Calixt III: diferència entre les revisions

Alfons de Borja era fill de Domènec de Borja i Francina Llançol. Doctor en ambdós drets, professor a l'Estudi general de Lleida. En aquesta diòcesi el trobem fent els primers passos de la seva carrera jurídica, al servei de la cúria de [[Benet XIII d'Avinyó]]. El [[1417]] ingressa a la Cancelleria d'[[Alfons el Magnànim|Alfons IV el Magnànim]], amb el càrrec de promotor de negocis de la cort; més endavant consta com a regent la Cancelleria i el 1420 ja és vicecanceller. Membre del Consell reial. En l'exercici d'aquests càrrecs segueix el rei en el seu periple per la [[Corona d'Aragó]] i Italià, i forma part de diverses ambaixades a les Corones d'Aragó i Castella, i a Itàlia; s'especialitza en afers relacionats amb la política eclesiàstica del monarca. La seva primera missió important consisteix a rebre, amb [[Francesc Martorell]], el legat pontifici [[Alamanno Adimari]], cardenal de Pisa, que arriba el 1418 a la Península per gestionar, infructuosament, el final del [[Cisma]]. Com a recompensa als serveis prestats, el Magnànim recolza activament la carrera eclesiàstica de Borja i intercedeix davant la cort pontifícia perquè sigui proveït de dignitats i beneficis eclesiàstics. Hi hagué diversos intents per conferir-li un bisbat: el 1424 es fan gestions per aconseguir la seu de [[Mallorca]], tot i que Borja s'haurà d'acontentar a administrar-ne les rendes. Així mateix, el rei el nomena canceller de l'[[Estudi general de Lleida]] el [[1420]], per bé que finalment només en serà vicecanceller, a causa de l'oposició del rectorat i la comunitat de l'Estudi, que tenien un candidat propi.

Però la confirmació d'Alfons de Borja com a conseller reial en afers d'alta política internacional arriba amb la segona legació pontifícia de [[Pere de Foix]] a la [[Península Ibèrica]] per solucionar definitivament el [[Cisma d'Occident]]. El 1429 Borja dirigeix a Peníscola les operacions que acaben amb la resistència d'aquest darrer reducte cismàtic. Tradicionalment s'ha considerat que el nomenament com a bisbe de [[València]], l'agost de 1429, a mans del legat Pere de Foix, va ser una recompensa reial a la seva modèlica gestió en aquest afer, una lectura que no és incompatible amb la voluntat del Magnànim de controlar, a través d'un servidor de confiança, un dels bisbats més rics de la Corona, les rendes del qual, com ja havien fet les del bisbat de Mallorca, subvencionaran algunes despeses de la [[conquesta de Nàpols]].