'''Confessor''' és un terme propi del [[cristianisme]], que pot utilitzar-se en dos sentits diferents: Confessor de la fe, un grau previ al de [[màrtir]] en el l'[[Església primitiva]], o el [[sacerdot]] que administra el sagrament de la [[penitència]]. Inicialment, tots dos sentits coincidien, ja que els cristians que havien cedit davant les amenaces o tortures durant les [[Persecució|persecucions]], i havien abjurat de la seva fe, procuraven apropar-se als que havien sobreviscut sense abjurar, per pregar-los ser readmesos a la l'[[Eucaristia |comunió]]. També els anomenaven ''pares espirituals''. ▼
{{MT|data=2015}}
'''Confessor''' és un terme propi del [[cristianisme]], que pot utilitzar-se en dos sentits diferents:
* Confessor de la fe, un grau previ al de [[màrtir]] en el [[Església primitiva|cristianisme primitiu]].
* El [[sacerdot]] que administra el sagrament de la [[penitència]].
▲Inicialment, tots dos sentits coincidien, ja que els cristians que havien cedit davant les amenaces o tortures durant les [[Persecució|persecucions]], i havien abjurat de la seva fe, procuraven apropar-se als que havien sobreviscut sense abjurar, per pregar-los ser readmesos a la [[Eucaristia|comunió]]. També els anomenaven ''pares espirituals''.
== Confessor real ==
=== Confessor del Rei Cristianíssim ===
Els [[Llista de reis de França|reis de França]], que portaven el títol de ''Rei Cristianíssim'', van atorgar el càrrec de confessor a clergues prestigiosos, com [[Abat Suger|Suger]], abat de Saint Denis (de l'[[Orde de Sant Benet|benedictino]]).
Ja en l'Edat Moderna, Edmundo Auger (Edmond Auger) va ser el primer [[Companyia de Jesús|jesuïta]] confessor dels reis de França ([[Enric III de França|Enrique III]]).<ref>Melchor Bonfill, [http://books.google.cat/books?id=rzF5x6SkZZkC&pg=PA499&dq=%22confesor+de+los+reyes+de+francia%22&hl=ca&ei=A_n2TeTDGoes8QPTj6HBCw&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=3&ved=0CDMQ6AEwAg#v=onepage&q=%22confesor%20de%20los%20reyes%20de%20francia%22&f=false ''Verdadero retrato al daguerreotipo de la Compañía de Jesús''], pg. 499.</ref>
=== Confessor de la Seva Majestat Catòlica ===
El confessor real era un dels oficis de cort més importants de l'Antic Règim a Espanya, perquè les seves funcions anaven molt més enllà d'escoltar a ''[[Monarquia d'Espanya|La seva Catòlica Majestat]]'' en confessió, exercint de conseller en tot tipus d'assumptes (espirituals i temporals) i intervenint en tota mena de nomenaments (eclesiàstics i civils). Els propis confessors acumulaven càrrecs eclesiàstics i fins i tot civils. Vuit d'ells van anar també nomenats [[Inquisidor general|Inquisidores generals]] (dels quals sis eren [[Orde dels Predicadors|dominics]], l'ordre més vinculada amb aquesta institució).<ref>Leandro Martínez Peñas ''El confesor del rey en el Antiguo Régimen'', Editorial Complutense, 2007, {{ISBN|8474918510}}, [http://books.google.cat/books?id=JAt1eXmY6nsC&pg=PA999&lpg=PA999&dq=%22confesores+reales%22&source=bl&ots=jYFltGqeDf&sig=W2yksd0f6IuSPPNtVWHXhLNyzMA&hl=ca&ei=2vT2TbvJIpCzhAeNkKmLDA&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=1&ved=0CBkQ6AEwAA#v=onepage&q=%22confesores%20reales%22&f=false pg. 999] (listado), [http://books.google.cat/books?id=JAt1eXmY6nsC&pg=PA999&lpg=PA999&dq=%22confesores+reales%22&source=bl&ots=jYFltGqeDf&sig=W2yksd0f6IuSPPNtVWHXhLNyzMA&hl=ca&ei=2vT2TbvJIpCzhAeNkKmLDA&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=1&ved=0CBkQ6AEwAA#v=onepage&q=inquisidores&f=false pg. 932] (inquisidores)</ref> El càrrec de confessor requeia habitualment en membres de determinats [[Orde (religió)|ordes religiosos]]; sent l'opció per uns o uns altres un assumpte d'especial gravetat, i origen de recels entre elles.
