Lluïsa Dalmau i Falç
Lluïsa Dalmau i Falç (Montbrió del Camp, 20 de juny de 1774[1] - Vallbona de les Monges, 14 de desembre de 1853) fou abadessa del monestir de Santa Maria de Vallbona de les Monges entre 1815 i 1853, data de la seva mort.[2][3][4]
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 1774  Montbrió del Camp (Baix Camp) |
| Mort | 1853 (78/79 anys) Vallbona de les Monges (Urgell) |
| Abadessa de Santa Maria de Vallbona de les Monges | |
| 1815 – 1853 | |
| Activitat | |
| Ocupació | monja |
| Orde religiós | Monges Cistercenques |
Biografia modifica
Filla de Domènec Dalmau i Bargalló i de Maria Francesca Falç i Roger. Va entrar al monestir de Vallbona de les Monges de molt jove ja que des de l'octubre de 1789 ja vestia l'hàbit religiós, amb tan sols quinze anys.[2] Al 1815, quan en tenia 40, en va ser nomenada abadessa. Procedia d'una família noble, i la seva humilitat i senzillesa la van caracteritzar tota la vida. El juny de 1825[2] va implantar la vida comunitària al monestir. Amb aquesta iniciativa controlava la vida de les religioses, que fins llavors vivien en cases particulars, i es tornava al primitiu sentit de vida comuna i de pobresa. L'enclaustrament obligà a crear un nou edifici per a les noies joves que hi volien ingressar.[3][4]
El seu abadiat va ser força difícil, ja que la seva vida es va veure zigzaguejada pels esdeveniments polítics i socials que van marcar la història de Catalunya fins a la segona meitat del segle xix. Poc després d'esclatar la primera guerra carlina (1733-40), les monges de Vallbona es veieren obligades a deixar el convent. El perill que corrien les religioses va portar Lluïsa Dalmau, el 1835, a repartir-les en diferents pisos i a refugiar-se a Sitges, a l'espera que els ànims antireligiosos es calmessin. Sis mesos més tard de la sortida, reagrupà la seva comunitat i tornà a Vallbona, però la tranquil·litat no duraria gaire.[3]
La desamortització de 1837, el període progressista de 1839-1843 i la segona guerra carlina (1846-1849) van traspassar els murs de Vallbona. Amb el seu tarannà noble i conciliador, però al mateix temps ferm, va poder defensar el monestir de les colles de revolucionaris que pretenien cremar-lo o saquejar-lo. El seu saber fer i el seu esperit conciliador la van convertir en una de les abadesses més respectades de Vallbona. Exercí el càrrec fins a la seva mort, ocorreguda el 1853, després de trenta-vuit anys d'abadiat. La seva tomba està al cor de l'església del monestir.[3][4]
Referències modifica
- ↑ «Arxiu en Línia de Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona». [Consulta: 4 març 2022].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Julio Giménez, Teresa. Catalanes del IX al XIX. Vic: Eumo, octubre de 2010, p. 40,41. ISBN 9788497663830.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 «Lluïsa Dalmau Falç». Diccionari Biogràfic de Dones. Barcelona: Associació Institut Joan Lluís Vives Web (CC-BY-SA via OTRS).
- ↑ 4,0 4,1 4,2 Piquer i Jover, Josep Joan. Abaciologi de Vallbona (1153-1977). Santes Creus: Fundació d'Història i Art Roger de Belfort, 1978, pàg. 351-369. ISBN 84-400-5204-9.
Bibliografia modifica
- Julio, Teresa (en premsa). «Abadesses». En: Sanmartí, Carme; Sanmartí, Montserrat (eds.). Catalanes del IX al XIX. Vic: Eumo.
- Pladevall, Antoni (1968). Els monestirs catalans. Barcelona: Destino.
- Piquer i Jover, Josep Joan (1978). Abaciologi de Vallbona. Santes Creus: Fundació Roger de Bellfort.
- Zaragoza i Pascual, Ernest (1997). Catàleg de monestirs catalans. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat.