Diferència entre revisions de la pàgina «Khorasan (província del Califat)»

m
cap resum d'edició
m
 
==Història==
{{millorar estructura}}
 
Durant el període sassànida aquesta regió del nord-est de l'Iran formava una de les quatre grans satrapies provincials governades per un ''ispahbadh'' amb seu a [[Merv]]. Els districtes que formaven la satrapia eren: [[Nishapur]], [[Herat]], [[Merv]], [[Merv al-Rudh]], [[Faryab]], [[Talakan]],{{text imprecís}} [[Balkh]], [[Bukharà]], [[Badghis]], [[Abiward]], [[Gardjistan]], [[Tus]], [[Sarakhs]] i [[Gurgan]]. Segurament altres dinastia més enllà foren en algun moment vassalles dels [[sassànides]]. Amb el temps només una part del Khurasan va restar sota el seu poder i al final de l'imperi el territori s'havia dividit entre sassànides i [[heftalites]]. Els governadors locals i les dinasties tributaries van esdevenir independents de fet quan el [[Imperi Sassànida]] es va enfonsar davant els àrabs. A l'est del Khorasan hi havia la confederació heftalita, enemiga dels perses, centrada a [[Badghis]] i [[Tukharistan]]. [[Al-Baladuri]] diu que Badghis, [[Herat]] i [[Pushang]] estaven sota el govern d'un potentat local anomenat l' ''Azim'' (el Poderós) que era ben segur un [[heftalita]]. Els àrabs van heretar la rivalitat amb els hefatlites.
 
El darrer rei sassànida [[Yezdegerd III]] (633-649) va decidir resistir a Merv però fou traït pel governador (marzban = marques) Mahuya i va acabar assassinat el [[651]]. Però ja abans els àrabs havien entrat al Khurasan persa. La primera vegada fou en el califat d' [[Úmar ibn al-Khattab]] (634-644) quan tropes que van sortir de [[Bàssora]] manades per Anaf ibn Kays van arribar fins a [[Tabasayn]]. Sota el califa [[Uthman ibn Affan]] (644-656) hi va haver una expedició dirigida per Umayr ibn Uthman (646/647), i després el governador de Bàssora, Abd Allah ibn Amir ibn Kurayz (649-655), va enviar un altra expedició manada per Abu Musa Abdallah ibn Kays al-Asheri. Dues expedicions més foren enviades posteriorment, una des de [[Kufa]] dirigida per Said ibn al-As que va arribar per la ruta del nord entre les muntanyes [[Alburz]] i els deserts centrals, i un altra des de Bàssora manada per Abdallah ibn Amr al-Hadrami que portava com a lloctinent a al-Ahnaf ibn Kays, que va arribar per [[Kirman]] i Tabasayn, itinerari preferit per ser més fàcil i segur; el segon fou el que va progressar més i el 651 va dominar Nishapur i va rebre la submissió dels caps locals i dels antics governadors sassànides de les altres ciutats de la regió. El 652 al-Ahnaf ibn Kays va entrar a Merv al-Rudh, la darrera fortalesa en mans dels sassànides, que va oferir resistència però tot i així el ''marzban'' local Badhan va ser confirmat en les seves funcions i possessions pagant un tribut moderat.
Alguns senyors locals es revoltaren en els següents anys cridant en ajut als heftalites, als [[Turcs Occidentals]], als sogdians i fins i tot als xinesos; a la cort xinesa s'havia refugiat el pretendent sassànida i els emperadors a més exercien una mena de protectorat a l'[[Àsia Central]]. La guerra civil entre [[Alí ibn Abi-Tàlib]] i [[Muawiya I]] (656-661) va debilitar el control àrab de la regió que depenia del govern de Bàssora. El 661 Muawiya I va nomenar governador de Bàssora i l'Orient (fins 664) a Abdallah ibn Amr al-Hadrami que de fet exercia per segona vegada el càrrec però aquesta vegada no va anar al Khorasan on va enviar un subgovernador. També estaven dins el seu govern el [[Sistan]] i [[Zabulistan]] on va enviar al general Abd al-Rahman ibn Samura on es va arribar a [[Kabul]] i fou conquerida [[Balkh]] <ref>Ho diu [[al-Baladhuri]] </ref> que s'havia revoltat, i on fou destruït el gran temple budista de Nawbahar.
 