Fra Juan Enríquez, que era frare franciscà i besnetbesnét del rei [[Alfons XI de Castella|Alfonso XI de Castella]] i arribaria a ser posteriorment bisbe de Lugo, va ser un dels confessors del rei [[Enric III de Castella|Enrique III de]] Castella.[3][4] I els confessors reals del regnat d'Isabel la Catòlica van ser particularment notables: [[Hernando de Talavera]] ([[Orde de Sant Jeroni|jerónimo]]), fins a 1492; i des de llavors el [[Gonzalo Jiménez de Cisneros|cardenal Cisneros]] ([[Família franciscana|franciscà]]), que seria regent de Castella entre la mort de FernandoFerran el Catòlic i l'arribada de CarlosCarles I. [[Ferran el Catòlic|Fernando el Catòlic]] havia optat per confessors dominicosdominics ([[Diego de Deza]]).
Jerònims, dominics i [[Companyia de Jesús|jesuïtes]] van ser confessors dels reis de la Casa d'Àustria.<ref>Los confesores de los dos Austrias mayores eran reputados teólogos, que participaron en asuntos de altura intelectual, como la definición de la ''idea de Imperio de Carlos V'' o en el [[Concili de Trento|Concilio de Trento]].</ref> [[Luis Aliaga|Luis d'Aliaga]] (dominic) va intervenir de forma crucial en esdeveniments del regnat de [[Felip III de Castella|Felipe III]], com l'[[expulsió dels moriscs]] i la caiguda del [[DucatFrancisco Gómez de LermaSandoval-Rojas y de Borja|Duc de Lerma.]]<ref>Isabelle Poutrin, [http://u-pec.academia.edu/IsabellePoutrin/Papers/286128/Cas_De_Conscience_Et_Affaires_DEtat_Le_Ministere_Du_Confesseur_Royal_En_Espagne_Sous_Philippe_III ''Cas De Conscience Et Affaires D'État: Le Ministère Du Confesseur Royal En Espagne Sous Philippe III''].</ref> [[Juan Everardo Nithard]] (jesuïta), confessor de la reina [[Maria Anna d'Àustria (muller de Felip IV)|MarianaMaria Anna d'Àustria]] (esposa de [[Felip IV de Castella|Felipe IV]] i mare de [[Carles II de Castella|Carlos II]]), va anar en la pràctica el que exercia el poder ([[Privat|valgut]]) durant la regència d'aquesta, fins al cop d'estat de [[Joan Josep d'Àustria|Juan José d'Àustria]] (1669). No obstant això, el confessor d'activitat més extravagant durant aquest regnat va ser [[Froilán Díaz de Llanos|Froilán Díaz]] (dominic), que entre 1698 i 1699 va arribar a exorcitzar al propi rei (qui va passar a la història amb l'àlies del fetillat) i va pretendre haver fet confessar als dimonis que li turmentaven la implicació de la regna mare i d''el'' valgut de llavors (el [[Manuel Joaquín Álvarez de Toledo-Portugal|comte d'OropesaOrpesa]]); el confessor va acabar processat per la Inquisició.
Jesuïtes van ser els confessors dels primers borbons ([[Felip V d'Espanya|Felipe V]] i [[Ferran VI d'Espanya|FernandoFerran VI]]) fins a 1755, en què qüestions de política exterior (tractat de límits amb Portugal) i la caiguda del [[Zenón de Somodevilla y Bengoechea|marquès de l'Ancorada]] (proper als jesuïtes) van portar a la destitució del Pare Rávago i el nomenament de sacerdots seculars com a confessors.
