Operació Mar Verd: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m r2.7.2) (Robot modifica: hu:Zöld Tenger hadművelet; canvis cosmètics |
m Robot: Reemplaçament automàtic de text (->http:// +>{{format ref}} http://) |
||
Línia 21:
batalla_posterior=Escalada del conflicte per causa de l'ajuda militar internacional al PAIGC|
}}
L''''Operació Mar Verda''' (en [[anglès]]: ''Operation Green Sea'', en [[portuguès]]: ''Operação Mar Verde'') va ser un atac amfibi a [[Conakry]], la capital de [[Guinea Bissau|Guinea]] efectuada per 350 a 420 soldats portuguesos i els combatents de la Guinea portuguesa datat al novembre de [[1970]].<ref>{{format ref}} http://web.mit.edu/cascon/cases/case_gpg.html</ref> Els objectius de l'operació van incloure l’enderrocament del règim d'Ahmed Sekou Touré, la captura del líder del Partit Africà per la Independència de Guinea i Cap Verd (PAIGC), Amílcar Cabral, la destrucció dels actius navals i aeris del PAIGC i els seus partidaris de Guinea, i el rescat de presoners portuguesos de guerra retinguts a [[Conakry]].
Els atacants es van retirar després de rescatar els presoners de guerra i la destrucció d'alguns vaixells del PAIGC i la infraestructura de les forces aèries de Guinea, però no van poder capturar Amílcar Cabral, líder de les guerrilles del PAIGC, o per enderrocar el règim del dictador de Guinea Ahmed Sekou Touré.
Línia 27:
== Antecedents ==
{{AP|Portuguese Colonial War}}
El 1952, Ahmed Sekou Touré, es va convertir en el líder del Partit Democràtic de Guinea (PDG). El [[1957]], a Guinea hi hagué una elecció en què el PDG aconseguí 56 de 60 seients parlamentaris. El PDG va dur a terme un plebiscit el setembre de [[1958]] pel qual els guineans majoritàriament van optar per la independència immediata i no per l'associació continua amb [[França]]. Els francesos es van retirar i, el 2 d'octubre de 1958, Guinea es va proclamar una república sobirana i independent, amb Touré com a president.<ref>{{format ref}} http://www.historyofnations.net/africa/guinea.html</ref>
El [[1960]], Touré va donar la benvinguda i suport a Guinea Amílcar Cabral i la seva organització, el PAIGC, que buscava la independència de la Guinea Portuguesa (actual Guinea Bissau) i Cap Verd, de Portugal.<ref>{{format ref}} http://www.issafrica.org/index.php?link_id=14&slink_id=5280&link_type=12&slink_type=12&tmpl_id=3</ref> El 1961, el PAIGC va iniciar la Guerra de Guinea Bissau per la Independència.<ref>{{citar web|url=http://www.economist.com/world/mideast-africa/displaystory.cfm?story_id=13213487| editor=The Economist| títol=Black revolt | data=22 de novembre 1980| llengua= anglès}}</ref>
== Atac ==
Línia 40:
Una setmana després de la invasió, Touré va establir un comitè de deu persones: el Haut-Commandement (alt comandament). Personal amb els membres lleials del Buró Polític, l'Alt Comandament va córrer Guinea per decret. L'Alt Comandament supervisà arrestos, detencions sense judici i execucions. Les accions de l'Alt Comandament van delmar les files dels funcionaris del govern i la policia. Entre les víctimes es trobaven el president del Banc Central de la República de Guinea i el ministre d'Hisenda Ousmane Baldé.<ref>{{ref-llibre|nom= Thomas|cognom= O'Toole|nom2= Janice|cognom2= Baker|títol= Historical Dictionary of Guinea| editor= [[Scarecrow Press]]|col·lecció= African historical dictionaries|volum= vol. 94|data= 2005|pàgines= pàg. 17| isbn=0810846349}}</ref> Després d'un judici de cinc dies, el 23 de gener de 1971, el Suprem Tribunal Revolucionari va ordenar 29 execucions (dutes a terme tres dies més tard), 33 condemnes a mort ''in absentia'', 68 penes de cadena perpètua amb treballs forçats, i 17 ordres de confiscació de tots els béns. Les tropes afro-portugueses que havien desertat a Guinea van rebre sentències de cadena perpètua amb treballs forçats. 89 dels acusats van ser posats en llibertat, però els dissidents diuen que algunes persones "van desaparèixer" a la presó o van ser executades extrajudicialment. Els condemnats a execució inclosos els membres del partit de govern (incloent els caps de partit del veïnatge a Conakry), el Cap de la Policia de Conakry, un secretari del president, un viceministre d'Hisenda, i almenys cinc soldats guineans. Els que tenien els seus béns confiscats eren francesos o Libanesos. El destí d'altres europeus que van ser arrestats es desconeix. Entre els que van rebre sentències de cadena perpètua van ser ex ministres del govern, caps d'empreses estatals, un ex governador de la regió, i els dos alts funcionaris del Museu Nacional.{{CN}}
Al juliol de 1971, Touré va purgar l'exèrcit d'alguns dels seus funcionaris. A l'abril de 1973, va purgar el seu règim d'alguns dels seus ministres.<ref>{{format ref}} http://www.winne.com/guinea2/bf03.html</ref>
=== Condemnes polítiques ===
El 8 de desembre de 1970, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va aprovar la Resolució 290, que va condemnar Portugal per la invasió de Guinea, i va exhortar Portugal a respectar els principis de la lliure determinació i la independència pel que fa a Guinea.<ref>{{format ref}} http://www.unhcr.org/refworld/publisher,UNSC,,GIN,3b00f20c30,0.html</ref> L'11 de desembre de 1970, l'[[Organització de la Unitat Africana]] (OUA) va aprovar una resolució per unanimitat condemnant la invasió.<ref>{{cite book |title= A Study of Crisis|last= Brecher |first=Michael |authorlink= |coauthors= |year=1997 |publisher= University of Michigan Press|location= |isbn=0472108069 |page= 446|pages= |url= }}</ref>
Nigèria i Algèria van oferir el seu suport a Guinea-Conakry i la Unió Soviètica va enviar vaixells de guerra a la zona (coneguda per l'OTAN com la Patrulla d'Àfrica Occidental) per evitar altres operacions militars contra el règim de Touré i contra les bases del PAIGC a Guinea.<ref>[http://books.google.pt/books?id=sq43lnbklEUC&pg=PA327&lpg=PA327&dq=west+africa+patrol+soviet+union&source=bl&ots=apSWl7q1lN&sig=toWiRAaz0jAalQyIp2m9PQG1U58&hl=pt-PT&ei=C7L-TN_2Fsms8gOl_pGNCw&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=2&ved=0CCEQ6AEwAQ#v=onepage&q=west%20africa%20patrol%20soviet%20union&f=false South Africa: time running out : the report of the Study Commission on U.S. Policy Toward Southern Africa Capa Study Commission on U.S. Policy toward Southern Africa (U.S.) University of California Press, 1981]</ref>
| |||