Can Muní
Mas Cusi, abans Can Muní o Els Olivars, és una masia al final del carrer de Sant Onofre, a l'extrem nord-est del nucli urbà de Palau-saverdera (Alt Empordà) catalogada a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.[1][2] Els propietaris de Can Muní es van traslladar a Can Ferrer Pagès, al nucli de Pins i van endur-se el nom de Can Muní pel nou emplaçament.
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Masia  | |||
| Cronologia | s. XVI reforma de mitjan XIX | |||
| Característiques | ||||
| Estil arquitectònic | Obra popular | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | Palau-saverdera (Alt Empordà) | |||
| Localització | C. Sant Onofre, 12. Palau-saverdera (Alt Empordà) | |||
| ||||
| Bé integrant del patrimoni cultural català | ||||
| Id. IPAC | 37650 | |||
Masia rehabilitada el 2022, mantenint els elements arquitectònics característics de la casa: obertures, frisos, terrasses, porxades, etc.
La finca està situada a la part nord del poble, des d'on s'accedeix a diversos camins i corriols a la Serra de Verdera, Torre dels Bandolers, Cova de la beta negra i sobretot al camí de l'ermita de Sant Onofre.
La casa té 3 entrades, la principal del sud anomenada "Porta dels lleons" per les dues columnes coronades amb 2 figures animals, la porta lateral anomenada de "Sant Onofre" per estar situada al camí de l'ermita que li dona nom, i la tercera a la part oest per l'antic camí d'accés als camps d'oliveres i que permet l'accés de vehicles de serveis. La construcció te forma de "L" fruit de les successives reformes i ampliacions. Destaca l'existència de dues torres molt diferenciades: la primera de forma quadrada i dos nivells des de la terrassa principal, que hauria estat torre de guaita, des d'on es veu la Badia de Roses, els Aiguamolls, la Serra de Verdera, i el Massís del Canigó. La segona torre, que neix a la planta baixa, té 3 nivells si bé el tercer correspon a una ampliació del segle XIX amb remat de merlets.
A la planta baixa, des de l'entrada dels lleons, hi ha les estances més antigues, probablement del segle XII que serien l'origen de la casa, amb sostres de volta de pedra i que dona pas a una estança interior que seria el menjador amb sostre de volta. Al voltant de les primitives construccions troben dues àmplies sales que corresponen a les diferents ampliacions de la casa dutes a terme en el segle XVII i al segle XIX. Des de la planta baixa s'accedeix per unes àmplies escales als pisos superiors.
La façana sud, destaca la barana feta de maçoneria que rodeja tota l'edificació i connecta les diferents estances. Tota la planta baixa, inclosa la torre, està revestida amb plaques horitzontals perfectament regulars, a manera de carreus ben escairats. Un fris de pedra amb decoracions vegetals marca la diferenciació dels pisos. A la torre hi ha un gran portal d'arc de mig punt d'accés a l'interior. En canvi, la porta d'accés al cos central és d'arc rebaixat. Les finestres són d'obertura rectangular i estan emmarcades.
La façana nord (posterior) no està arrebossada i manté el mateix tipus de decoració, amb la diferenciació entre els pisos mitjançant el mateix fris ornamentat. Les finestres són d'arc apuntat i estan emmarcades amb maons motllurats. Les cantonades de l'edifici també estan decorades amb maons combinats amb pedra.[1]
Probablement, el mas té el seu origen formant part del monestir de Sant Pere de Rodes i del Castell de Verdera, per la seva proximitat. Al segle xvi hi ha constància documental sota el nom de Mallol Ranell, propietat d'un tal Oliver. Posteriorment, torna a ser documentat al capbreu de 1622 on cita que Margarida Bros de Peralada n'és la propietària i que el tenia arrendat a masovers. Vers l'any 1650 és adquirit per Narcís Camps, notari públic de Castelló d'Empúries.[1]
L'any 1667 va ser traspassat a Rafael Mercader, negociant de la Selva de Mar. Cap a l'any 1852 el mas pertanyia a la pubilla Joaquima Pla Mercader i, a mans del seu marit, es van introduir millores a l'edifici pairal. Un dels tres fills que van tenir, nomenat Pere, va vendre finalment l'immoble a un altre familiar de nom Paco Canelis.[1]
En els anys vuitanta es va reformar la casa i es va adequar la planta baixa com a restaurant (Terra Nova) i la primera planta com a habitatge.[1] Actualment és un edifici en rehabilitació.
Referències
modifica
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 «Can Muní». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 25 agost 2014].
- ↑ Núm. 37650 de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya