Diferència entre revisions de la pàgina «Monotelisme»

1 octet eliminats ,  fa 10 anys
cap resum d'edició
m (r2.7.1) (Robot modifica: gl:Monotelismo, it:Monotelismo, pt:Monotelismo)
{{MT}}
 
El ''' monotelisme ''' va ser una doctrina religiosa del [[segle VII]] que admetia a [[Crist]] dues naturaleses, la humana i la divina, i una única voluntat. El monotelisme tractava de ser una solució de compromís entre l'ortodòxia cristiana i el [[monofisismomonofisisme]].
 
Predicat pel patriarca [[Sergi I de Constantinoble]], va ser condemnat el [[Tercer Concili de Constantinoble|tercer concili d'aquesta ciutat]], celebrat entre els anys 680 i 681, en el qual es va establir la doctrina catòlica de les dues voluntats.
Aquest era el llenguatge del cura d'ànimes, no el del teòleg. Ara Sergio va resumir la seva doctrina en una prudent formulació, publicada per l'emperador Heracli, en 638, en una «[[Ekthesis]]" o explicació, que van acceptar la major part dels bisbes d'Orient, i entre ells els nous patriarques de Constantinoble i Jerusalem (Sofronio i Sergio havien mort en el mateix any, així com Honori) i el patriarca d'Antioquia, aquest resident a Constantinoble perquè la seva seu havia estat presa pels àrabs.
 
Els successors d'Honori - [[Joan IV (Papa)|Joan IV]], procedent de [[Dalmàcia]] ([[640]] - [[642]]), i el grec [[Teodor I]] ([[642]] - [[649]]) - van veure més agudament. En la mateixa Constantinoble van tenir l'ajuda del savi Màxim, que, nascut de noble família, havia deixat el servei de la cort per fer-se monjo. A l'oposició dels Papes contra la «Ekthesis» haver d'agrair que [[Constantí III Heracli]] ([[641]] - [[668]]), successor d'Heraclio, la revoqués encara que en forma no afortunada, imposant mitjançant la seva «typos »un silenci general. [[Martí I]] ([[649]] - [[653]]), italià de naixement, però familiaritzat amb l'ambient de Constantinoble on havia residit com [[apocrisiarioapocrisiari]], es va pronunciar en el sínode de Roma (649) per les « dues voluntats i dues maneres d'obrar naturals »en Crist. Era el temps en què per causa dels àrabs l'Església d'Orient, en la seva major part, havia sortit ja fora del cercle del poder imperial.
 
== Rol d'emperador ==
A [[662]] un últim judici va conduir a flagelar, tallar la mà dreta i arrencar la llengua a Màxim. Així, mutilat, se li va bandejar a Lacium, a la [[Còlquida]]. Allà va sucumbir als seus patiments encara en 662. L'Església el venera corn [[Màxim el Confessor|Sant Màxim Confessor]].
 
Sota la pressió de l'Emperador, els Papes [[Eugenio I]] ([[654]] - [[657]]), [[VitalianoVitalià]] (657 - [[672]]), [[Adeodat II]] (672 - [[676]]) i [[Dono]] (676 - [[678]]), tots d'origen italià, es van abstenir de donar explicacions però, van evitar adherir a l'emperador, i la ruptura romandre. El perill de l'Estat, finalment, va fer desitjar a l'emperador [[Constantí IV]] ([[668]] -685) la pau amb l'Església. El Papa [[Agató (Papa)|Agató]] (678 - [[681]]), grec de [[Sicília]], va venir a trobar. Un sínode celebrat per ell a Roma, que era la coronació d'una sèrie d'ells en diferents comarques d'Occident, va disposar una ambaixada a Constantinoble, que va portar amb si un escrit doctrinal del Papa sobre les dues naturaleses en Crist. Així mateix, enviats dels patriarques d'Alexandria i Jerusalem, i fins i tot del patriarca d'Antioquia, es van trobar en el sínode de Constantinoble. Aquest va ser el sisè concili general.
 
== El [[Concili de Constantinoble III]] (Sisè [[Concili ecumènic|Ecumènic]]) ==
A la confirmació de l'acord del concili per l'emperador Constantí IV i el Papa Lleó II diu la redacció imperial, a [[Idioma grec|grec]]: «que no s'ha esforçat a conservar pura aquesta seu amb la doctrina de la tradició apostòlica, sinó que mitjançant profà abandonament ha permès que sigui tacada la fe intacta »i en la redacció [[llatí|llatina]], més breument:« que no ha purificat aquesta seu amb la doctrina de a tradició apostòlica sinó que ha intentat soscavar mitjançant un profà abandonament la fe intacta ». Més suau, i amb seguretat justament, la participació de l'acord del concili per Lleó II als bisbes espanyols va expressar «que no va apagar des d'un principi la flama de la doctrina herètica, com convenia a l'autoritat apostòlica, sinó que per negligència la va permetre augmentar ».
 
La decisió del sisè concili general significa la fi de les diferències [[Cristologia|cristològiques]], és a dir de les lluites entorn del problema de la unió de les dues naturaleses en Crist. L'error es va extingir, excepte en una petita resta, aïllat, de cristians de [[SiríacoSiríac|llengua siriana]], que s'agrupaven al voltant del monestir de [[Sant MarónMaró]] al [[Líban]]. Els [[maronites]] s'han adherit novament a Roma en el [[segle XII]].
 
== La responsabilitat d'Honori ==
La condemna d'Honori amb aquesta claredat no s'havia aconseguit sense l'influx dels orientals, participants gairebé exclusius en el concili, que desitjaven descarregar sobre el Papa romà tota la responsabilitat. Aquesta condemna s'ha gravat profundament en la memòria de l'Església, i es comprèn que tingués més tard un important paper en la discussió sobre l'autoritat dogmàtica del Papa fins el Concili Vaticà. Com revelen les pròpies declaracions d'Honorio, ell entreveia la veritable doctrina. No va ser de cap manera un heretge en l'actual i rigorós sentit de la paraula, que antigament tenia un més general, el judici del concili sobre ell va ser més aviat massa enèrgic que enterament just.
 
== Nota =={{reflist}}
 
 
{{reflist}}
 
 
147.647

modificacions