Armengol Dalmau i de Cubells
Armengol Dalmau i de Cubells (la Seu d'Urgell, 1768 - segle XIX) fou un advocat català, alcalde major de Barcelona. Fill de Francesca de Cubells i Felip Dalmau, va estudiar dret civil i canònic i es graduà com a batxiller i llicenciat a la Universitat de Cervera, on exercí algunes càtedres en substitució dels seus titulars.[1]
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 1768  la Seu d'Urgell |
| Mort | segle XIX |
 Alcalde major Barcelona | |
| 6 maig 1814 – 13 agost 1818 | |
| Alcalde major Barcelona | |
| 13 gener 1806 – 5 agost 1808 | |
| Activitat | |
| Ocupació | advocat |
| Família | |
| Parents | Josep Ignasi Dalmau i de Baquer (nebot) Lluís Dalmau i de Baquer (nebot) |
L'any 1794 fou admès com a advocat de l'Audiència i dels Reials Consells. El 1794 l'Ajuntament de la Seu d'Urgell el nomenà advocat, càrrec que compaginà amb el de regidor i assessor lletrat del corregidor de Talarn i del tribunal eclesiàstic del bisbat. Durant la guerra contra França fou capità de miquelets a Puigcerdà. Va perdre les seves propietats quan les tropes franceses entraren a l'Urgell i va ser compensat sent nomenat per Carles IV, el 1799, alcalde major de la vila de Quesada, Granada, on destacà per la seva diligència en l'execució de les obres públiques.[1]
Fou anomenat alcalde major de Barcelona el 13 de gener de 1806 en substitució de Blas del Conde. Presidí onze sessions fins al 5 d'agost de 1808 quan va fugir de la ciutat, juntament amb el seu company de vara Mariano Villelas de Mola, per la ocupació napoleònica.[2] La Junta Central el va nomenar alcalde major de la ciutat de València, on va arribar el dia 23 de gener de 1810. Durant el setge francès, el general Blake li denegà la sortida de València, per lo que va haver d'ocupar el càrrec durant la presència francesa. Aquesta ambigüitat li va produir malentesos un cop finalitzada la guerra.[3]
El 6 de maig de 1814, es va reincorporar al càrrec d'alcalde major de Barcelona però el seu retorn no fou ben acollit per les autoritats municipals barcelonines donada la seva suposada col·laboració napoleònica. El regidor degà, el marquès de Villel, va demanar al rei el seu cessament però Armengol continuà ocupant el càrrec fins a la fi del seu mandant el 13 d'agost de 1818, quan va tornar a La Seu d'Urgell, on el govern liberal el va nomenar, l'1 de maig de 1820, jutge de primera instància.[1]
L'agost de 1824, va ser designat per a la vara d'alcalde major de Vilafranca del Penedès, on estigué gairebé un any. El 1825 el rei Ferran VII el nomenà alcalde del crim de l'Audiència catalana però més tard s'ordenà la suspensió de la seva presa de possessió i la revocació del seu títol. El 1827 el seu cas s'estava jutjant a l'Audiència que va recusar per considerar poc parcial i sollicitant al rei que fos el Consell de Castella, i no l'Audiència catalana, qui dictamines la sentència.[1]
Referències modifica
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Cerro Nargánez, Rafael «Els Alcaldes Majors del Corregiment de Barcelona». Revista de Dret Històric Català [Societat Catalana d'Estudis Jurídics], 2006, p.167 i 168.
- ↑ Rafael Cerro Nargánez i Pere Molas Ribalta «La presidència de l'Ajuntament de Barcelona, 1718-1808». Quaderns del Seminari d'Història de Barcelona, 2003.
- ↑ María Pilar Hernando Serra. El ayuntamiento de Valencia y la invasión napoleónica. Universitat de València, 13 març 2017, p. 32–. ISBN 978-84-370-9480-9.