Escola de filosofia de Barcelona: diferència entre les revisions

 

L'expressió 'Escola de Barcelona' es feu d'ús corrent a partir de la recepció de l'obra d'[[Eduard Nicol]] i especialment del seu article ‘La Escuela de Barcelona' publicada dins “''El problema de la filosofia hispana''” (1961). Nicol presenta l'Escola com ''«una variedad de doctrinas que prospera en una comunidad de afinidades»'', en la mesura que per a ell no té data de fundació precisa, ni un cap dominant, però correspon a una sensibilitat molt concreta de caire realista i empíric.

Segons Eduard Nicol, la manera de fer filosofia de l'Escola de Barcelona es caracteritza pels següents trets: sentit de la realitat i igual oposició a la reducció de la filosofia a mera teoria abstacta o a simple norma de vida, oposició al verbalisme; una certa inclinació pel [[sentit comú]] (en un sentit molt ampli de l'expressió); desconfiança envers la mera lluentor i sentit de la continuïtat històrica.<ref>El problema de la filosofia hispana. Nicol</ref>(1961), pp. 164-205).

 

 

 

Però qui millor fonamenta l'Escola és un deixeble de Martí, [[Francesc Xavier Llorens i Barba]] (1820-1872), [[catedràtic]] de Filosofia i la seva història a la Universitat de Barcelona entre 1847 i 1872, que va elaborar també una filosofia de la consciència. La consciència en el seu vessant col·lectiu s'expressa com a «sentit comú», és a dir, com a ‘[[seny]]'. El seny, segons Llorens, és l'element que posa a prova la veritat d'una proposició i, en el cas català, és la manifestació de l'esperit nacional. Llorens només publicà en vida el seu discurs inaugural del curs 1854-55 de la universitat, ''Sobre el desarrollo del pensamiento filosófico'', en què presenta la filosofia com l'expressió més alta de la consciència col·lectiva d'una comunitat nacional, i es refereix a Espanya quan afirmà que no ha arribat a un tal grau de maduresa, raó per la qual calia un esforç en l'ensenyament que preparés l'aparició d'aquestes condicions. La proposta, doncs, podia adaptar-se també al cas català. Pòstumament, les seves ''Lecciones de filosofía'' (1864-1868) foren publicades el 1920. Llorens fou company i conseller de [[Manuel Milà i Fontanals]], i foren alumnes seus el [[bisbe Torras i Bages]] o [[Menéndez Pelayo]]. És considerat un dels pares intel·lectuals de la Renaixença.

[[Josep Daurella Rull]] (1864-1927), neoescolàstic i catedràtic de metafísica, fou un personatge poc significatiu en el context de l'Escola, mentre que el seu deixeble [[Jaume Serra Hunter]], en recuperar la tradició de Martí i de Llorens pot considerar-se l'enllaç entre els pensadors vuit-centistes i el noucentisme.

 

 

La proclamació de la [[Segona República Espanyola]] que significà també l'autonomia universitària fou crucial per a la filosofia acadèmica catalana. Estrictament parlant, l'Escola de Barcelona té un nucli clar en els quatre principals filòsofs catalans republicans exiliats després de la guerra civil: [[Jaume Serra Hunter]] (1878-1943), que fou el redactor principal de l'[[Enciclopèdia Espasa]] en temes de filosofia i vicepresident del [[Parlament de Catalunya]], [[Joaquim Xirau Palau]] (1895-1946), [[Eduard Nicol i Franciscà]] 1907-1990) i [[Josep Ferrater i Mora]]. Els tres primers havien estat professors a la universitat barcelonina en els anys republicans i el quart tot i desenvolupar a Amèrica la major part de la seva carrera s'hi vincula a través de la publicació del seu text ''Les formes de la vida catalana'' (1944).<ref>{{format ref}} http://www.ferratermora.com/cata_formes.html</ref>

 

 

S'ha escrit que: «Para Serra Hunter como también para Xirau, la filosofía es vocación, sacerdocio, fidelidad a la tradición y a la incesante modernidad (...) filosofía y literatura, metafísca y poesia, son materias complementarias de un único saber».<ref>Luís de Llera: ''Filosofía en el exilio: España redescubre América'', Ed. Encuentro, pp. 52 i ss.</ref> De fet, apliquen una [[fenomenologia]] de model [[husserlià]] i intenten vincular-la a un [[positivisme]] i a un [[culturalisme]] [[noucentista]].

A l'interior de Catalunya, durant la postguerra l'Escola de Barcelona fou representada pels membres del ‘Club Xirau' que no s'havien exiliat, és a dir, els estudiants que Joaquim Xirau havia tingut a Barcelona i que van decidir restar al país després de la contesa bèl·lica, fent filosofia sovint en situació de gran migrades. Pertanyen a aquest nucli [[Pep Calsamiglia]], [[Jordi Maragall i Noble]] i [[Francesc Gomà i Musté]] i a través seu es pot considerar vinculada a l'Escola de Barcelona la tasca col·lectiva, ja en el període democràtic, del [[Col.legi de Filosofia]] i del [[Liceu Maragall]]. L'herència de Ferrater Mora fou recollida per la Càtedra de la [[Universitat de Girona]] que porta el seu nom i per [[Josep-Maria Terricabras]]; però és l'obra de [[Xavier Rubert de Ventós]] on millor poden observar-se trets com la la reivindicació de la sensibilitat, significativitat de la forma, la prudència ètica i la ironia que caracteritzen el tarannà d'aquesta Escola.

 

 

* Ramon Alcoberro: [http://www.infofilosofia.info/modules.php?name=News&file=article&sid=163 ''Más allá del problema nacional''] , article publicat al diari [[El País]] (suplement Babelia), el dissabte 27 de novembre del 2004 (p.6), amb motiu de la [[Feria del Libro de Guadalajara]], Mèxic, dedicada a Catalunya.

* [[Norbert Bilbeny]]: ''Filosofia contemporània a Catalunya'', Barcelona: Edhasa, (1985)