El 665 el govern de Bàssora i Orient va passar a Ziyad ibn Abih. En aquest "Orient" s'incloïa el Khorasan i Sistan, i províncies més llunyanes com [[Transoxiana]], [[Fergana (regió)|Fergana]], [[Zabulistan]], Makran i [[Sind]]. Eren les tropes de Bàssora i en especial de la tribu de [[Kayskays]], [[Banu Tamim]] i [[Bakr ibn Wàïl|Bakr]], les que portaven el pes de la lluita. Fins al govern de Abu Said al-Muhallab ibn Abu Sufra (697-701) que era [[iemenita]], no hi van participar tropes dels [[Azd]] del Iemen que es van establir al Khorasan. Els governadors de Bàssora havien d'estar a l'[[Iraq]] que era una província turbulenta, i a Khurasan, i molt sovint també a Sistan, s'hi enviaven subgovernadors. Ziyad va ordenar la submissió de les poblacions locals i heftalites del Tukharistan, i ho va aconseguir al-Rabi ibn Ziyad (671-673) i el seu fill Obeidallah ibn al-Rabi (que va operar a Balkh i fins a l'[[Amu Darya]]), però l'amenaça dels heftalites no fou desactivada fins que el governador [[Kutayba ibn Muslim]] al-Bahili (705-715) va capturar (710) al cap nacional heftalita príncep [[Tarkhan Nizak]] i va agafar com hostatge al ''[[yabghu]]'' turc de Tukharistan. Els àrabs llavors tenien el centre militar a Merv; però davant de l'amenaça dels Turcs Occidentals i els sogdians estaven massa dividits en tribus i clans (la clàssica divisió entre [[Qays Aylan |qaisites]] i [[Iemenites (califat)|iemenites]]). Al segle VIII la província ja té personalitat pròpia i no depenia de Bàssora.
 
El últims decennis omeies van veure sovint conflictes tribals i revoltes. El 734 va esclatar la gran revolta de al-Harith ibn Suraydj; en aquest moment un historiador diu que hi havia a la regió quaranta mil musulmans. El darrer governador omeia fou [[Nasr ibn Sayyar]] al-Kinani (738-748) va haver d'enfrontar al final l'aixecament de la ''dawa'' abbàssida (abans [[hashimiyya]]) centrada a Merv, sota la direcció d'[[Abu Muslim]] (que va agafar la direcció del moviment el 746). Abu Muslim fou governador de Khurasan del 748 al 755, però legalment un rebel fins a la proclamació dels [[abbàssides]] el 750. Molts khurasanians van emigrar a l'oest per entrar al servei de la nova dinastia abbàssida. Abu Djafar Abdallah (després califa [[Al-Mamun (abbàssida)|al-Mamun]]) va governar la provincial del 806 al 813 i amb el seu suport va poder accedir al poder a tot el califat contra el seu germà [[al-Amin]].
 
La dinastia [[tahírida]] de governadors del Khorasan va exercir el poder sempre lleialment al califat del 821 al 873/876. Eren ''mawalis'' perses que s'havien arabitzat; un membre de la família havia estat secretari del dai abbàssida al Khorasan Sulayman ibn Kathir al-Khuzai. El general Tahir Dhu l-Yaminayn, que va servir molt be a al-Mamun, va rebre el 821 el govern del Khorasan i de l'Orient. La seva nissaga va defensar l'ortodòxia sunnita. Foren enderrocats per l'aventurer [[Yakub ibn al-Layth al-Saffar]] que va ocupar Nishapur (873) i encara que un tahírida va tornar breument a Nishapur el 876 la dinastia es va acabar. [[Abu Shudja Ahmad ibn Abdallah]] (875-882) i [[Rafi ibn Harthama]] (882-896) van tenir el control de part de la província però els [[saffàrides]] dominaven Merv, des de el 879 sota Abu Hafs [[Amr ibn al-Layth|Amr I ibn al-Layth]], germà de Yakub (879-900). Finalment Amr fou derrotat per Ismail ibn Ahmad fundador de la dinastia samànida iniciada com a poder local a [[Transoxiana]] durant el segle IX. Khorasan va passar als samànides que es declaraven emirs per compte del califa. Van governar un segle defensant també l'ortodòxia religiosa sunnita .
 
L'emirat es va desintegrar fruit dels atacs turcs al nord, de les revoltes dels generals i finalment dels atacs turcs del sud.
230.965

modificacions