Pulmó: diferència entre les revisions

3 octets eliminats ,  fa 8 mesos
m
Format
m (Format)
m (Format)
La cissura major d'ambdós pulmons va des del quart espai intercostal posterior fins al terç espai anterior de l'hemidiafragma corresponent. Al pulmó dret, la cissura major separa els lòbuls superior i mitjà del lòbul inferior, mentre que en el pulmó esquerre separa els dos únics lòbuls: el superior i l'inferior. La cissura menor separa els lòbuls mitjà i inferior del pulmó dret i va des de la paret anterior del tòrax fins a la cissura major. Pot estar absent o incompleta en fins a un 25% de les persones.
 
A cada lòbul es distingeixen diferents segments, ben diferenciats, i corresponen a cadascun un [[bronqui]] segmentari, de la tercera generació bronquial. Existeixen diverses classificacions per anomenar els diferents segments, però la de Boyden és una de les més acceptades.<ref name="docencia">{{ref-web | url = http://www.docencia-css.org.pa/meb/TEB/anatomia_segmentaria.htm | títol = Anatomia segmentaria | editor = Docencia-css | llengua = castellà | consulta = 2009-05-11 | arxiuurl = https://web.archive.org/web/20070928144415/http://www.docencia-css.org.pa/meb/TEB/anatomia_segmentaria.htm | arxiudata = 2007-09-28 }}</ref> Els bronquis segmentaris se subdivideixen en el bronquis pròpiament dits i els [[Bronquíol|bronquíols]] de les generacions 12 a 16. Aquests últims no tenen cartílag i es ramifiquen en bronquíols terminals i els bronquíols respiratoris, de les generacions 17 a 19, que desemboquen en els [[Alvèol|alvèols]]. Els alvèols són les unitats funcionals d'intercanvi de gasos del pulmó.
 
La [[mucosa]] de les vies respiratòries està coberta per milions de pèls diminuts, o cilis la funció del qual és atrapar i eliminar les restes de pols i gèrmens en suspensió procedents de la respiració, evitant, en la mesura del possible, qualsevol entrada d'elements sòlids que provoquin una broncoaspiració.
Els [[Peix|peixos]] i [[Amfibi|amfibis]] realitzen l'intercanvi gasós per la pell, els pulmons i la bucofaringe. Els peixos pulmonars presenten un únic pulmó i els amfibis dos pulmons petits que tenen simplement una forma de sac, i no són molt eficients. Segons les espècies i el seu grau evolutiu, varien des d'uns sacs simples de parets llises, en els [[Urodel|urodels]], als dividits en diverses càmeres com és el cas dels [[Anur|anurs]]. Aquests pulmons tenen una sèrie de càmeres que es diuen "faveols". Introdueixen l'aire als pulmons per sobrepressió, sistema que els diferència d'aus, mamífers i [[Rèptil|rèptils]] que ho fan per depressió. Amb tot, la [[pell]] és el principal òrgan respiratori degut a la seva gran superfície, ja que els permet respirar de manera parcial mentre roman humida o es troben submergits. Els capgrossos, les larves d'amfibi, a causa de la seva vida aquàtica, tenen tres parells de [[Brànquia|brànquies]] que sobresurten del cos.<ref name=storer>Storer, Tracy. ''General Zoology''. 6a edició. MC. Graw Hill Book Company, Inc</ref><ref name="hickman">Jr.Cleveland P Hickman, Larry S. Roberts, Allan L. Larson: Integrated Principles of Zoology, McGraw-Hill Publishing Co, 2001, {{ISBN|0-07-290961-7}}</ref>
 
En tots els rèptils la respiració és pulmonar. Els seus pulmons presenten envans o septes, que ofereixen una major superfície d'intercanvi gasós i major eficiència. La superfície total d'intercanvi gasós està molt augmentada respecte als amfibis. Les [[Serp|serps]] (ofidis), tenen el pulmó dret allargat i funcional i el pulmó esquerre atrofiat. Les tortugues marines, a més de respiració pulmonar, tenen respiració cloacal, i per la seva [[cloaca]] vascularitzada poden prendre l'[[oxigen]] dissolt en l'aigua. Els pulmons [[Rèptil|reptilians]] estan típicament ventilats per una combinació de l'expansió i contracció de les costelles mitjançant els músculs axials, i bombament bucal. Els [[Cocodril|cocodrils]] també utilitzen el mètode del pistó [[hepàtic]], en què el [[fetge]] és estirat cap enrere per un múscul ancorat a l'os púbic (part de la pelvis), cosa que al seu torn estira la part inferior dels pulmons cap enrere, expandint-los.<ref name="Gower">{{ref-publicació|article = Possible postcranial pneumaticity in the last common ancestor of birds and crocodilians: evidence from Erythrosuchus and other Mesozoic archosaurs|autor = Gower, D. J.|any = 2001|publicació = Naturwissenschaften|volum = 88|exemplar = 3|pàgines = 119-122|doi = 10.1007/s001140100206|url = http://www.springerlink.com/content/08prhbpg35ew2lb1/}}{{Enllaç no actiu|bot=InternetArchiveBot |data=2021 }}</ref>
 
