|
|nom_complet = Regne d'Itàlia
|nom_comú =
|continent = Europa
|forma_de_govern = [[Monarquia]]
|status =
|any_inici = 855
|any_fi = 962
|esdeveniment_inici = [[Lotari I]] reparteix l'[[Imperi Carolingi]] entre els seus fills
|esdeveniment_fi = El títol fou associat al de l'Emperador del [[Sacre Imperi Romanogermànic]]
|data_inici =
|data_fi =
|esdeveniment1 =
|data_esdeveniment1 =
|esdeveniment2 =
|data_esdeveniment2 =
|esdeveniment3 =
|data_esdeveniment3 =
|esdeveniment4 =
|data_esdeveniment4 =
|esdeveniment_anterior1 =
|data_esdevniment_anterior1 =
|esdeveniment_anterior2 =
|data_esdeveniment_anterior2 =
|p1 = Imperi bizantí
|bandera_p1 =Flag of PalaeologusEmperor.svg
|p2 =
|bandera_p2 =
|p3 =
|bandera_p3 =
|s1 = Sacre Imperi Romanogermànic
|bandera_s1 = Flag Germany Emperors Banner.svg
|s2 =
|bandera_s2 =
|s3 =
|bandera_s3 =
|imatge_bandera =
|bandera =
|imatge_escut =
|símbol =
|mapa = Treaty of Verdun -ca.svg
|aclaració_mapa = Regne d'Itàlia dins el Territori adscrit a [[Lotari I]] en el [[Tractat de Verdun]]
|capital = [[Pavia]] (posteriorment [[Milà]] i [[Monza]])
|latd=|latm=|latNS=|longd=|longm=|longEW=
|lema_nacional =
|idioma = Llombard
|idioma_no_oficial = Llatí, italià
|moneda = [[Tremissi]]
|títol_líder =
|líder1 =
|any_líder1 =
|líder2 =
|any_líder2 =
|líder3 =
|any_líder3 =
|títol_governant =
|governant3 =
|any_governant3 =
|dades_any1 =
|dades_superfície1 =
|dades_població1 =
|membre_de =
|notas =
}}
El '''Regne d'Itàlia''' fou la forma en que es denominava la part nord i central de la [[península Itàlica]] entre la fi de l'[[Imperi Carolingi]] i finals de l'[[edat moderna]]. Amb tot aquesta denominació no anà acompanyada d'una continuïtat en la independència política i la seva unitat administrativa variant i sovint inexistent o simplement nominal i resident en els ducats i repúbliques italianes.
==Història==
== Regne independent 855-962 ==
La mort de l'Emperador [[Lotari I]] en [[855]] portarà a la divisió del seu regne (conegut com França central i provenint de la divisió del [[Regne Franc]] en el [[843]]), entre els seus tres fills. El més gran, [[Lluís II el Jove]], que hereta les terres carolíngies a Itàlia, que eren, per primera vegada, governada com a unitat independent (llevat d'un curt període en què ho va fer [[Pipí d'Itàlia|Pipí]] fill de [[Carlemany]] en la primera dècada del segle). El regne n'incloïa tota Itàlia arribant cap al sud fins a [[Roma]] i [[Ducat d'Spoleto|Spoleto]], però la part mes meridional d'Itàlia estava sota control o del [[Longobards|Llombard]] del [[Ducat de Benevent]] o del [[Imperi Bizantí]].
Després de la mort de [[Lluís II el Jove|Lluís II]] sense hereus, va haver unes quantes dècades de confusió. La corona imperial fou discutida inicialment entre els governants carolingis de [[França occidental]] ([[França]]) i [[França oriental]] ([[Alemanya]]), es a dir, [[Carles el Calb]] i [[Carles III el Gras]], respectivament. Posteriorment, al voltant del 900-905, són els nobles locals [[Guiu III de Spoleto|Guiu de Spoleto]] i [[Berenguer de Friul]] els que competeixen per la corona, com també ho feien [[Arnulf de Caríntia]] de la [[França oriental]] i [[Lluís III el Cec]] de [[Provença]]. El regne també era sacsejat per ratzies àrabs que atacaven des de [[Sicília]] i [[Àfrica del Nord]].
