Cenòmans
Els cenòmans[1] (o cnomani, en llatí) són un poble gal (o celta), de la Gàl·lia Cisalpina que, com els sènons, els língons i els bois, emigraren a la península Itàlica, envers el segle IV aC. Vivien a l'est dels carnuts entre el riu Sena i el Loira, a la zona del Maine. La seva ciutat principal era, segons Claudi Ptolemeu, Vindinum. Es van unir a Vercingetòrix en el gran aixecament dels gals contra Cèsar l'any 52 aC i van enviar cinc mil guerrers a Alèsia. Juli Cèsar els anomena Aulerci Cenomani. Segons Plini el Vell,[2] els cenòmans tenien un assentament vora Massàlia, entre la tribu dels volques, i van marxar amb ells cap a Itàlia.[3]
 Situació dels cenòmans prop d'Armòrica | |
| Tipus | tribu |
|---|---|
| Part de | aulercs |
| Grups relacionats | brannovices, diablintes i eburovices |
| Geografia | |
| Originari de | Gàl·lia Cèltica  |
Història
modificaFundació de Brixia
modificaSegons Tit Livi, els cenòmans provenen de la Gàl·lia, probablement de la regió de l'est de la regió del Maine, amb Le Mans com a capital, on es van establir els cenòmans aulerci. Sota el lideratge d'Etitovios, la seva migració i el seu establiment a la península Itàlica hauria estat facilitat pel llegendari rei gal Bellovese.
| « | Aviat, seguint els passos d'aquests primers gals, una tropa de cenòmans, sota el lideratge d'Étitovius, va travessar els Alps pel mateix congost, amb l'ajuda de Bellovès, i van arribar a establir-se al lloc aleshores ocupat pels libuos, on ara hi ha les viles de Brescia i Verona[4]. | » |
| « | Cap al naixement d'aquest riu es trobaven els laens i els lèbics; després els insubris, una nació poderosa i molt extensa; i després d'ells els cenòmans; prop del mar Adriàtic, hi havia els veneti, un poble antic que tenia gairebé els mateixos costums i la mateixa indumentària que els altres gals, però que parlaven una altra llengua[5]. | » |
La capital dels cenòmans era Brixia (l'actual municipi de Brescia)[6]. El nom de Brescia deriva del radical gal *brica / *briga (cim, turó, alçada). Radical que es troba en altres topònims de la zona d'influència celta, com ara Bresse, la Brie, Brixen, etc.
Oposició a Roma
modifica«Els cenòmans de Bríxia es van revoltar quan van ser cridats a files pel darrer cap cartaginès que es dirigí a la península Itàlica, Amílcar.»[7] Efectivament, el 201 aC, els cenòmans, cridats per Amílcar,[8] van capturar la vila de Cremona (al nord de l'actual Itàlia), tanmateix, van ser derrotats el 200 aC i foren sotmesos el 197 aC[9] .
Les relacions entre els cenòmans i els romans van romandre fluctuants durant un temps. Els insubrians i els boians també van donar suport amb constància en la decisió que s'havia pres; però els vènets i els cenòmans es van posar al costat dels romans, guanyats pels ambaixadors que els havien enviat, la qual cosa va obligar els reis gals a deixar una part del seu exèrcit al país, per protegir-lo d'aquests pobles.[10] El cònsol romà Corneli va establir el seu campament en aquest riu, a cinc milles per sota de l'enemic. Des d'allí va enviar emissaris a les ciutats dels cenòmans i a Brixia, la seva capital, i va adquirir la certesa que, si el jovent del país s'havia aixecat en armes, era sense l'aprovació dels ancians, i que cap decisió pública havia autoritzat els cenòmans a unir-se a les revoltes dels insubres. Així, va fer cridar als líders de la nació i va fer tot el possible per guanyar-los i aconseguir que es separessin dels insubres i, elevant els seus estàndards, decidissin tornar a casa o passar-se al costat dels romans. No va tenir èxit; però va rebre la seva paraula que es mantindrien neutrals en la lluita o que, si es presentava l'oportunitat, ajudarien als romans. Els insubres desconeixien aquest acord, tot i que en tenien algunes sospites.[11]
A la Gàl·lia, el pretor M. Furius, que buscava un pretext per fer la guerra en plena pau, havia desarmat els cenòmans, malgrat no tenir cap queixa contra ells. Els cenòmans van anar a Roma a queixar-se i el Senat els va enviar al cònsol Emili, a qui va encarregar la investigació i el judici d'aquest afer. Després de debats molt animats, els cenòmans van guanyar el seu cas; el pretor va rebre l'ordre de retornar-los les armes i d'abandonar la província.[12]
