Bogotà: diferència entre les revisions

La "fundació [[de facto]]" de la ciutat de '''Santafé''' va ser celebrada el 6 d'agost de 1538 pel conqueridor espanyol [[Gonzalo Jiménez de Quesada]], amb la construcció de dotze barraques en honor als apòstols i una església en el lloc anomenat Thybzaca, (en espanyol Teusaca, d'aquí l'origen del nom del barri [[Teusaquillo]]), on estava la casa d'estiu del Zipa. Alguns historiadors situen el lloc de l'església en l'actual plaça del Chorro de Quevedo, uns altres on estava la capella del Humilladero, borda nordorientalnord-oriental de l'actual Plaça Santander, i les versions més encertades, en el lloc on ara està l'altar major de la [[Catedral Primada de Bogotà]].

A la ciutat habitaven alguns dels criolls més influents del Virregnat (prócerespersones de la talla de [[Policarpa Salavarrieta]] i [[Antonio Nariño]]), ja que va ser allà on es va gestar el moviment independentista que va dur als fets del 20 de juliol de [[1810]] i que van desembocar en la primera independència de Colòmbia, sent Santafé el primer territori en independitzar-se.

Aquests fets es coneixen com l'esdeveniment de [[El Florero de Llorente]], quan els germans Francisco i Antonio Morales van entrar a demanar prestat, per a adornar un sopar amb un funcionari real arribat d'Espanya, un florer al comerciant espanyol José González Llorente, que tenia un magatzem en el cantó nordorientalnord-oriental de l'avui anomenada [[Plaça de Bolívar]], sent rebutjats de dolenta manera per aquest, el que va ser pres com una excusa per a provocar una rejertabaralla que va acabar en disturbis entre la població. Aquest fet marca l'inici de les lluites i el crit de la independència. Si bé el territori va ser reconquerit pels espanyols al 1816, finalment al [[1819]] es va obtenir la independència definitiva.

La història de Colòmbia i Bogotà la resta d'aquell segle va ser un reguitzell de guerres civils, entre les quals la més transcendental va ser la [[Guerra dels Mil Dies]], en la que les faccions [[Conservador]]a i [[Liberal]] van dessagnar al país donant lloc a grans batalles en territori de Bogotà i als seus voltants (Usaquén). Aquesta guerra va donar la benvinguda al [[segle XX]]. En el període de la federalizaciónfederalització de 1861 a 1886, Bogotà va rebre el títol de Capital Federal i els seus pocs barris van ser elevats a la categoria de cantons, tornant a la normalitat després de la constitució de 1886.

En aquesta època la població de la ciutat amb prou feines superava els 100 mil habitants. En [[1881]] es va estrenar la primera línia del Ferrocarril de Bogotà des de San Victorino fins a Facatativá, que, finalitzant el segle XIX, ja comptava amb més de 100  km de vies fèrries permetent, amb els entroncaments, arribar a diferents zones del país i fins i tot fins al Mar ([[Santa Marta]]). En [[1884]] va començar a operar el servei de [[tramvia]] de mules (de la Plaça de Bolívar a Chapinero), i en [[1910]] va fer el propi el sistema de [[tramvia]] elèctric que fins als anys 1940 es va estendre en múltiples línies al voltant de la ciutat i les seves proximitats|rodalies. Junt amb el tren, aquests mitjans de transport van ser els pilars de la interacció, creixement i desenvolupament futur de la capital i els seus voltants.

L'esmentat floriment es va veure abruptament detingut després de la mort de [[Jorge Eliécer Gaitán]] el 9 d'abril de 1948, que van seguir la destrucció i el saqueig de gran part de la ciutat, provocats per una multitud enardida. Després d'aquest esdeveniment conegut com el ''[[Bogotazo]]'', el desenvolupament de la ciutat va ser afectat profundament.

Després del ''Bogotazo'', les famílies pudents, que fins a aquell moment havien habitat majoritàriament el centre de la ciutat, es van anar desplaçant gradualment a altres sectors de la ciutat com [[Chapinero]] i El [[Chicó]], i fins i tot a poblacions properes com [[Usaquén]] i [[Pugi (Bogotá)|Suba]]. Aquests desplaçaments van obligar a la ciutat -que fins a aquell moment era un petit burg centralista, seu de pensadors i polítics- a modernitzar-se i ampliar-se fins i tot aquestes noves poblacions, quan històricament la seva extensió no superava la de les actuals localitats de [[La Candelaria]] i [[Santa Fe (Bogotá)|Santafé]].

