Clergues Regulars de Sant Pau: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m Bot:Desambiguació assistida: Malta - Canviant enllaç(s) per Illa de Malta
m Robot: Reemplaçament automàtic de text (- + )
Línia 35:
==Història==
 
Nasqué poc abans del [[Concili de Trento]], en el marc dels moviments de reforma de la vida cristiana. Cap al 1532, [[Antonio Maria Zaccaria]], da [[Bartolomeo Ferrari]] i [[Jacopo Antonio Morigia]] van entrar en contacte amb l'[[Oratori de l'Eterna Saviesa]] i, en adonar-se que estava en una situació crítica, el transformarem en la '''Companyia dels Fillets i Filletes de Pau Sant''' o '''Congregació de Sant Pau''', nova formació on havia d'haver-hi tres grups: de sacerdots, de religioses i de laics.
 
La congregació masculina fou aprovada, fins i tot abans que els membres n'iniciessin la vida en comú i tinguessin una regla, el 18 de febrer de [[1533]], amb el breu ''Vota per quae'' de [[Climent VII]]. El [[15 de gener]] de [[1535]] [[Pau III]] autoritzà la congregació femenina amb la butlla ''Debitum pastoralis'': es constituí com a monestir posat sota la ''[[Regla de Sant Agustí]]'' i prengueren el nom de '''Germanes Angèliques de Sant Pau'''. El mateix any, el 25 de juliol, Pau III aprovà amb la butlla ''Dudum felicis recordationis'', l'orde masculí com a [[orde de clergues regulars]]. Al final de l'any, Zaccaria promogué la formació del col·legi de laics, que foren anomenats '''Conjugats''' o '''Maridats de Sant Pau'''.
L'orde va tenir impacte per la seva manera de viure i predicar, i de pràctiques com l'exposició solemne de l'[[Eucaristia]], per torns, a les esglésies de Milà (les ''Quaranta Hores''), o picar les campanes a les tres de la tarda dels divendres, en record de la mort de Crist. Foren acusats, pel seu zel, de [[pelagianisme]], de seguir l'heretge [[Battista da Crema]], de [[valdesos|valdesisme]] i d'altres de similars. En els processos de 1534 i [[1537]] foren plenament absolts.
Línia 44:
 
===Expansió===
Foren expulsats en [[1551]] de la [[República de Venècia]]; per contra, a Milà, l'arquebisbe [[Carlo Borromeo]] en veié el potencial per a la reforma eclesiàstica i els afavorí. Es promulgaren llavors, en [[1579]], les constitucions de l'orde. Després, el bisbe de [[Ginebra]] [[Francesc de Sales]] se'n serví per a contrarrestar la difusió del [[calvinisme]] a la seva diòcesi. [[Gregori XIII]] envià barnabites a [[Illa de Malta|Malta]] en [[1582]] i a [[Berna]] en [[1610]], d'on anaren a [[París]] i altres llocs de França.
 
En [[1605]] els barnabites obriren la primera escola, com a tipus particular d'apostolat; amb el temps, l'ensenyament esdevingué l'activitat principal de l'orde, juntament amb el ministeri pastoral i la predicació. En [[1627]] s'establiren també a [[Àustria]], per lluitar contra el [[protestantisme]], i on tingueren la parròquia de Maria-Hilf de [[Viena]], des de [[1683]]. El segle XVII fou el període més brillant de l'orde, mercès als favors rebuts de papes com [[Benet XIV]] i de reis.
Línia 53:
La invasió [[Napoleó Bonaparte|napoleònica]] comportà la supressió dels ordes religiosos a Itàlia, i el [[1810]] ho foren els barnabites. En [[1814]] la congregació fou reformada a Roma i en [[1825]] a Milà, però amb molt pocs recursos. Es dedicaren llavors, sobretot, a l'ensenyament en escoles.
 
En començar el segle XX, l'orde començ+a a créixer i a difondre's novament, obrint comunitats al [[Brasil]] ([[1903]]), [[Afganistan]] ([[1931]]), [[Xile]] ([[1946]]), [[Argentina]] ([[1947]]), [[Estats Units]] ([[1948]]), [[República Democràtica del Congo]] ([[1949]]), [[Canadà]] ([[1961]]), [[Espanya]] ([[1964]]), [[Polònia]] i [[Filipines]] ([[1989]]) i [[Albània]] ([[1996]]).
 
==Activitat i difusió==