Concentració a Roma
modificaEls cenòmans eren aliats dels Romans. El 49 aC, sota Juli Cèsar, van obtenir la plena ciutadania romana a tota la Gàl·lia Cisalpina. Va seguir un període de pau i prosperitat econòmica, sobretot gràcies a l'agricultura, el comerç, les pedreres de marbre i la mineria, que van convertir la regió en un dels pols centrals del nord de la península Itàlica a l'època romana.[13]
Un poble, entre els pobles gals, de la Gàl·lia Cisalpina
modifica
Un altre grup de cenòmans vivia a la Gàl·lia Cisalpina, al nord del Po, entre els ínsubres a l'oest i els vènets a l'est. Les seves ciutats principals eren Brixia i Verona, segons Titus Livi, i Brixia i Cremona segons Plini el Vell. Claudi Ptolemeu també els assigna Bèrgam i Màntua.
El nom «gals» (en llatí, galli ) és testimoniat per primera vegada per la ploma de Cató el Censor, cap al 168 aC, per designar els habitants que havien envaït la plana del Po, és a dir, els habitants de la Gàl·lia Cisalpina. Se sap, sobretot gràcies a l'etimologia, que efectivament es tractava de pobles nord-alpins.
La Gàl·lia Cisalpina (en llatí, Gallia cisalpina, Gallia transpadana, Gallia citerior, Provincia ariminum o Gallia togata) s'estenia per la plana del Po, al nord de la península Itàlica. Va ser anomenada així pels romans per la seva posició en aquesta banda dels Alps i en oposició a la Gàl·lia transalpina (més enllà dels Alps).
Aquesta zona de la Gàl·lia Cisalpina corresponia a les actuals regions italianes d'Emília-Romanya, Friül Venècia Júlia, Ligúria, Llombardia, Piemont i Vèneto. Els seus límits eren: a l'oest, els Alps; al nord, els Alps i els llacs, al seu peu; a l'est, el territori de Trieste; al sud, el Rubicó i l'Arno o el Macra (territori dels etruscs) i els Apenins ligurs .
Situada al nord de la península Itàlica, la Gàl·lia Cisalpina va ser creada sota la República Romana l'any 81 aC i va ser administrada per un pretor. Per tant, no formava part de l'Administració provincial romana imperial. La província era governada des de Mutina (actual Mòdena). La província va ser annexada a Roma envers el 42 o 43 aC, en temps del Segon Triumvirat .
| « | Així, les regions més enllà del Po estan habitades pels henets i els istrians fins a Pola. Per sobre dels henets hi ha els Carnis, els cenòmans, els medoacis i els insubres. Tots eren enemics dels romans, amb l'excepció dels cenòmans i els henets, que eren els seus aliats, fins-i-tot abans de l'expedició d'Aníbal, quan van fer la guerra contra els boians i els insubres, i de nou després.[14]. | » |
Van arribar a Itàlia als voltants del segle vi aC, van expulsar els etruscs i es van establir als seus territoris del riu Po. Tots els historiadors coincideixen que van estar sempre a favor dels romans. Durant la invasió dels gals, l'any 225 aC, quan els ínsubres i els bois van combatre contra Roma, els cenòmans i els vènets van fer aliança amb la república i van aportar una força de vint mil soldats. També es van mantenir lleials a Roma quan Hanníbal va entrar a Itàlia i el van combatre a la Batalla de Trèbia l'any 218 aC, segons diu Titus Livi.[15] Però una vegada acabada la Segona Guerra Púnica, es van unir a la rebel·lió dels gals dirigida per Amílcar l'any 200 aC i l'any següent es van ajuntar als ínsubres, però quan el cònsol Gai Corneli Cetege els va derrotar el 197 aC en una batalla en què van capturar el cartaginès Amílcar,[16] no se'ls va castigar i van tornar a ser considerats aliats, ja que sembla que només van ser una part dels cenòmans els qui s'havien unit a les revoltes. L'any 49 aC van adquirir tots els drets de ciutadania romana com tots els gals de la Transpadana.[13]
Curiositats
modifica- Clivana: divinitat que apareix només en una única inscripció, descoberta a Canale, al nord d'Itàlia, al territori dels Cenòmans.
