Maurice Emmanuel: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m r2.6.4) (Robot afegeix: eu:Maurice Emmanuel |
m neteja, replaced: Conservatori de París → Conservatori de París AWB |
||
Línia 7:
Però la curiositat d'Emmanuel, home de vastíssima cultura i amplis interessos, no s'atura en la música. Després d'estudiar humanitats, filologia i història de l'art, obté la llicenciatura a la [[Sorbona]] amb una tesi sobre la dansa grega antiga, ''Essai sur l’orchestique grecque d’après les monuments figurés'', que presenta brillantment el 1895. Amant de la naturalesa i de l'arqueologia i incansable viatger, entre 1880 i 1902 aprofita cada estiu per efectuar excursions a peu per [[Bretanya]], els [[Alps]], [[Suïssa]], [[Àustria]] i [[Hongria]], realitzant dibuixos i rebent impressions que alimentaran la seva imaginació. Així, per exemple, els carillons de les esglésies de [[Dijon]] i [[Beaune]] li inspiren el 1893 seva [[Sonatina núm. 1 (Emmanuel)|Sonatina núm. 1]] i una orquestra de [[gitanos]] que escolta en una travessia pel [[Danubi]] l'incita a escriure el 1902 la seva ''[[Zingaresca]]''.
[[Mestre de capella]] a l'església de Santa Clotilde de París -càrrec que també havia acupat [[César Franck]]- de 1904 a 1906, tres anys més tard és nomenat professor d'Història General de la Música al [[Conservatori de París]], on succeeix al seu mestre Bourgault-Ducoudray, càrrec que exercirà fins al seu retir el 1936.
Al llarg d'una vida fecunda i generosa, Emmanuel comptarà amb infinitat d'amics, francesos i estrangers, a més de nombrosos alumnes i deixebles: entre els primers, [[Dukas]], [[Pierné]], [[Tournemire]], [[Louis Aubert|Aubert]], [[Marcel Dupré|Dupré]], [[Paul Ladmirault|Ladmirault]], [[Koechlin]] (a qui tant l'uneix), [[Le Flem]], [[Busoni]], entre els segons, [[Ibert]], [[Roland-Manuel]], [[Georges Migot|Migot]], [[Robert Casadesus|Casadesus]], [[Lefébure]] i [[Messiaen]]. Apassionat per la [[música modal]] i la mètrica grega antiga, Emmanuel escriu nombrosos assajos, entre ells una ''Història de la llengua musical'' (1911), llibre fonamental que testimonia el seu profund coneixement de les fonts populars i la música antiga, un ''Tractat de l'acompanyament modal dels salms'' (1913); sengles biografies de [[César Franck]] (1930) -la figura del qual va contribuir a reivindicar- i [[Anton Reicha]] (1936) i un transcendental estudi sobre ''[[Pelléas et Mélisande]]'' (1926).
Línia 23:
== Liens externes ==
* [http://www.musicologie.org/Biographies/e/emmanuel_maurice.html Bikografia d'Emmanuel Maurice a musicologie.org]
| |||