Els [[Ocell|ocells]] tenen un dels [[sistema respiratori|sistemes respiratoris]] més complexos de tots els grups d'animals.<ref name="Gill">{{ref-llibre| cognom =Gill | nom =Frank |any=1995 | títol =Ornithology | editorial =WH Freeman and Co |lloc=Nova York | isbn =0-7167-2415-4 }}</ref> Utilitzen els seus dos petits pulmons com a manxes que insuflen l'aire per depressió, i els [[Sac aeri|sacs aeris]]. Aquests sacs aeris són grans bosses plenes d'aire i connectades amb els pulmons. Els sacs aeris estan repartits entre les vísceres de l'animal i fins i tot es prolonguen per dins dels [[Os|ossos]]. La paret dels sacs no està vascularitzada per la qual cosa no és aquí on es produeix l'intercanvi; aquest només es produeix en els pulmons, però en certa quantitat l'aire oxigenat es difon per la pell del cos, com succeeix en aus i mamífers. Els pulmons avícoles no tenen ni alvèols ni faveols sinó una sèrie de tubs paral·lels entre si anomenats "parabronquis". L'eficàcia pulmonar és molt més gran que a la resta d'animals perquè el flux d'aire és unidireccional i no hi queda un volum d'aire residual. Cada cicle consta de dues inhalacions i dues espires. Els sacs aeris estan connectats als pulmons de tal manera que un 75% de l'aire inspirat passa de llarg per aquests i flueix directament cap als sacs posteriors, que serveixen com a reservori d'aire fresc. Quan s'expira l'aire fresc dels sacs posteriors, aquest és canalitzat cap als pulmons i és recollit en els sacs aeris anteriors. Des dels sacs, l'aire flueix directament a l'exterior. L'avantatge d'aquesta disposició és que pels pulmons sempre està passant aire oxigenat, tant en l'expiració com en la inspiració.<ref name="maina">{{ref-publicació|cognom =Maina | nom =John N. | mes = Novembre | any = 2006 | article = Development, structure, and function of a novel respiratory organ, the lung-air sac system of birds: to go where no other vertebrate has gone | publicació = Biological Reviews | volum = 81 | exemplar = 4 | pàgines = 545–79 | pmid = 17038201 | doi = 10.1017/S1464793106007111 | llengua = anglès}}</ref> L'aire inhalat és conduït des de la tràquea fins als [[Bronqui|bronquis]], i d'aquí als pulmons. Als pulmons es troben els parabronquis, amb capil·lars per a poder realitzar l'hematosi; així, realitzen l'intercanvi gasós en la inspiració i exhalació. Els sacs aeris actuen també com [[Fluid refrigerant|refrigerants]], disminuint la calor excessiva del cos. A nivell de la divisió de la tràquea, als bronquis hi ha un òrgan fonador anomenat [[siringe]], que realitza la funció del [[cant]].
 
Tots els mamífers, inclosos els aquàtics, són de respiració pulmonar. Es caracteritzen per tenir dos pulmons ben desenvolupats i dividits en lòbuls. Els pulmons s'allotgen a la cavitat pleural, limitats pel [[diafragma (múscul)|diafragma]], que és un múscul que amb la seva distensió i contracció, realitza l'entrada i sortida de gasos.<ref name="Keith">{{Citar ref|url=http://books.google.cat/books?id=2ecDAAAAYAAJ| títol =The nature of the mammalian diaphragm and pleural cavities|autor=Arthur Keith, M.D.|obra=Journal of Anatomy and Physiology|data=1905}}</ref> Les vies respiratòries són la tràquea que es bifurca en dos bronquis cadascun cap a un pulmó. Aquests es continuen bifurca en bronquíols i acaba en els alvèols, a la resta d'animals es diuen faveols. L'intercanvi de gasos que es realitza als alvèols s'anomena [[hematosi]]. Els alvèols són sacs cecs que estan envoltats de capil·lars sanguinis. L'emissió de [[So|sons]] és possible per la presència de [[cordes vocals]] a la [[laringe]].<ref name="titze2008">Titze, I. R. (2008). The human instrument. Sci.Am. 298 (1):94-101. PM 18225701</ref><ref name="titze1994">Titze, I.R. (1994). Principles of Voice Production, Prentice Hall (actualment publicat per NCVS.org), {{ISBN|978-0-13-717893-3}}</ref><ref name="malton">{{ref-llibre|cognom = Maton|nom = Anthea|coautors = Jean Hopkins; Charles William McLaughlin; Susan Johnson; Maryanna Quon Warner; David LaHart; Jill D. Wright|títol=Human Biology and Health|editorial = Prentice Hall|any = 1993|lloc = Englewood Cliffs (Nova Jersey) |isbn = 0-13-981176-1}}</ref>
2.844.018

modificacions