Dolors Majoral i Puig
Dolors Majoral i Puig, coneguda també com a Lola Majoral (Rubí, 1951) és una actriu i directora teatral catalana, representant històrica del Feminisme radical i una de les iniciadores del moviment de lesbianes separatistes.[1]
.png) (2013)  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 1951 (72/73 anys) Rubí (Catalunya) |
| Activitat | |
| Ocupació | actriu de teatre, directora de teatre, activista pels drets de les dones, activista pels drets LGBT |
 | |
Nascuda a Rubí en el sí d'una família molt catòlica, des de petita es va sentir atreta per la interpretació i als 10 anys va debutar en el seu primer paper escènic, afició que compaginà amb els estudis convencionals i les actuacions en grups de Teatre amateur. Va cursar estudis d'Art dramàtic a L'institut del Teatre de Terrassa,[2] i aviat va ser conscient de la seva orientació sexual, malgrat que en aquells anys, la Dictadura Franquista controlava la vida de les persones, i les dones havien perdut tots els drets adquirits durant la Segona Repùblica Espanyola. L'Església Catòlica i la ciència médica també estigmatitzaven el lesbianisme i podien ser sotmeses a rehabilitació o acabar a la presó en aplicació de les successives Ley de vagos y maleantes, Llei sobre perillositat i rehabilitació social i la Llei d'escàndol públic,[3] encara que a elles els era més fàcil passar desapercebudes.[4]
La mort del General Franco, va donar pas a una incipient democràcia amb canvis polítics i socials que no podien ignorar les reivindicacions de gais i lesbianes, moltes d'elles enquadrades en moviments feministes.[5]
El 1976 se celebraren amb gran èxit les Jornades Catalanes de la dona, i es reclamaren canvis profunds de la societat, de les relacions entre homes i dones, i el dret a la propia sexualitat.[6]
A l'inici de la dècada dels 80 Dolors Majoral va conèixer la filòsofa Gretel Ammann, ideòloga i activista del lesbianisme separatista, teoria amb la qual se sentí completament identificada.[2] Van compartir militància i projectes, i més tard van ser parella durant 18 anys.[7] Crearen el primer grup de teatre format exclusivament per dones: El Grup Gram, i el 1984 obrieren al seu domicili del carrer Roselló de Barcelona, El Centro (Centre d'Estudis de la Dona) un espai de retrobament dels orígens matriarcals i de transmissió de coneixements, amb intercanvis i connexions amb companyes de diversos països, mitjançant la revista La Red de Amazonas (1985).[8] El 1986 organitzàren la Primera Escola d'Estiu, i amb Xesca Camps i Carmen Suárez, després d'unes jornades a París, van posar en marxa l'associació cultural La nostra Illa,[9] des d'on impulsaren diverses revistes i publicacions, destacant Laberint, que durà més d'una dècada.[2] L'efervescència de llurs reivindicacions, es va traduir en innombrables participacions a nivell nacional i europeu, destacant les jornades de Ginebra i Berlín, on Dolors va participar amb l'espectacle Lola's Clown.[2] L'any 1987 davant la impossibilitat de disposar d'un espai propi, després d'infructuoses negociacions amb l'Ajuntament, Dolors i Gretel participaren conjuntament amb un centenar de dones en l'ocupació d'un local del carrer Font Honrada del Poble Sec, del qual foren desallotjades per la policia al cap d'onze dies.[10] Malgrat tot, aquest fet desencallà la situació i s'inicià la negociació que va propiciar el naixement de la primera Seu de Ca la Dona, el 1988.[11]
Gretel Ammann va morir l'any 2000 i des de llavors Dolors Majoral ha sigut la conservadora i transmissora del seu llegat. Feu donació de l'arxiu al centre de documentació de Ca la Dona,[12] i ha continuat col·laborant en conferències, representacions, taules rodones, Ràdio i TV [13] i exposicions.[14]
Referències modifica
- ↑ admin. «Dolors Majoral: "Les lesbianes no som poques, som poques les que sortim a moure'ns"». [Consulta: 17 febrer 2021].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Bofill, Otero-Vidal, Mireia,Merce i Montserrat. [Ponències de Dolors Majoral: Accions lesbianes i feministes a Barcelona, anys 1970/80 i Una història d'amor. Jornades Radical-ment feministes]. Barcelona: Xarxa Feminista i Ajuntament de Barcelona, 2016, p. 382.
- ↑ «Franco contra els homosexuals». [Consulta: 20 febrer 2021].
- ↑ Pérez, Beatriz. «Las lesbianas: tan invisibles, que se libraron de la ley de peligrosidad social» (en castellà), 26-12-2018. [Consulta: 15 febrer 2021].
- ↑ Segura, Isabel. Barcelona feminista, 1975-1988. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2019, p. 310. ISBN 9788491561699.
- ↑ Berzosa y Trujillo, Alberto y Gracia. Política sexual disidente y resistencias cotidianas en la España de los años setenta. (en castellà). Madrid: Brumaria, p. 488. ISBN 978-84-949929-5-7.
- ↑ «Desconocidas & Fascinantes: Gretel Ammann, Filósofa, Feminista radical, Lesbiana separatista, militante y activista. Polifacética y siempre en guardia por Isabel Franc y Dolors Majoral» (en espanyol europeu), 01-12-2018. [Consulta: 15 febrer 2021].
- ↑ «["El Centro" Centre d'Estudis de la Dona]» (en català/castellà). Ca la Dona. [Consulta: 26 febrer 2021].
- ↑ «Dolors Majoral: «El lesbianismo separatista pretende buscar nuestros propios modelos como lesbianas»» (en castellà). [Consulta: 16 febrer 2021].
- ↑ «Ocupació feminista d’un local municipal a carrer Font Honrada – Fils Feministes». [Consulta: 20 febrer 2021].
- ↑ «Història de Ca la Dona». [Consulta: 17 febrer 2021].
- ↑ «Fons Documental GAM -Gretel Ammann Martínez- Nova web! | dones i noves tecnologies | codi lela». [Consulta: 18 febrer 2021].
- ↑ RTVE, PRENSA. «'Violeta', último capítulo de 'Nosotrxs Somos': la revolución lesbiana» (en castellà), 28-06-2019. [Consulta: 17 febrer 2021].
- ↑ «Mal d’arxiva | La Virreina Centre de la Imatge». [Consulta: 17 febrer 2021].