Al [[segle X]] la situació a penes millora, diversos nobles de Burgundia i locals continuaven discutint sobre la corona. L'ordre només s'imposà des de fora, quan el rei alemany [[Otó I, emperador romanogermànic|Otó I]] envaeix Itàlia i reuneix en [[962]] els dos trons, l’[[Sacre Imperi Romanogermànic|Imperial]] i l'Italià.
== Com un regne constituent del Sacre Imperi Romanogermànic, 962-1500 ==
Després de [[962]], els Reis d'Itàlia varen ser sempre també [[Llista de reis germànics|reis germànics]], i Itàlia es convertia així en un regne constituent del [[Sacre Imperi Romanogermànic]], junt amb Alemanya. El rei alemany seria coronat per l'[[Arquebisbe de Milà]] amb el [[Corona fèrria de Llombardia]] en [[Pavia]] com a preludi de la visita a [[Roma]] per a ser coronat Emperador pel [[Papa]].
En general, el fet que el monarca estava generalment absent, que passava gran part del seu temps a Alemanya, deixava al Regne d'Itàlia amb poca autoritat central. Hi havia també una manca de magnats poderosos instal·lats, sent l'únic notable el [[Margraviat de Toscana]], que tenia forces terres a [[Toscana]], [[Llombardia]], i [[Emília-Romanya|Emília]], però que va desaparèixer a causa de la manca d'hereus després de la mort de [[Matilde de Canossa]] en [[1115]]. Això deixava un buit de poder que s'omplia cada vegada més pel papa i les ciutats cada vegada més riques, que gradualment venien a dominar el camp circumdant.
El poder creixent de les ciutats es va demostrar primerament durant el regnat de l'emperador de la [[dinastia Hohenstaufen]] [[Frederic I Barba-roja]] ([[1152]]-[[1190]]), qui va intentar restaurar l'autoritat imperial a la península i el va portar a un seguit de guerres amb la [[Lliga Llombarda]], una lliga de ciutats italianes del nord que amb una victòria decisiva a la [[Batalla de Legnano]] en [[1176]], forcen Frederic a reconèixer l'autonomia de les ciutats italianes.
El fill de Frederic [[Enric VI del Sacre Imperi Romanogermànic|Enric VI]] de fet aconseguí estendre l'autoritat dels Hohenstaufen a Itàlia amb la seva conquesta del normand [[Regne de Sicília]], que comprenia Sicília i tot el sud d'Itàlia. El fill d'Enric [[Frederic II, emperador romanogermànic|Frederic II]], el primer emperador des del segle IX amb base a Itàlia, intentava retornar a la tasca del seu pare de restaurar l'autoritat imperial al Regne italià del nord, que portava a una oposició feroç no només amb una Lliga Llombarda reformada, sinó també amb els papes, cada vegada més gelosos del seu regne temporal a Itàlia central (teòricament una part de l'Imperi), i preocupats per les ambicions universals dels emperadors Hohenstaufen.
Els esforços de Frederic II per portar tot Itàlia sota el seu control eren tan infructuosos com els del seu avi, i la seva mort en [[1250]] marcà el final definitiu del Regne d'Itàlia com a unitat política genuïna. Continuava havent conflictes a les ciutats italianes entre [[Gibelin]]s (Seguidors imperials) i [[Güelfs]] (Seguidors papals), però aquests conflictes cada vegada tenien menys relació amb als orígens de les rivalitats.
Amb tot, el Regne no era poc important. Els successius emperadors als segles XIV i XV retornaven a Roma per ser coronats, i cap no oblidava les seves reivindicacions com a teòrics Reis d'Itàlia. Ni eren oblidades les reclamacions dels Emperadors al domini universal d'Itàlia, on als escriptors com [[Dante]] i [[Marsilius de Padua]] expressaven el seu compromís tant al principi de monarquia universal, com a les pretensions reals dels emperadors [[Enric VII, emperador romanogermànic|Enric_VII]] i [[Lluís IV, emperador romanogermànic|Lluís IV]], respectivament.
