Mellotron: diferència entre les revisions

El ''mellotron'' és un dels primers instruments moderns de teclat capaç de reproduir i, fins a cert punt, modular i modificar en temps real sons gravats prèviament. Per aquest motiu es pot considerar com l'antecessor directe del [[sintetitzador]] (o sampler). Cada tecla s'associa a una cinta magnètica d'1 cm d'ample que té una duració aproximada de 8  segons. El [[músic]], en fer pressió en una tecla, fa circular la cinta corresponent, que recorre un enginyós sistema en forma de W i reprodueix el so pregravat anteriorment (normalment s'hi enregistrava el so d'instruments de corda i fragments orquestrals, tot i que es pot agregar qualsevol altre tipus de so). Cada cinta consta de tres pistes, de l'amplada aproximada d'una cinta de cassette cadascuna. Les pistes adjacents no es poden reproduir alhora, sinó que s'han de reposicionar en els capçals magnètics. Això vol dir que cada joc de cintes conté tres bancs de sons commutables, normalment tres instruments complets. La commutació no és immediata, sinó que el reposicionament (mecànic) dels capçals s'allarga uns segons.

El Mellotron és un dels primers teclats elèctrònics i es pot considerar l'antecedent del ''sampler'', ja que utilitza ''loops'' de cinta per crear els sons. Permet reproduir mostres de so pregravat en una cinta d'1 cm d'ample i d'una duració aproximada de 8  segons. Quan es pressiona una tecla, es fa circular la cinta corresponent i aquesta recorre un sistema en forma de W mentre un capçal de reproducció fa sonar el so. La cinta restant que ja s'ha reproduït es va emmagatzemant en un recipient esperant que es deixi de pitjar la tecla. Llavors és quan una molla fa tornar ràpidament la cinta al seu lloc d'origen. Quan es manté pitjada una tecla més temps del que dura el ''loop'', el mecanisme de recollida de cinta s'activa automàticament i es deixa de sentir el so fins a la propera pitjada de tecla.

Encara que era un instrument limitat per la poca duració dels fragments de cinta magnètica (8  segons), l'inconfusible so del ''mellotron'' (lleugerament imperfecte i artificial) propicià el seu ús en concerts i gravacions de [[rock simfònic]] i [[rock progressiu|progressiu]] als anys 1970. Ni el més versàtil i avançat dels sintetitzadors actuals l'ha aconseguit imitar. A més, cal tenir en compte que la polifonia no va arribar als sintetitzadors de manera assequible i fiable fins a finals dels anys setanta. En canvi, el mellotron era 100% polifònic perquè el mecanisme d'arrossegament, lectura i rebobinat de cinta era independent per a cada tecla. A més, els sintetitzadors no van ser instruments plenament imitatius fins a començaments dels vuitanta. El mellotron era una manera (si bé no del tot econòmica) de disposar d'un quartet de cordes o una secció de flautes amb més realisme que el que es podia crear aleshores amb qualsevol sintetitzador.