Reentrada atmosfèrica: diferència entre les revisions

La '''reentrada atmosfèrica''' es refereix al moviment dels objectes, naturals o artificials, que entren a l’atmosfera d’un planeta des de l’espai exterior des d’una altitud superior a la de la "[[Línia de Karman|frontera de l’espai]]". Aquest article sobretot descriu el procés controlat de reentrada de vehicles que es pretén arribin sencers a la superfície del planeta, de totes maneres també s’inclouen casos de reentrada descontrolada (o mínimament controlada) com el desorbitament destructiu de satèl·lits o la caiguda de [[brossa espacial]] a causa de la degradació de la seva òrbita.

 

==Primers estudis==

Aquestes quatre fotografies d’ombra, representen les primeres formes que es van estudiar pels vehicles de reentrada. Les fotografies d’ombra ([[::en::Schlieren photography|shadowgraphs]] en anglès) permeten veure les pertorbacions d’un fluid quan el creua un objecte a gran velocitat.

H. Julian Allen i Alfred J. Eggers, Jr. de la NACA al 1951 va descobrir que, contràriament al que la intuïció ens podria dir, que un vehicle amb una punta esmussada o poc esmolada (poc aerodinàmica) feien molt més eficaç l’escut tèrmic destinat a protegir-lo. Així amb simples principis d’enginyeria va demostrar que la càrrega tèrmica que experimentava un vehicle era inversament proporcional al seu coeficient de fricció, es a dir com més fricció generava el vehicle menys s’escalfava. I això es així perquè fent un vehicle poc aerodinàmic, l’aire "no es pot apartar" de la trajectòria del vehicle prou ràpidament de manera que es forma com una mena de coixí d’aire que empeny l’ona de xoc i els gasos sobreescalfats enllà del vehicle.

Aquest efecte provoca que la majoria de gasos sobreescalfats no estiguin en contacte directe amb el vehicle de manera que l’energia calorífica es manté a la capa de xoc que després s’escapa al voltant del vehicle per després acabar dissipant-se a l’atmosfera.

El descobriment de Allen i Edgers tot que inicialment es va tractar com un secret militar va ser finalment publicat l’any 1958. Aquesta teoria dels "cossos esmussats" (Blunt Body Theory) va fer possible el disseny dels escuts tèrmics que van fer servir les astronaus dels projectes Mercury, Gemini i Apol·lo per protegir als astronautes durant la dura reentrada.