <regne d'Aragó>, cosa cosa mai no havia passat d'aquesta forma cartogràfica del tot antihistòrica, tot contradient acadèmics com Ferran Soldevila, qui va descriure de forma històrica la nació catalana tot acarant-la a la ja esmentada de Jaume Vicens Vives, qui defensava la pseudotradicional <corona d'Aragó>, talment com si no haguessin existit en totes les èpoques historiadors que donessin testimoni de les realitats nacionals.
Qui vol fugir de la història anomenada romàntica, sense adonar-se que, com a mínim pel que fa als Bofarull, Aulèstia i Pijoan, Sanpere i Miquel, Josep Coroleu. J. Miret i Sans, Fidel Fita, Pella i Forgas, entre moltes d'altres, era més objectiva que no pas d'altres obres històriques que avui s'accepten i que són del tot subjectives.
Ha calgut que historiadors estrangers resituessin l'estat de la qüestió: Bisson, al seu pròleg de la Història de la Corona d'Aragó, hi escriu: <''Però en aquestes històries intervenen altres factors previs que ajuden a explicar la peculiaritat més notable de la corona d'Aragó, l'ascensió de Catalunya a una posició preeminent en la federació. Aquesta peculiaritat planteja dificultats als historiadors que intenten ser imparcials''>. I continua: <''És possible d'interpretar la federació medieval des del punt de vista aragonès. Lacarra ho féu de forma brillant. Encara és més fàcil -i potser més encertat- destacar la centralitat de Catalunya. Catalunya fou la Normandia de la Mediterrània de la Baixa Edat Mitjana. No donà el seu nom a la confederació i s'acontentà de cedir la seva corona als altres''>. O sigui, que Bisson -un estudiós estranger- destaca un fet que s'acara avui amb la versió interessada aragonesa, la qual no li cal cap replicació catalana, ans al contrari, s'infiltra.
Cosa que vol dir que hi ha debat; que la qüestió és important. Cal esbandir la nostra història de falsedats i confusions i demostrar que Catalunya és el que s'anomena com a <Corona d'Aragó>, tant pel que fa al nom de la nació com al lloc de la nació on hi havia el poder.
== Terminologia ==
|
