Traqueobionts: diferència entre les revisions

Els cormòfits van tenir la capacitat d'adaptar-se a la vida en medi terrestre, gràcies a l'adquisició de determinades capacitats i amb el desenvolupament, sobretot, de teixits i òrgans que els permeten de controlar la seva economia hídrica (balanç d'entrades i sortides d'aigua) i, en conseqüència, de mantenir força estable el grau d'hidratació del [[citoplasma]] cel·lular, independentment de la [[humitat]] exterior. Aquesta capacitat s'expressa qualificant els cormòfits d'organismes '''homeohidres'''. El grau d'hidratació del seu citoplasma es mou a l'entorn del 98-99% (en casos extrems entre un 70-75% en alguns xeròfits), però si el grau d'hidratació baixa més enllà d'un límit, les plantes vasculars es marceixen irremeiablement ([[punt de marciment permanent]]) i moren. Només les llavors i algunes plantes com l'[[orella d'ósos]] (''Ramonda myconi''), poden entrar en estat de [[latència]].

Els homeohidres s'oposen als vegetals terrestres '''[[poiquilohídria|poiquilohidres]]''' ([[briofitins]], [[fongs]] i algunes [[algues]]), atès que el grau d'humitat citoplasmàtic dels quals oscil·la fortament en consonància amb les condicions ambientals. Aquests vegetals, que no tenen corm (i les cèl·lules dels quals són petites, amb el [[vacuoma]] (conjunt de [[vacúol]]s d'una cèl·lula) poc important i sovint amb tanins), poden, per contra, resistir llargs períodes de forta dessecació en estat de vida latent. Algunes plantes vasculars, com l'orella d'ósos, capaces de resistir també dessecacions intenses sense morir han esdevingut evolutivament com secundàriament poiquilohidres.