| « | Canale (CIL 05, 7593) - G(ENIO) L(VCI) N(OSTRI) IVN(ONI) CLIVANAE N(OSTRAE) IVN(ONI) ANNAEAE N(OSTRAE) VIANELLIA RESTITVTA | » |
Era una divinitat associada a la deessa Juno i apareix en companyia d'Annea (també assimilada a Juno), i dels genius locus (genis del lloc). No es proposa cap etimologia pel nom, però l'origen gal d'aquesta deessa sembla acceptat per una majoria d'especialistes. Viredia - Nom femení que apareix en una inscripció funerària, descoberta a Brescia. És una de les difuntes, filla de Tertullà. El seu nom es basa en l'arrel celta virido-, que vol dir «lleialtat, coratge, justícia».
| « | Brescia (CIL 5, 4522) D(IS) MANIB(VS) ALBV[C]IA T[E]RTVL[L]A VIRIDIAE T[E]RTVL[L]AE MATRI DIGNISSIMAE | » |
Referències
modifica- ↑ Cèsar, Juli. «Llibre VII, LXXV.3». A: Guerra de les Gàl·lies (en llatí i català). Traducció: Icart, Joaquim. 3 vol. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1974, p. 71. DL B. 48252-1974. ISBN 8472250938.
- ↑ Plini el Vell. Naturalis Historia, III, 19-23
- ↑ Smith, William (ed.). «Cenomani». Dictionary of Greek and Roman Geography (1854). [Consulta: 6 agost 2022].
- ↑ Titus Livi, Història romana, V, 35
- ↑ Polibi, Història general, II, 3
- ↑ Pline, H.N., III, 130.
- ↑ Arnaldo Momigliano, Sagesses barbares, Gallimard, 1979, p.77.
- ↑ Aquest Amílcar és un oficial de Magon Barca; no s'ha de confondre amb el gran Amílcar Barca, pare del famós Anníbal. Vegeu L'Histoire des Gaulois, de l'historiadora del segle XIX Amédée Thierry, http://www.mediterranee-antique.fr/Auteurs/Fichiers/TUV/Thierry_Amedee/Histoire_Gaulois/HG_109.htm
- ↑ Kruta, V. Les Celtes: « Que sais-je ? » n° 1649 (en francès). Presses Universitaires de France, 2012, p. 8 (Que sais-je ?). ISBN 978-2-13-062369-4.
- ↑ [ [Polibi] ], Història general, II, 5.
- ↑ Tite Live, Història de Roma, XXXII, 30
- ↑ Tit Livi, Història de Roma, XXXIX, 3
- ↑ 13,0 13,1 Smith, William (ed.). «Cenomani 2». Dictionary of Greek and Roman Geography (1854). [Consulta: 6 agost 2022].
- ↑ Estrabó, Geografia , V, 1, 9
- ↑ Titus Livi. Ab Urbe Condita, XXI, 55
- ↑ Livi, Titus. Ab Urbe Condita, p. XXXII, 30.
Bibliografia
modifica- Kruta, Venceslas. Les Celtes, histoire et dictionnaire (en francès). Robert Laffont, 2000, p. 1005 (Bouquins). ISBN 2-221-05690-6.
- X. Delamarre, Dictionnaire de la langue gauloise, Errance, Paris, 2003
- X. Delamarre, Noms de personnes celtiques dans l'épigraphie classique, Errance, Paris, 2007
- Vitali, Daniel. Les Celtes d'Italie (en francès). Collège de France/Fayard, 2007, p. 80 (Leçons inaugurales du Collège de France). ISBN 978-2-213-63289-6.