Arxiver: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Robot estandarditza i catalanitza referències, catalanitza dates i fa altres canvis menors |
|||
Línia 5:
L'origen de la professió d'arxiver es remunta a l'aparició de l'escriptura, a mitjans del quart mil·lenni a.d.c.<ref>CRUZ MUNDET, José Ramón. Qué es un archivero. Gijón: Trea, 2009 p.2</ref> L'escriptura va sorgir davant la necessitat de registrar dades, pactes, situacions i en medis permanents. L'escriptura es trobava en mans d'una elit. Des de les monarquies sorgides en l'Àsia anterior fins al Baix Imperi romà, passant per les civilitzacions egípcies i grega es té la constància de l'existència d'arxius (reals, dels temples, fins i tot bancaris). Es tenen notícies en aquesta època de personatges encarregats dels arxius, però més aviat com una funció inherent a altres càrrecs. Tot i això es podria parlar d'una activitat conscient, sistemàtica i basada en un coneixement i una concepció de l'ordre específic i qui exercia aquesta magistratura ho feia des de la base d'un coneixement que podríem qualificar d'expert. Aíxí a l'Atenes clàssica el responsable dels arxius de l'Estat era l'Areòpag, i més tard l'Epistata. Al món romà, els responsables van ser els [[qüestor]]s i, posteriorment, els prefectes.<ref>FAVIER, Jean. Les archives. (1958) p.10-12</ref> Al món clàssic els treballs arxivístics eren efectuats per esclaus públics qualificats, la situació dels quals eren relativament envejable.
A l'alta edat mitjana, amb la caiguda del món romà, l'escriptura i el document escrit perden importància i es releguen sobretot a l'àmbit eclesiàstic. Així, la Regla de sant Benet inclou el treball arxivístic com una de les activitats dels monjos. A la baixa edat mitjana, amb el desenvolupament urbà i de les activitats econòmiques i socials, s'inicia una creixent complexitat administrativa. Llavors el document va prendre més importància i es van començar a formar els primers arxius sota la responsabilitat d'arxivers. L'any 1346 el rei Pere el Cerimoniós va nomenar Pere de Passeya (1346-1348) com a arxiver, un dels primers arxivers amb aquest nom, de l'"Arxiu Reial de Barcelona" (més tard "[[Arxiu de la Corona d'Aragó]]").<ref name="Balaguer 1990 p. 330">{{
Fins ben entrat el {{segle|XX}}, els [[Arxiu històric|arxius històrics]] van ser el lloc de treball habitual dels arxivers. La professió d'arxiver estava marcada per l'historicisme i per l'influx de la [[paleografia]] i la [[diplomàtica]], que s'ocupaven sobretot de documentació medieval.<ref>CRUZ MUNDET, José Ramón. Manual de archivística. (1994) p.39</ref> Era el model arxiver-erudit. Per exemple, segons el decret de reforma del cos d'arxivers, bibliotecaris i arqueòlegs de 1868 l'arxiver era “''poderós auxiliar dels estudis històrics i bibliogràfics, i investigador i guardador d'inestimables riqueses''”.<ref name="ROMERO">ROMERO TALLAFIGO Manuel. Archivística y archivos: soportes, edificios y organización (1994) p.353</ref>
| |||