Hector Guimard: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Robot: Reemplaçament automàtic de text (- + ) |
|||
Línia 13:
Si el pou de llum consubstancial a [[Victor Horta]] és una dada més aviat absent de la seva obra (excepte en l'exemple tardà de l'hotel Mezzara [http://nakano.main.jp/misc/guimard/mezzara/153019.jpg], de 1910), Guimard no porta menys experiències espacials sorprenents, en la volumetria de les seves construccions en particular : la casa Coilliot [http://lartnouveau.com/artistes/guimard/maison_coilliot.htm] i la seva tafanera doble-façana (1898), La Bluette [http://lartnouveau.com/artistes/guimard/pavillons/villa_bluette.htm] i la seva bonica harmonia volumètrica (1899), i sobre tot el Castel Henriette [http://www.lecercleguimard.com/accueil.html] (1899) i el Castel d'Orgeval [http://aplressources.free.fr/GUIMARDOC/5t.html] (1905), manifestacions radicals d'un " pla-lliure" vigorós i asimètric, vint-i-cinc anys abans de les teories de [[Le Corbusier]]. La simetria no es proscriu tanmateix: l'esplèndid hotel Nozal [http://lartnouveau.com/artistes/guimard/documents/hotel_nozal.htm], el 1905, reprèn la disposició racional d'un pla en escaire proposat per [[Eugène Viollet-le-Duc|Viollet-le-Duc]].
Les innovacions estructurals no falten tampoc, com a l'extraordinària sala de concert Humbert-de-Romans [http://www.lecercleguimard.com/maj/projetexpo.htm] (1901), on una estructura complexa parteix les ones sonores per aconseguir una acústica perfecta; o com a l'hotel Guimard (1909), on l'estretor de la parcel·la permet a l'arquitecte rebutjar tota funció portadora sobre les parets exteriors (com [[Antoni Gaudí i Cornet|Gaudí]] a la Casa Milà) i alliberar així la disposició dels espais interiors, diferent d'un pis a l'altre [http://lartnouveau.com/documents/wiki/guimard/hotel_guimard_1er_et.jpg] ; etc.
Esperit curiós i brillant, Guimard és també un precursor de l'estandarització industrial, en la mesura que desitja difondre el nou art a gran escala. Sobre aquesta idea obté un autèntic èxit (malgrat els escàndols) amb les seves famoses entrades del Metro parisenc [http://www.parisinconnu.com/guimard/l2p1.htm], construccions flexibles on triomfa el principi de l'ornament estructural de [[Eugène Viollet-le-Duc|Viollet-le-Duc]]. La idea es reprèn (però amb menys èxit) el 1907 amb un catàleg d'elements en fosa aplicables a l'arquitectura : ''Foses Artístiques, Estil Guimard'' [http://www.insecula.com/oeuvre/photo_ME0000053981.html].
Línia 21:
Com fa amb el marc arquitectònic global, la concepció intrínseca dels seus objectes d'art procedeix del mateix ideal de continuïtat formal (que permet fusionar totes les funcions pràctiques en un únic cos, com al ''Fang dels Binelles'' [http://www.musee-adriendubouche.fr/pages/page_id18416_u1l2.htm], de 1903) i lineal, com al dibuix dels seus mobles [http://www.insecula.com/oeuvre/photo_ME0000053975.html], a la silueta graciosa i harmoniosa.
El seu vocabulari estilístic inimitable procedeix d'un organicisme vegetal especialment suggestiu, romanent al mateix temps voluntàriament sobre el vessant de l'abstracció. Modelatges i enrenous nerviosos inverteixen tant la pedra com la fusta; sobra el
== L'oblit ==
Però malgrat aquest foc artificial d'innovacions i demostracions en tots els àmbits, la premsa i el públic s'aparten ràpidament de Guimard: menys que l'obra, és l'home que irrita. I en digne representant de l’[[Art Nouveau]], ell mateix és víctima de les contradiccions inherents als ideals del moviment : les seves creacions més perfectes són financerament inaccessibles a la major part de la gent, i al revés les seves temptatives d'estandarització corresponen malament amb el seu vocabulari molt personal. És finalment completament oblidat quan mor a [[Nova York]] el 1942, on el temor de la guerra ho feia exiliar-se (la seva dona era jueva).
| |||