Paral·lelament a les reclamacions imperials al domini d'Itàlia es produí l'atorgament de títols als diversos homes forts que havien començat a establir el seu control sobre les ex-ciutats repúbliques. Més notablement, els Emperadors donaven el seu suport al [[Visconti]] de [[Milà]], i el rei [[Venceslau]] va crear el [[Duc de Milà]] en [[1395]] amb [[Gian Galeazzo Visconti]]. Unes altres famílies a rebre títols nous dels emperadors incloïen el [[Gonzaga]] de [[Mantua]], i l'[[est]] de [[Ferrara]] i [[Modena]].
== Ombra , 1500-1806 ==
Al començament del període modern, el Regne d'Itàlia encara existia, però era una mera ombra. El seu territori s'havia limitat significativament - les conquestes de la [[República de Venècia]], que es considerava independent de l'Imperi, en la [[Terrafirma]] havia pres la majoria del nord-est d'Itàlia fora de la jurisdicció de l'imperi, mentre els papes reclamaven plena sobirania i independència en el [[Estats papals]] a Itàlia Central. No obstant això, l'Emperador [[Carles I d'Espanya|Carles V]], més per la seva herència d'Espanya i Nàpols que per la seva posició com emperador, podia establir la seva dominació sobre Itàlia en major mesura que qualsevol emperador des de Frederic II. Amb ajuda francesa, evitava un intent dels prínceps italians de reafirmar la seva independència en la [[Lliga de Cognac]], va saquejar [[Roma]] i portà al papa Medici [[Climent VII]] a la submissió, conquereix Florència on reinstal·la els Medici com [[Ducs de Florència]] (mes tard, Grans Ducs de Toscana), i, a l'extinció de la família [[Sforza]] a [[Milà]], reclama el territori com a feu imperial i instal·la el seu fill [[Felip II de Castella|Felip II]] com a nou Duc.
Les reclamacions Imperials pel protectorat es van augmentar a començament del segle XVII quan el [[Ducat de Màntua]] resta vacant en [[1627]]. Emperador [[Ferran II d'Habsburgo|Ferran II]] utilitzat els seus drets com cap suprem per evitar l'accés del francès [[Duc de Nevers]] al Ducat, desembocant en la [[Guerra de la Successió de Màntua]], una part de la [[Guerra dels Trenta Anys]]. Al segle XVIII, durant el [[Guerra de Successió Espanyola]], les reclamacions imperials sobre el protectorat s'utilitzaven un altre vegada embargar Màntua en [[1708]], que estava annexionat pels Habsburgs al novament conquerit [[Ducat de Milà]].
Això era l'últim ús notable de poder Imperial, com a tal, a Itàlia. Els austríacs retenien el control de Milà, i intermitentment, uns altres territoris (principalment [[Toscana]] des de [[1737]]), però les reclamacions del cap feudal suprem havien pràcticament desaparegut. Es mantenien, però, les reivindicacions de l’[[Arquebisbe elector de Colònia|Arquebisbe de Colònia]] per ser "Arxicanceller d'Itàlia".
Durant les [[Guerres Revolucionàries Franceses]], els austríacs varen ser expulsats d'Itàlia per [[Napoleó Bonaparte]], que instal·là un conjunt de repúbliques al nord d'Itàlia. Aquesta reorganització imperial feta entre [[1799]]-[[1803]] no deixava cap espai per reclamacions Imperials a Itàlia - fins i tot l'Arquebisbe de Colònia se n'havia anat, secularitzat junt amb els altres prínceps eclesiàstics. En [[1805]], mentre l'Imperi encara existia, Bonaparte, a hores d'ara Emperador [[Napoleó Bonaparte|Napoleó I]], reclamà la corona d'Itàlia per a si mateix, col·locant-se la [[Corona fèrria de Llombardia]] al seu cap a [[Milà]].
El propi Imperi s'abolia l'any següent, acabant l'existència fins i tot teòrica del Regne d'Itàlia.
| 