Després del ''Bogotazo'', el país es va veure sumit en una ona de violència rural, que encara en l'actualitat no s'ha detingut totalment. Conseqüència directa d'això ha estat el desplaçament massiu de la població rural, que ha migrat cap a les principals ciutats del país. A causa d'això, Bogotà va passar en cas de tenir 831.800 habitants el 1951 a 6.840.116 en l'actualitat (sol en el perímetre, i al voltant de 8 milions en l'àrea metropolitana) i ubicar-se entre les 30 ciutats més poblades del món. Si bé en aquest augment cal, considerar l'annexió dels municipis metropolitans deguda a l'expansió de la capital, el factor [[inmigració|inmigratori]] és la part primordial.

A partir de la dècada de 1990, la ciutat va experimentar importants canvis durant les administracions dels alcaldes grans [[Antanas Mockus]] i [[Enrique Peñalosa]]. Es va iniciar la construcció del destacat sistema de transport massiu '''[[Transmilenio]]''', basat en models de transport metropolità implementats amb èxit en [[Brasil]], però desenvolupat amb una major complexitat i amplitud. Actualment és un dels orgullosorgulls de la ciutat i és considerat un exemple quant a mobilització urbana. Igualment es va realitzar una important tasca de recuperació de l'espai públic per als vianants, especialment en el centre de la ciutat amb la construcció del [[Eix Ambiental]](calle 13 o avinguda Jimenez ), la recuperació de la plazoletaplaeta del barri San Victorino(calle 13 amb carrera|cursa 13), la construcció del [[Parc Tercer Mil·lenni]] al sector marginal conegut com El Cartucho, entre altres, sumades a la construcció d'una xarxa de biblioteques públiques i una xarxa de '''[[ciclorrutas]]''' per tota la ciutat, a més a Bogotà es troba la [[Torre Colpatria]] de 196  metres d'altura|alçària , l'edifici més alt del país i el quart edifici més alt de [[llatinoamèricaLlatinoamèrica]].

L'any 2000 Antanas Mockus va ser elegit per a un nou període al capdavant de la ciutat. El 2003 [[Luis Eduardo Garzón]], del [[Pol Democràtic Independent]], va guanyar les [[eleccions]]. En aquest últim període, s'han continuat els megaprojectes iniciats per administracions anteriors, sobretot en infraestructura viària per al sistema de transport massiu [[Transmilenio]]. A més d'això, la implementació d'una [[Marca (territori)|''marca]]-[[ciudad]]'' per atreure turisme i inversió i programes socials, que inclouen la creació de menjadors comunitaris i l'ampliació de la cobertura educativa per a la població de baixos recursos.

[[Fitxer:Panorámica de Bogotá.jpg|thumb|left|240px|Bogotá de nit: Torres delde la Procuradoratge|Procuraduria [[Avianca]] i Contraloría (d'esquerra a dreta).]]

La ciutat-capital està situada a la Sabana de Bogotà, sobre l'altiplà cundiboyacense (Serralada Oriental dels Andes), a una altitud d'uns 2640  [[altitud|msnm]]. Té una àrea total de 1732 [[km²]] i una àrea urbana de 384,3  km². El territori on s'assenteixi la ciutat va ser antigament un [[llac]]. D'això donen evidència els [[aiguamolls]] que cobreixen alguns sectors no urbanitzats de la Sabana i a la localitat de Suba. A l'arribada dels primers [[conqueridors]] aquest territori estava cobert de pantans.

Està delimitada per un sistema muntanyós en el qual es destaquen els bescolls|turons de [[Monserrate]] (3152 [[altitud|msnm]] d'altura|alçària) i [[Turó de Guadalupe|Guadalupe]] (3250 [[altitud|msnm]] d'altura|alçària) a l'orient de la ciutat. Es troba comunicada amb el bescoll|turó de Monserrate a través dels serveis de transport de [[telefèric]] i [[funicular]].

El seu riu més extens és el [[riu Bogotà]], que des de fa diverses dècades presenta alts nivells de [[contaminació]], el govern de la ciutat aha liderat diversos projectes de descontaminació. Altres rius importants a la ciutat són el [[riu Tunjuelo]], que discorre pel sud de la ciutat, el [[riu Fucha]], el [[riu Juan Amarillo]] (Salitre), els quals desemboquen al riu Bogotà.