Negació: diferència entre les revisions

Si bé la negació és un concepte universal ,<ref> Oswald Ducrot et Jean-Marie Schaeffer, ''Dictionnaire encyclopédique des sciences du langage'', Seuil, 1995 </ref>, cada llengua l'expressa de maneres diferents. El mateix concepte de negació lingüística és polisèmic, ja que inclou:

La negació està sempre lingüísticament marcada, és a dir, ha d'incloure un mecanisme específic perquè per defecte les frases són afirmatives. La negació pot aplicar-se a un enunciat sencer, a una oració o a un sintagma, segons la posició dels elements de negació. Aquests elements solen ser plurals a totes les llengües conegudes; no hi ha un únic element que negui .<ref>Antoine Culioli, « La négation : marqueurs et opérations » a ''Pour une linguistique de l'énonciation, vol. 1 : Opérations et représentations,'' Paris, 1991 </ref>.

La negació es pot formar lèxicament o mitjançant procediments analítics ,<ref> Monneret et Rioul, ''Questions de syntaxe française'', PUF, 1999 </ref>, gramaticals. La negació lèxica pot raure en l'addició d'afixos ("desfer" nega a "fer") o en l'ús de l'[[antonímia]] ("mort" nega semànticament a "viu"), mentre que els procediments gramaticals inclouen l'aparició d'elements de negació (com l'adverbi "no") o l'ús d'estructures suplementàries (com el cas de "sense sal"), on és el significat dels mots el que nega l'afirmació.

La negació lògica neix de la lingüística, és un universal semàntic (un concepte compartit per tots els idiomes perquè pertany al llenguatge mental comú) .<ref> Anna Wierzbicka, ''Semantics: Primes and Universals'', Oxford University Press, 1996</ref>. El signe ¬ indica negació lògica i vol dir que no és veritat la proposició següent (esquematitzada amb lletres majúscules: P, Q, R...). Si apareixen dos signes ¬¬, s'anul·len, com si fossin els signes negatius en matemàtiques.

La negació pot indicar o no polaritat. Si oposa dos termes, com en l'antonímia complementària, existeix polaritat (si no és "mascle" és "femella"). Però també pot existir absència de polaritat (si no és "negre" pot ser "gris", "blanc", "verd...") .<ref> Edward Sapir, ''Linguistique'', Gallimard Folio, 1991 </ref>. En aquest cas és parla de gradació, escalaritat o negació parcial.

Mentre que els termes positius admeten la quantificació parcial, no l'admeten els negatius; és a dir, la gradació no és completa. Existeixen mots universals afirmatius en totes les llengües ("tothom"), particulars afirmatius o gradació d'afirmatius ("alguns") i universals negatius ("ningú), però no es troben termes per designar gradació negativa .<ref> Laurence R. Horn, ''A Natural History of Negation'', CSLI Publications, 2001</ref>.

La negació no ha de ser bidireccional: la "nit" és el "no-dia" però "dia" pot ser "no-nit" quan es parla d'una jornada, o tenir un sentit diferent si es parla de "dies de la setmana", per exemple. Això succeeix per la [[polisèmia]] de totes les llengües. Igualment passa amb la negació de frases: "refuso" equival a "no vull" però "no refuso" no significa necessàriament "vull" .<ref>Jacques Moeschler, Anne Reboul, ''Dictionnaire encyclopédique de pragmatique'', Seuil, Paris, 1994</ref>.

La negació pot aplicar-se sobre una proposició (sempre en lògica) o sobre altres elements (en lingüística). Això va suposar un problema per al [[generativisme]], ja que la frase no es podia transformar mecànicament des de l'afirmació sense tenir en compte el context. El mateix [[Noam Chomsky]] reconeix aquest fet amb l'exemple: "El Joan no estima la Maria". La frase aïllada és una transformació clara de "En Joan estima la Maria" + negació, és a dir "¬ El Joan estima la Maria". Però si la frase continua, el sentit pot veure's transformat: "El Joan no estima la Maria, prefereix l'Anna" no indica el mateix que "El Joan no estima la Maria, l'adora" o que "El Joan no estima la Maria, és en Pere qui la vol" .<ref> G.Siouffi et D.van Raemdonck, ''100 fiches pour comprendre la linguistique'', Bréal 1999</ref>. En aquests casos es veu que l'abast de la negació canvia, focalitzant l'atenció en l'objecte, el verb o el subjecte respectivament.

Segons la teoria psicològica de fons-forma ([[Gestalt]]), la negació no solament implica l'afirmació, sinó que la subratlla, fent que es focalitzi l'[[atenció]] sobre l'abast de la negació igual que la percepció humana destaca una figura sobre el fons si l'interessa,<ref> Ronald W. Langacker, ''Cognitive Grammar'', A Basic Introduction, Oxford University Press, 2008 </ref>, com sosté [[Ronald Langacker]].