L'[[expulsió dels jesuïtes]] (1767) després del [[motí de Squillace]] (1766) va tenir lloc durant el regnat de [[Carles III d'Espanya|Carlos III]], amb un franciscà en el càrrec de confessor (el Pare Eleta). Amb [[Carles IV d'Espanya|Carlos IV]] va ser confessor un clergue d'idees il·lustrades, [[Fèlix Amat de Palou i Pont|Félix Amat]].
Ja en l'Edat Contemporània, i privat de les seves funcions polítiques, la funció de confessor d'Isabel II (que va reunir en el seu torn una veritable ''cort dels miracles'') va ser confiada al [[Antoni Maria Claret i Clarà|Pare Claret]] (va fundar el seu propi orde religiós -claretians- i va arribar a ser canonitzat).
=== Confessor del Defensor de la Fe ===
[[Enric VIII d'Anglaterra|Enrique VIII d'Anglaterra]] va obtenir el títol de ''Fidei Defensor'' per la seva defensa del dogma catòlic enfront de Luter en 1521, encara que poc temps després se separés de Roma (1534). Va tenir diversos confessors, John Longland, bisbe de Lincoln (es cartejava amb els humanistes europeus, com [[Joan Lluís Vives i March|Luis Vives]]), [[John Fisher|Juan Fisher]], bisbe de Rochester (oposat a l'anul·lació del matrimoni del rei, va ser condemnat a mort -més tard canonitzat per l'església catòlica-), Nicholas Heat, el seu successor (va batejar a [[Eduard VI d'Anglaterra|Eduardo VI]]).
En el regne d'Anglaterra altomedievalalt medieval va haver-hi un rei denominat [[Eduard el Confessor|Eduardo el Confessor]], però no es refereix aquest malnom a cap mena de funció eclesiàstica, sinó a la seva consideració com a sant.
== Vegeu tambéReferències ==
* Confessió
* Penitenciari
== Notes ==
{{Referències}}
* {{ref-publicació|cognom= {{Versaleta|Cendón Fernández}}|nom= Marta |any= 1997|títol= Un obispo de Lugo en Santa Clara de Toledo: el sepulcro de Fray Juan Enríquez|publicació=''|exemplar= 279|pàgines= 302-309| editorial = Consejo Superior de Investigaciones Científicas, CSIC: Centro de Estudios Históricos|lloc= Madrid|issn = 0004-0428|url = http://archivoespañoldearte.revistas.csic.es/index.php/aea/article/view/651/653|consulta= 9 de setembre de 2014}}, Marta (1997). {{ref-publicació|cognom= {{Versaleta|Cendón Fernández}}|nom= Marta |any= 1997 |títol= Un obispo de Lugo en Santa Clara de Toledo: el sepulcro de Fray Juan Enríquez|publicació= [[Archivo Español de Arte]] |exemplar= 279|pàgines= 302-309| editorial = Consejo Superior de Investigaciones Científicas, CSIC: Centro de Estudios Históricos|lloc= Madrid|issn = 0004-0428|url = http://archivoespañoldearte.revistas.csic.es/index.php/aea/article/view/651/653|consulta= 9 de setembre de 2014}}
* {{ref-llibre|cognom= {{Versaleta|Salazar y Acha}}|nom= Jaime de| editorial = Centro de Estudios Políticos y Constitucionales|títol= La casa del Rey de Castilla y León en la Edad Media|edició= 1a|any= 2000|lloc= Madrid|isbn = 84-259-1128-1}}, Jaime de (2000). {{ref-llibre|cognom= {{Versaleta|Salazar y Acha}}|nom= Jaime de| editorial = Centro de Estudios Políticos y Constitucionales|títol= La casa del Rey de Castilla y León en la Edad Media|edició= 1a|any= 2000|lloc= Madrid|isbn = 84-259-1128-1}}
{{autoritat}}
| 